Guerra civil i postguerra a l'Espluga Calba

 Aquest text va sortir publicat en un fulletó aparegut el setembre de 2015, amb fotografies i il·lustracions, que va tenir una acollida molt favorable. He cregut convenient donar-lo a conèixer de nou per tal d’esmenar errors en alguns cognoms, afegir-hi alguna nova informació i, sobretot, incorporar-hi citacions d’un document, molt important, que m’ha fet arribar Josep M. Balcells Gené (Saladero). Es tracta del dietari del canonge magistral de la Seu d’Urgell, Lorenzo Sanmartí, que va visitar els joves de l’Espluga Calba durant el temps de detenció a la presó de Lleida, i que aporta una descripció rellevant sobre el desenllaç dels esdeveniments.

Quadre que reflecteix el sentiment només d'una part en el conflicte dramàtic de la guerra civil.

Justificació

Els fets de la guerra civil sempre m’han capficat i m’han mogut a esbrinar els motius que motivaren el daltabaix que hi va haver al meu poble de l’Espluga Calba.

Els pares me n’havien parlat poc o molt, més aviat poc. Tampoc tenia jo, aleshores, edat per a comprendre aquell drama, enormement cruel, que havia suposat la pèrdua de moltes vides durant la guerra civil. Més endavant, he anat descobrint allò que va provocar tant de dolor en tantes i tantes famílies, veïnes del poble, allunyades més tard pel ressentiment a conseqüència d’haver militat en fronts diferents: allò que en deien «dretes» i «esquerres», «clericals o missaires» i «anticlericals o menjacapellans», «propietaris» i «jornalers».

Si bé els estralls de la guerra civil (més aviat caldria dir-ne «incivil», com ho féu Raimon Galí) arribaren arreu de Catalunya, l’Espluga Calba fou un dels pobles que sofrí un major daltabaix, atès que afectà a una part important del seu jovent, entre 18 i 30 anys. El dolor immens que suposà per a moltes famílies es veié incrementat per la persecució que hagueren de sofrir unes altres a causa de la revenja i el ressentiment de les primeres. En un poble petit com el meu, res pot restar ocult. Tothom sap massa de tothom. I, si bé durant tant de temps ha restat amagat i silenciat, per por, per temença, per vergonya, potser sí que ha arribat l’hora de fer-hi llum. No per tafaneria, ni per un desig morbós, ni per ganes de buscar culpables, sinó simplement per esclarir la veritat, la més ajustada possible.

Al llarg dels anys, he anat recollint documents de l’arxiu de l’ajuntament, i he llegit bastants llibres sobre els fets de la guerra civil a les nostres comarques: José María Altares Pallás, Lérida bajo horda, 1934-1936-1938 (Lérida, 1941); Josep M. Solé Sabaté, La repressió franquista a Catalunya, 1938-1953 (Barcelona: Edicions 62, 2003); Josep Gelonch i Solé, Falange i poder: Lleida durant la dictadura franquista (Universitat de Lleida, 2010); Joan Pons Garlandí, Un republicà enmig de faistes (Barcelona: Edicions 62, 2008); Josep Rubió Sobrepere, La guerra civil a les Garrigues (Lleida: Pagès editors, 2011), i el fulletó de Jaume

Pons, Fets viscuts de l’Espluga Calba (Lleida, 1992). Malgrat tot, ha estat el text que ha editat darrerament Jaume Roig Roca (de cal Mariquildo), L’Espluga Calba. Una història particular (Les Borges Blanques, 2014), el que m’ha motivat a redactar les pàgines que us ofereixo. En el seu text, ens ha descobert molts episodis que els que vam néixer després de la guerra desconeixíem.

La seva lectura, doncs, m’ha esperonat a anar a la recerca de persones, ja d’edat avançada, però de memòria encara prou lúcida per poder-nos oferir la seva visió dels esdeveniments viscuts aquells anys, avui allunyats amb més de setanta anys.

El Mariquildo, als seus 92 anys, conserva una memòria prodigiosa, fins al punt de recordar noms i cognoms de famílies, renoms de cases i un munt de petits detalls de la vida quotidiana de l’Espluga Calba d’aquells anys. Ell, doncs, en converses successives, m’ha anat ampliant la informació donada en el seu llibre. La darrera conversa que vaig tenir amb ell va ser el dia 17 d’abril. El vaig trobar molt pessimista, actitud poc habitual en ell. Fins i tot em va dir: «Això s’acaba», i, efectivament, pocs dies després, el 30, ens va deixar definitivament (ACS). Enyoraré les seves confidències.

També m’han estat profitoses les converses amb els fills de cal Pons: l’Antonieta i el Josep Maria Anglès Farré, de 101 i 91 anys respectivament, que han refrescat la memòria, malgrat el dolor que aquells records els produïen.

D’aquestes converses més intenses i d’altres esporàdiques que he tingut amb altres persones del meu poble, ha sortit aquest petit relat que us ofereixo, compendi molt resumit dels esdeveniments d’aquells anys, tot pensant que, malgrat que els fets són punyents i escabrosos, no podem deixar en l’oblit aquell immens drama que patí l’Espluga Calba durant la guerra civil i la postguerra.

Si bé relato els fets tal com me’ls han explicat, les possibles acusacions que s’hi insinuen estan sempre sota sospita. Per aquest motiu, les expressions «es deia», «es comentava», «corria pel poble» mereixen el crèdit que aquesta expressió comporta, ja que responen a comentaris i murmuris reals, no pas, però, a veritats provades. Només les persones implicades en els fets coneixen l’autèntica veritat i moltes ja no estan entre nosaltres.

El text que llegireu no pretén ser una història dels esdeveniments d’aquell trist i lamentable període. De cap manera. Caldrà fer estudis molt més acurats i complets, que deixo per a historiadors més solvents. Jo només us he ofert els documents i textos recollits, i les converses mantingudes amb veïns del nostre poble, que van viure de ben a prop aquells fets.

Em donaré per satisfet si les pàgines que llegireu us serveixen per meditar, reflexionar i proclamar ben fort que Mai Més hem de tornar a passar per un període tan nefast i vergonyós de la nostra història.

L’Espluga Calba, agost de 2015

ANYS ANTERIORS A LA GUERRA CIVIL

En aquell temps el clero i els republicans eren com el gat i el gos. Això no vol dir que els republicans no anessin a l’església.  Alguns d’ells fins i tot portaven el tàlem a la festa de Corpus.

A l’Espluga Calba sempre havien manat les dretes. El càrrec de jutge l’exercia Pere Roure Gaya (de Cal Roure: la casa de la plaça, que fa cantonada a la costa que va cap al castell, davant de Cal Saladero), que militava a la CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas); també havia estat jutge el seu pare.

A l'esquerra, Cal Saladero, i davant, Cal Roure.

Jaume Martorell (Magre) fou alcalde del 1924 al 1928; Josep Vallverdú (Viu), ho fou del 1928 al 1933. Malgrat la proclamació de la república l’abril de 1931, com que dominaven les dretes, van continuar manant fins l’any 1935, encara que l’any 1933 va ser alcalde l’Aleix Orteu Sardà (Malena del Sec), que era d’esquerres i el 1934 ho fou Manuel Batista Roig (Parrado).

Quan els Fets del 6 d’Octubre de 1934, es van emportar a Barcelona quatre militants d’esquerra i els van tancar al vaixell «Villa Sanjurjo». Foren Jaume Pons Garlandí (Tet), Ramon Sardà Balcells (Panissola), Jaume Sardà Farré (Tresonet) i Joan Vallverdú Balcells (Borretes). Quan van tornar lliures al poble, el Centre Republicà d’Esquerra va organitzar una manifestació de benvinguda, amb la participació de gent d’altres contrades. Sortiren a rebre’ls en direcció als Omellons, i la trobada es produí al tomb del Sardà, indret on la Carme Cunillera, la dona del Jaume del Tet, se li acostà amb un nen en braços, i li digué: «Aquí tens el teu fill; es diu Digne, el nom que tu vas triar», que havia nascut durant la seva reclusió. Per cert que, quan després de la guerra, el van batejar, el capellà va preguntar al padrí quin nom li volia posar i el Josep Pons Miret (Tet) digué: «Digne». El mossèn va protestar, dient que no hi havia cap sant amb aquell nom, i el Josep del Tet, que era molt descregut, contestà:

«Doncs, si no hi és, que li ficon».

Després d’aquests fets, de 1934 a 1936, fou alcalde Ramon Poca Balcells (Borrassol), afiliat a la CEDA. Durant tot aquell període, fou secretari Laureano Messegué, nascut a l’Aragó, i de parla castellana.

Les eleccions de 1935 les va guanyar l’Esquerra. Va ser alcalde Josep Roig Gaya (Marquet de la Plaça del Pou).

La gent de dretes, com els Llorenç, els Xaparro, els Orteu, el Pau de l’Arraval, l’Ignasi del Blasi, acostumaven a militar a la CEDA. Els de Cal Pons no eren de cap partit. El senyor Anglès acostumava a dir: «Els que fan bons o dolents els partits són les persones que els dirigeixen».

CENTRES SOCIALS DE PARTITS POLÍTICS

A l’Espluga, hi havia tres locals de trobada de les diferents faccions polítiques:

Els d’Unió Democràtica Federal, anomenats Els Democràtics, tenien el seu local social a Cal Llorenç, al costat de Cal Sila (l’Ajuntament d’aleshores). El cafeter era el Miquel del Xaparro, casat a Cal Ros del Miró. Després de la guerra, al primer pis va haver-hi una escola de noies i, als baixos, el cinema.

La Coral Iris cantant a la plaça de la Roca, davant de Cal Llorenç.

Els més de dreta (els Teixidó, Senan, Moliner, Marquet...), coneguts com Els del 29 del Juliol, tenien el local social a Cal Cisco del Cabeça (avui, Cal Cuca). Era també el bar de la gent normal del poble.

La darrera casa de la dreta, abans del revolt, fou Ca la Fustera. 

Enfront mateix, hi havia Cal Cisco del Cabeça (Cal Cuca).

Davant mateix, tenien el seu local Els d’Esquerres. En deien a Ca la Fustera (avui, Cal Pere del Sec), entre la paret de l’hort del castell i Cal Cabrer. Al primer pis, hi havia el cafè i als baixos es feia el ball. Hi acostumava a actuar l’orquestra La Lira, excepte els estius que havia d’anar a les Festes Majors de molts pobles.

L’any 1932, però, els afiliats a Esquerra Republicana van comprar el local situat darrere mateix, al carrer de Senant (llavors anomenat de la República), número 13. Es tractava de l’antiga fassina –fàbrica d’alcohol rectificat de 95 graus– de Cal Pons. El propietari, Joan Anglès Civit, malgrat la seva condició de terratinent, era una bellíssima persona, i els facilità la compra: els va fer firmar unes lletres per un any o un any i mig, però, com que a causa de males collites, no van poder complir, els aplaçà els pagaments, cosa que li recriminaven altres propietaris: «Jo no tindria tanta paciència... els embargaria...!». Ell, però, responia: «No, jo els veig amb voluntat de pagar», fet que demostra la seva bonhomia i la bona disposició.

La casa de l'esquerra, amb balconada, fou el Centre Català Republicà d'Esquerra.

Aquesta nova seu es convertí en el Centre Català Republicà d’Esquerra, que fou clausurat des del novembre de 1934 fins a les eleccions de febrer de 1936. Fruit de la victòria franquista fou confiscat l’1 de juny de 1940, i convertit, primer, en el G.E.N – Auxilio Social; després, en el Hogar del Productor i, més endavant, L’Agrària. Al primer pis, hi hagué l’estudi, lloc on s’hi traslladaren les escoles de nois que eren a Ca l’Agna. Actualment, hi ha l’Ajuntament.

Ca l'Agna, al pis superior hi havien les antigues escoles de nois.

Amb la proclamació de la República, l’enfrontament entre dretes i esquerres es féu cada vegada més evident. Un fet significatiu fou el canvi de bàndol del jutge, Pere Roure, afiliat a la CEDA, que, el dia de Corpus del 1931 (després del 14 d’abril), es va presentar al local de l’Esquerra (Ca la Fustera), acompanyat del Xubanc (del carrer Sta. Maria) i va ser rebut amb grans aplaudiments. Aquell dia en Roure es va fer republicà. Els seus, que li tenien molta confiança, no van poder pair aquella traïció: «Lo jefe se’ns ha passat».

CAPELLANS

Al temps de la guerra civil, hi havia a l’Espluga Calba tres capellans:

El rector, Mn. Pau Figuerola.

Mossèn Pau Figuerola Rovira, nascut el 18 de desembre de 1870, a l’Espluga de Francolí. Ordenat de prevere el 27 de maig de 1893, fou regent del Catllar i ecònom de Forès, abans de ser nomenat rector de l’Espluga Calba l’any 1905. Ho va ser durant més de trenta anys. Es conta que, en una visita pastoral de l’arquebisbe de Tarragona, mossèn Pau va ser poc atent amb ell, motiu pel qual el castigà, dient-li: «En aquest poble acaba la teva carrera eclesiàstica. Aquí t’hi estaràs fins a morir». Malauradament, fou així.

Vivia a la rectoria o abadia, junt amb el vicari, i tenien de majordona la Mercè del Parrado i, a vegades, també la Roseta de l’Espardenyer.

Era el típic capellà tradicional, molt lligat a la gent de dretes i als terratinents de la vila, però no es va posar en política. Però sí que era bastant interessat i garrepa. Com a fet significatiu, es conta que, en el funeral d’un feligrès, quan la família, que s’havia quedat sense diners a causa de la malaltia del difunt, li va demanar si podien ajornar el pagament fins que arribés la collita (potser faltava sis o set mesos), els va dir que no podia.

Malgrat tot, quan va morir, li van trobar 11.000 ptes., que podien haver estat una donació del Blasi Codines, de Cal Torrat, fruit de la venda d’una vinya a la partida de l’Albereda, camí de les Portelles. Aquest era un personatge bastant descuidat i esquerp, amb mala relació amb els seus. Segurament, per aquest motiu, en el seu testament, també deixà «per a les ànimes» una finca d’oliveres, bastant gran, que tenia al final de l’Arraval de Jesús, en direcció als Omellons, a uns 200 metres del poble, fet que suposà una animadversió cap a ell per part de la família i sembla que, per aquest motiu, va córrer pel poble que el seu fill, Josep Codines, va tenir alguna cosa a veure en la seva detenció. Aquesta finca, anys després de la guerra, fou retornada a la família per mossèn Josep Manresa.

El vicari, Mn. Jaume Amenós (foto molt posterior).

Mossèn Jaume Amenós Felip, fill de Sant Martí de Maldà, era el vicari. Era una persona afable i d’una gran bona fe. Era simpàtic i es feia amb tothom. Fins i tot era ben vist per la gent d’esquerres, que deien: «El vicari, rai!!...». El van agafar, doncs, de bon ull, perquè feia broma de les seves amenaces. Es conta que, en una de les passejades fins a la Creu Grossa, a alguns esquerranosos que li digueren: «Us matarem a tots, els capellans», ell els contestà, tot bromejant: «A mi, em podeu treure els budells i fer-ne botifarres». No és estrany, doncs, que, en els primers moments de la revolta, fos un membre mateix del Comitè qui l’acompanyà a casa seva, a Sant Martí de Maldà, perquè pogués amagar-se. Fou dels que se salvà de la persecució religiosa. Tingué la «sort» de no haver de ser beatificat!! Després de la guerra, fou ecònom de Pira, Rocafort, de Nalec, Maldà, Riudoms i Puigdelfí, on morí el 15 de novembre de 1969.

El beneficiat-organista, Mn. Josep Padrell.

Mossèn Josep Padrell Navarro, nascut el 8 de març de 1898, a la Pobla de Mafumet. Ordenat sacerdot el 18 de juny de 1922, era beneficiat-organista, i exercia de capellà de les monges dominiques. S’hostatjava amb la família del Tòfol Camí Pons, de Cal Moreno, on vivien les seves filles Rosa i l’Enriqueta, que, encara que no fos cap fonda (com ho eren a Cal Ros del Miró o a Cal Marian), rebien persones conegudes o algun viatjant. Un altre fill, Josep Maria, vivia a Barcelona. Una germana del mossèn, Roseta, es va casar amb Jaume Fàbregas Camí, de Cal Sila.

L'ultima casa de l'esquerra era Cal Moreno. 

Al fons, les escales que porten a la capella del Castell, on celebrava missa mossèn Padrell.

Mossèn Josep Padrell es convertí en l’ideòleg-adoctrinador del grup de joves lligats a la parròquia, amb una mentalitat dretana molt arrelada i bastant fanàtica. Potser tement l’avanç de les esquerres, se sap que anaven a fer pràctiques de tir a la Costa del Mas, al pla de la Serra del Sabater, damunt les eres del Quisserris i del Xolip, que no es veia des del poble. Des de la vila se sentien els trets de les pistoles, que feien servir per entrenar-se.

Si bé les diferències entre les famílies benestants i les jornaleres eren notòries, o potser és millor dir entre gent de dretes i d’esquerres, s’incrementaren cada vegada més sobretot entre el jovent, fomentades per l’adoctrinament de mossèn Josep Padrell. D’entre aquests joves, fills de famílies properes a la parròquia, cal destacar Modest Martorell Camí (Magre), que a casa seva eren productors de vi, i que havia muntat a Lleida una sèrie de bodegues de distribució, en mans de Josep Balcells Trullols (Baella), Ramon del Marrigues, i algun altre. El Modest, membre important de la Falange a Lleida, si bé anava i pujava de la capital, tenia com a representant seu a l’Espluga Calba a Ramon Sanfeliu Debat (Sabater). Malgrat els seus contactes amb Lleida, sembla que la inscripció de la secció de la Falange de l’Espluga fou feta a Tarragona. Segons escriu Josep Maria Fontana Tarrats: «a l’Espluga Calba s’hi constituí un grup d’uns 25 falangistes, que va ser agregat a la provincial tarragonina». Potser, el fet que mossèn Padrell fos de La Pobla de Mafumet va tenir alguna cosa a veure.

Entre ells devien confeccionar una llista d’afiliats i possibles simpatitzants a la Falange, la qual feren arribar a Lleida. Aquesta relació de noms –segons em digué Josep Navés Balcells (Coc)–, fou duta per ell mateix als Omellons, on fou recollida per un tal Balius (segurament, Silví Roure Balius, personatge significat de la Falange lleidatana). Em confirmà que ell no sabia de què es tractava, ja que, en la portada, només figurava la paraula Fe (¿creients o falangistes?). Alguns han dit que aquesta llista l’havien fet els falangistes de l’Espluga per tal d’emportar-se tot aquell jovent a la capital a l’espera d’una revolta de la gent de dretes, com així va ser.

Al Jutjat Municipal s'entrava per la segona porta (on hi ha persones davant) de Cal Picamixó.

No sembla, però, que hagués estat feta pels homes d’esquerra que regien l’Ajuntament de l’Espluga, malgrat que, feia poc temps, alguns d’aquests xicots havien empastifat la façana del nou Jutjat Municipal, que s’havia muntat a Cal Picamixó (al costat de Cal Xon), i en la Festa del 1 de Maig, després de la rua que es féu per tot el poble, es van presentar al mig de la manifestació de davant de l’Agrària i, amb crits provocadors, van intentar boicotejar l’acte de celebració, en el que intervenia la Coral Iris, dirigida pel Jaumet del Fuster, i els parlaments del Pere i del Jaume de la Molinera. No va arribar la sang al riu, però no faltà gaire, ja que, segons es deia, anaven amb pistoles amagades.

Aquesta provocació, però, va fer que l’Ajuntament en donés part a les autoritats de Lleida, les quals, en un escorcoll a la seu de la Falange, es feren amb aquella llista i, el 13 de juliol, es presentaren a l’Espluga per a detenir-los.

No pogueren emportar-se tots els relacionats, ja que molts d’ells eren al tros. Arribats a Lleida, foren empresonats.

En aquesta llista, hi constaven els fills de famílies de dretes, però també els fills de mitgers o jornalers dels terratinents, o mossos de cases riques, com els Sarauet, que ho eren de Cal Sila; o el Josep Maria Poca Sesplugues (de Ca la Rosalia), que era mosso del Cal Cabrer. Molts d’ells s’havien fet falangistes o hi eren simpatitzants, no pas per ideologia, sinó perquè es veien obligats a fer allò que manaven els amos, ja que els hi anava el pa. Falangistes afiliats eren ben pocs.

D’aquesta detenció en parla un fill del poble, Joan Pons Garlandí, de cal Tet, llavors membre del Comitè Central de les Milícies Antifeixistes de Catalunya, en les seves memòries, Un republicà enmig de faistes:

Assabentat dels fets, vaig anar a aquella ciutat [Lleida] per tal d’interessar-me per la seva sort. Vaig pujar les escales del Palau de la Generalitat confiat que trobaria l’autoritat competent i escrupolosa del seu deure. Vaig parlar amb el que feia de comissari de la Generalitat, Josep Rodés Blay, del POUM, i amb qui feia de cap del Grup d’Investigació, Francesc Tomàs Facundo, de la FAI. Els vaig explicar el motiu de la meva visita. I l’interès que tenia perquè s’estudiés amb molta atenció el cas dels xicots del meu poble.

Els dos em van prometre que no solament estudiarien el cas amb molt bona voluntat, sinó que podia marxar tranquil cap a Barcelona, ja que als nois de l’Espluga Calba no el passaria res i que serien alliberats. A més, em digueren que només eren presos governatius. Fins i tot, insistiren que coneixien molt bé aquest fet i les seves circumstàncies, i que només es tractava d’uns pobres xicots enganyats pels facciosos. Si bé és veritat que agafaren els xicots amb armes a les mans, cal considerar les circumstàncies i tenir present la seva edat. Així, doncs, foren de nou tancats a la presó de Lleida.

Confiat en les seves paraules d’honor i promeses, vaig continuar el viatge cap al front d’Aragó (p. 83).

Tot feia pensar, doncs, que la detenció d’aquells xicots no tindria el final tràgic que tingué. Fins i tot, el dietari «A los mártires de Espluga Calva», redactat pel canonge magistral de la Seu d’Urgell, Lorenzo Sanmartí, i que m’ha arribat a les mans per mitjà del Josep Maria del Saladero, així ho dóna entendre. D’aquest relat voldria destacar els següents paràgrafs:

Los conocí en Lérida, a raíz de mi encarcelamiento: en aquella prisión donde se respiraba ambiente de muerte, donde centenares de hombres de lo más selecto y aristocrático de pueblos y ciudades aristocráticas de virtud e ideal, esperaban la hora del sacrificio. […] Se apercibía en aquel lugar, privado de toda comunicación, algún rumor de que los encausados como los de Espluga Calva, no serían víctimas del sacrificio cruento, sino que serían enviados a Uruguay [vaixell de guerra], que pasarían a otra cárcel... Pero en ellos no prendió este rumor, porque recuerdo a aquel joven valiente, RAMÓN SANFELIU, que tenía un ascendente particular sobre los demás por su carácter intrépido y conocedor de los perversos instintos que guiaban a los que componían el Tribunal Popular –«pandilla de asesinos»–, que decía: «No creáis en traslados a Uruguay, nosotros vamos a ser fusilados porque somos de los escogidos para dar satisfacción a la fiera revolucionaria; preparémonos para morir y ofrezcamos, generosos, nuestras vidas, que la sangre que vamos a derramar es la semilla de la Nueva España, en la que el Catolicismo florecerá con más vigor». Y como buenos Católicos que eran se preparaban para morir.

Aquesta cita confirma que el noi de Cal Sabater era el líder d’aquella colla de joves als quals havia compromès d’una manera tan imprudent quan va inscriure’ls en la llista d’afiliats a la Falange.

GUERRA CIVIL

Una de les primeres mesures, però, que es prengueren quan l'alçament de 18 de juliol, fou alliberar els presos dretans, entre ells els falangistes de l'Espluga Calba, els quals van ser armats i destinats a patrullar per la ciutat, sense que molts d'ells sabessin de què anava tot allò. Detinguts novament per les forces republicanes mentre rodaven pels carrers, foren de nou encarcerats, jutjats per un Tribunal Popular i condemnats pel seu acte de rebel·líó a la República.

Un d’ells, Jesús Sesplugues Roig (Coixet), de 17 anys, fou mort, el 21 de juliol, en un enfrontament pel carrer, i un altre aconseguí amagar-se en un portal, el Cisco Sans Roca (Rinxero), i així salvà la vida.

Noms que consten en la làpida del monument.

En el monument que se’ls erigí a la plaça de l’Església (avui, però, traslladat al cementiri), hi figura la relació de tots ells. En falta, però, un: Francesc Gené Ribera (Russo), i en sobra un altre: Lluís Balcells Farré (Rita), de 19 anys, que llavors era al convent de franciscans de Balaguer, i que fou mobilitzat i enviat al Front d’Aragó, on trobà la mort. Per tant, foren 22 els jutjats pel Tribunal Popular i afusellats, la major part d’ells, els primers dies de setembre, al Cementiri de Lleida. He afegit el renom de la casa, l’edat i la data de l’afusellament, encara que hi ha algunes variacions segons les diverses fonts consultades:

Nom i renom                                                                   Edat      Data de la mort

Balcells Amorós, Antoni (Saladero)                                 29         31-08/03-09-36

Balcells Balcells, Joan (Tòfol del Cuina o Maria Maleu)    24         31-08/01-09-36

Balcells Balcells, Ramon (Cisco del Cuina)                       20         03-09-36

Balcells Fabregat, Ramon (Jaume Becgroc)                      19         31-08/01-09-36

Balcells Trullols, Josep (Baella)                                        33         25-09-36*

Balcells Vernet, Ismael (Misango)                                    22         31-08/01-09-36

Camí Sairach, Xavier (Miquel de l’Abadia)                       24         03-09-36

Farré Miret, Josep Maria (Salvador Cabeça)                     23         03-09-36

Gaya Camprubí, Amadeu (Sarauet)                                 19         01/03-09-36

Gaya Camprubí, Ramon (Sarauet)                                   21         21-07-36

Gaya Saltó, Jaume (Calistro)                                           24         03-09-36

Gené Ribera, Josep (Russo)                                            23         03-09-36

Martí Pons, Cristòfor (nascut a Barcelona)                     67         03-09-36

Martorell Camí, Modest (Magre)                                    28         25-08-36

Navés Balcells, Jaume (Coc)                                           19         03-09-36

Orteu Romeu, Jaume (Aleix del Peret)                           25         03-09-36

Pallàs Grau, Vicenç (pastisser a Ca l’Orteu)                    19         03-09-36

Poca Sesplugues, Josep Maria (Rosalia)                          20         03-09-36

Sanfeliu Debat, Ramon (Sabater)                                    23         03-09-36

Sans Roca, Miquel (Rinxero)                                          23         03-09-36

Sesplugues Farré, Josep (Xon)                                       19         03-09-36

Vallverdú Gené, Ramon (Viu)                                        24         03-09-36

* Aquest retard en l’execució segurament tingué alguna cosa a veure amb el fet que fos cunyat de  Joan Pons Garlandí, membre del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya.

Només sis dels detinguts no van ser ajusticiats a causa de la seva minoria d’edat. Amb posterioritat, el segon Tribunal Popular (de novembre de 1936 a gener de 1937) els jutjà i condemnà a la reclusió en reformatoris entre 1 i 6 anys. Heus ací la relació: Antoni Navés Balcells (Coc); Benigne Aixalà Cornadó (Bosc), de 17 anys; Vicent Messegué Portolés (fill del secretari), de 17 anys; Josep Carré Teixidó (Cabeça de la Plaça), de 18 anys, i Antoni Cunillera Sesplugues (Llorenç), de 16 anys. Però, el seu germà, Ramon Cunillera Sesplugues (Llorenç), de 18 anys, fou condemnat a 20 anys de presó i reclòs a Figueres.

També el pare d’aquests darrers, Llorenç Cunillera Andreu (Llorenç), de 43 anys, regidor per Acció Ciutadana, fundador el 1931 de la societat Unió Democràtica Federal, responsable la detenció dels encausats pels Fets del 6 d’Octubre, membre de la societat Germanor, de caire dretà, fundada el març de 1936, fou condemnat a 30 anys de presó i reclòs a Figueres.

També fou jutjat Ramon Poca Balcells (Borrassol), de 57 anys, membre de la CEDA, alcalde després dels Fets del 6 d’Octubre, i condemnat a dos anys de presó a Figueres.

Un tercer detingut fou Ignasi Sardà Sesplugues (Sastre), de 55 anys, regidor, membre fundador de la societat Germanor i de la societat Unió Democràtica Federal, però fou absolt.

Posteriorment, l’any 1938, foren encausats Jaume Arbós Roca i Jaume Arbós Cunillera (Repuny) per desafecció al règim.

PRIMERS DIES DESPRÉS DE L’ALÇAMENT

El rector, mossèn Pau Figuerola Rovira, es refugià a Cal Pons, família molt propera a la rectoria. El cap de família era el senyor Joan Anglès Civit, casat amb la senyora Rosita Farré, de Cal Salvador Cabeça, i tenien quatre fills: Antonieta, Joan, Maria i Josep Maria. De la conversa amb dos d’ells, l’Antonieta, que llavors tenia 22 anys, i el Josep Maria, que en tenia 12, n’he tret aquestes conclusions:

El mossèn va anar a refugiar-se a Cal Pons el 24 de juliol, atesa la bona sintonia que tenia amb aquella família, una de les més importants i riques del poble. La convivència era agradable i la conversa animada com si res passés fora. Fins i tot, els mossos, com el noi de Cal Blaset de l’Arraval, coneixien la presència del mossèn en aquella casa.

L'altar major de l'església parroquial, abans de la guerra.

Un capvespre, uns membres del comitè es van presentar a Cal Pons per endur-se mossèn Pau Figuerola i també al senyor Joan. Quan aquest s’acomiadava dels fills amb aquestes paraules: «Tots els qui criden a declarar ja no tornen», es presentà el Ramon de la Roseta, que era conserge de l’ajuntament, i des de la porta estant, preguntà: «Que hi ha el senyor Joanet?». Quan aquest sortí, li digué: «Bé, senyor Joanet, vostè no cal que s’arregli, que no serà necessari que faci declaracions. Només cal que porti diners i, si no en té a casa, porti blat». Els va portar 50 sacs de blat a l’església, que feia de magatzem, després d’haver estat malmesa per incontrolats de la FAI-CNT: Reinaldo i Fidel Bosch Poch (Magí), Josep Vallverdú Sardà (Assentiu), Vicenç, Josep i Miquel Bellmunt Altisent (Tramega), Josep Torres (Pateca), Ton Ribera (Càndia), Emili Pubill Forcades (Carboner), Joan Poca Espasa (Cristí)... L’església fou saquejada i incendiada: per poder dur a terme aquest acte incívic, obligaren tots els pagesos que tenien carro i mula a presentar-se a la porta del temple perquè carreguessin les imatges i els bancs, i dur-los a la sortida del poble pel carrer de Fulleda, ja que, al capdamunt, hi ha un desnivell. Allí els descarregaren i calaren foc. A la imatge del Sagrat Cor, abans de cremar-la, li feren burla: la plantaren al mig del carrer Major, li posaren un fusell a l’espatlla i li feren tota mena d’escarnis. Al final, també la cremaren. Es destruïren els altars, es malmeteren els objectes de culte i desaparegueren 3 campanes. Se salvaren els objectes de culte gràcies a un veí que se’ls emportà i els amagà fins al final de la guerra. L’orgue no el cremaren, però el van fer malbé; només quedà la carcassa. Llavors les forces republicanes feren servir el temple com a magatzem. Anteriorment, ja havien destruït la part superior de la creu de terme, coneguda com la Creu Grossa.

Creu Grossa (antiga).

A causa del comportament del senyor Joan Anglès (Cal Pons) en la compra del Centre i dels molts favors rebuts per part seva, els membres del Comitè tingueren força consideració cap a ell. I així, malgrat l’acolliment que havia fet de mossèn Pau a casa seva, quan van fer anar a buscar el senyor rector, van deixar clar que «al senyor Joan no se l’havia de tocar, ja que només havia fet que bé al poble». El senyor Joan Anglès morí, a causa d’una embòlia, l’any 1940.

A Cal Pons, tenien de mosso el Josep de Cal Blaset, que era molt bona persona, però es vantava de ser «comunista». Un dia va dir a la senyora Rosita: «No saben el perill que tenen de tenir el capellà a casa...». Com que insistia perquè traguessin de casa mossèn Pau, la família va anar a la Floresta, on hi tenien un oncle, per dir-li si podia acollir el mossèn, però aquell els va dir: «Nosaltres ja tenim amagat a l’hort, prop del cementiri, un capellà». Malgrat tot, va dir: «Porteu-lo d’amagat a l’hora que vulgueu». Això, però, no era gens fàcil. Tothom sabia que el tenien a casa.

Per això, un bon dia, es van presentar a Cal Pons dos xicots, un de Ca la Càndia i l’altre de Ca la Roseta, i quan els van obrir la porta, els encararen amb pistoles i els digueren: «On el teniu amagat?». La filla, l’Antonieta, entrà dintre i digué als seus pares: «La cosa va molt malament». Però el pare respongué: «Amb diners, els pararé». Quan entraren dintre casa, van insistir que tenien ordres d’afusellar tota la família.

Deixem, però, que sigui la filla qui ens relati l’escena:

Els dos, el pare i la mare, defensaven el senyor rector. Mossèn Pau era al pis de dalt. Mentrestant, el pare parlava amb un d’aquells nois, i li oferia diners per salvar-li la vida, i la mare parlava amb l’altre, recordant-li els molts favors que havia fet a la gent del poble. El papà, blanc com la cera, s’acomiadava de nosaltres i ens deia: «A mi em mataran, però el vostre pare ha defensat i ha fet tot el possible per ajudar tothom». Finalment, se’n van anar i ens vam quedar sols. El Josep Maria era a dormir. Ens vam quedar tot sopant els pares, el senyor rector, el Joan i jo, tots cinc. La Maria em penso que ja havia sopat. A les dotze de la nit, uns altres individus, que no vaig conèixer, van trucar a la porta. Jo passo al davant per obrir-la i em pregunten per mossèn Pau. Mentre els pares van anar a cridar el senyor rector, jo vaig dir a aquells matons: «Penseu que la vida tots ens l’estimem. No el mateu». Em van dir: «Ai, nena, no t’espantis, només el portem a donar un passeig. No el matarem, no... i ara! Anem a Borges i tornarem». «Si és veritat el que dieu, truqueu a la porta de baix, que hi ha timbre, perquè aquí dalt potser no el sentiríem». Va sortir el senyor rector, acompanyat del papà i de la mamà. Mentre s’acomiadaven, mossèn Pau va donar un rosaris a la mamà i un rellotge al papà. (Aquest rellotge encara el guardem.) Quan va arribar a mi, li dic: «Senyor rector, no s’espanti, no s’espanti...». Ell em donà l’absolució en llatí, que no vaig entendre. Jo li vaig besar la mà, i ell em digué. «Al Cel ens veurem». I va entrar dintre del cotxe... Es van fer les dotze, i la una... vam anar a dalt a mirar cap a on tirava aquell cotxe, era un cotxe vermell, i va passar per davant de Cal Pau... Ens vam agenollar tots quatre i vam dir: «Preguem per ell». L’endemà al matí ens van dir: «El senyor rector és mort». I va venir un individu del poble, molt d’esquerres, que ens va dir: «N’han fet un gra massa... L’han passejat en un carro de trabuc per tot Borges... Les cames, com que era molt alt, sortien pel darrere. Era esgarrifós... Li havien tallat la titola [el membre viril] i li havien posat a la boca. Això no ho haurien d’haver fet».

Al fons, l'indret on aparcà el cotxe que s'emportà el senyor rector.

Efectivament, el 12 d’agost, a la nit, es van presentar a Cal Pons uns individus vinguts de fora. A cada poble hi havia un escamot de persones, que no feien el mal al poble, sinó que anaven al poble veí per no comprometre’s amb els seus conciutadans. Els que es van presentar a l’Espluga eren de Nalec. Però es van trobar que ja se l’havien emportat una colla que havia vingut de les Borges.

Aquests van fer pujar el mossèn al seu cotxe, aparcat sota Cal Pons, i sortiren en direcció a la carretera dels Omellons, però es pararen a l’Arraval de Jesús, on pujà un individu.*

* Aquest fet alimentà les sospites sobre la implicació de Josep Codines (Torrat) en la mort del mossèn, atès que era conegut el seu ressentiment per la donació que havia fet el seu pare a l’església. Fa sospitar-ho també el fet que fos empresonat, junt amb la seva esposa Pilar, després de la guerra, quan de fet no militaven en cap partit d’esquerres.

Arribats al trencall de les Borges, enfilaren en direcció a Vinaixa i, als Plans de la Manxa, al terme de Vinaixa, al peu de la carretera N 240. Després de fer-li mil malifetes, mentre ell cridava «Sagrat Cor de Jesús en vós confio!!!», li van disparar molts trets a les cames, li van amputar els membres i, després de ruixar-lo amb benzina –no se sap si encara viu o mort–, el van encendre. Morí, per tant, la matinada del 13 d’agost. Aquell mateix dia –com hem sabut pel relat anterior–, el seu cos mutilat fou exhibit en un carro de trabuc pels carrers de les Borges i fou enterrat, l’endemà, al cementiri de la capital de les Garrigues.

Del seu vicari, mossèn Jaume Amenós Felip, ja he comentat que, considerat una bona persona i d’una gran bona fe, als primers moments de la revolta un membre del Comitè l’acompanyà a casa seva, a sant Martí de Maldà, on pogué amagar-se i salvar la pell.

Mossèn Josep Padrell Navarro era fill d’una família de propietaris de la Pobla de Mafumet, que tenien relació amb l’Espluga, ja que compraven verema i feien vi a Cal Ferran, així com també oli.

L’Antoni, un fill de la casa, sense saber-ho els pares, havia deixat diners a un jornaler, perquè es pogués casar i n’hi va oferir novament quan la dona d’aquest es posà malalta. Aquell noi, en venir la revolució, va ser un dels capdavanters de la revolta i, agraït com estava, li va dir: «Et faré un document com si fossis jefe de la FAI». I afegí: «A tu no et passarà res», atès que li havien mort dos o tres germans.

L’Antoni, doncs, amb el salconduit que li havien fet, podia anar per tot Catalunya sense que li poguessin fer res. I va pujar a l’Espluga a salvar el seu germà Josep. Però els del Comitè el volien detenir, i pensant que també es refugiava a Cal Pons, van posar guàrdies a la porta perquè no s’escapés. Es van presentar i van dir: «Venim a veure si hi ha el germà de mossèn Josep Padrell». Quan va sortir l’Antoni, li van dir: «Com és que has vingut aquí?». Aquest els mostrà el salconduit que li havien facilitat. Això no els va fer gens de gràcia. L’Antoni, però, es va presentar a l’Ajuntament, i va oferir diners al Comitè per salvar el seu germà. El president del Comitè, Pere Castañé Balcells, de Cal Ferrer, va dir que no en sabien res, que marxés tranquil, que si sabessin alguna cosa, farien el que podrien per salvar-lo.

Llavors, l’Antoni va anar a Cal Miquel de l’Abadia, i el Cisquet li va dir: «Tu, escapa’t. Has de marxar a les quatre de la tarda per la carretera de Fulleda... Això fa mal so... D’aquí fins a Fulleda no crec que et surtin, però no segueixis pel Pla de Tarrés... Quan hagis passat Fulleda, un quilòmetre més enllà, et poses la bicicleta al coll i tires barranc avall fins a l’Espluga de Francolí...». Com que estava massa confiat, no se’l va voler escoltar i va tirar endavant, i a dos quilòmetres dels Plans de Tarrés, dos individus li van disparar i el van ferir, i van fugir. Uns pagesos de Tarrés que batien, van anar-hi corrents i ell els va dir: «Amagueu-me que em volen matar». Llavors, s’hi van presentar de nou aquells dos individus i el van matar, després d’intentar robar-li els diners. Però, ve-t’ho aquí que no li van trobar diners, perquè no en portava cap. Va córrer la veu que el president del Comitè de l’Espluga, Pere Castañé, els hi havia pres, i havia induït aquells infeliços a cometre aquella salvatjada.

Segons es deia pel poble, foren el noi de Cal Cristí, Joan Poca Espasa, i el de Ca la Càndia, Ton Ribera (els dos fugits a l’exili, del qual no retornaren).

Mossèn Josep Padrell, però, ja havia deixat l’Espluga i, amb el seu germà Lluís, havia anat a Girona a veure l’enterrament d’un anarquista i fou allí on es toparen amb un milicià del seu poble que els reconegué i denuncià.

Detinguts, foren traslladats a Barcelona i tancats a la presó. El dia 7 de setembre se’ls van emportar en un cotxe en direcció a l’Arrabassada. Durant el trajecte, mossèn Josep va dir al seu germà Lluís: «Mira, tu ets pare de família... Quan saltem del cotxe, jo marxaré corrents per aquí i tu tires cap allà, i mentre em tiren a mi, tu mira d’escapar-te... Jo ja pregaré per tu...». Va sortir bé l’estratègia. I van matar a mossèn Padrell, però el germà va poder escapar. Això succeí el 7 de setembre de 1936.

Els membres del Comitè local s’havien fet amos de la situació, l’Ajuntament era a les seves mans sense cap mena de control ni de legalitat. El primer consistori, format per forces d’esquerra, es constituí el 20 d’octubre de 1936.

A la dreta, l'edifici de l'Ajuntament (Cal Sila).

AJUNTAMENTS O COMITÈS

20 octubre 1936

Alcalde            Vicenç Bellmunt Altisent                       CNT                Tramega

Alcalde 2n       Pere Castañé Balcells                             UGT                Ferrer

Alcalde 3r        Ramon Balcells Serra                             UGT                Borres

Joan Amorós Palau                                ERC                 Amorós

Pere Espasa Palau                                  ERC                 Molinera

Josep Sesplugues Sesplugues                  ERC

Cristòfol Martorell Ribera                      CNT                Paula de la Càndia

Reinaldo Bosch Poch                             CNT                Magí

Jutge Popular   Pere Roure Gaya                                                            Roure

Secretari           Josep Blanco Brualla

20 març 1937

Alcalde             Pere Castañé Balcells                             UGT                Ferrer

Vicenç Bellmunt Altisent                        FAI-CNT          Tramega

Pere Espasa Palau                                   ERC                 Molinera

Josep Sesplugues Sesplugues                   ERC

Cristòfol Martorell Ribera                       FAI-CNT          Paula de la Càndia

ReinaldoBbosch Poch                             FAI-CNT          Magí

Ramon Balcells Serra                               UGT                Borres

Joan Amorós Palau                                 ERC                 Amorós

Secretari           Jaume Niubò Puig

17 agost 1937

Alcalde             Josep Roig Gaya                                    ERC                 Marquet

Alcalde 2n        Vicenç Bellmunt Altisent                       FAI-CNT         Tramega

Alcalde 3r         Josep Ribera Cunillera                           ERC                 Tresó

Antoni Montañola Roig                          ERC

Ramon Romeu Sumalla                          UGT (PSU)       Peret

Josep Viladoms Sabaté                           UGT (PSU)

Josep Vallverdú Sardà                            FAI-CNT          Assentiu

Emili Pubill Forcades                             FAI-CNT          Carboner

20 octubre 1937

Alcalde            Pere Castañé Balcells                             UGT                 Ferrer

Alcalde 2n       Pere Espasa Palau                                  ERC                  Molinera

Alcalde 3r       Vicenç Bellmunt Altisent                        FAI-CNT          Tramega

Joan Amorós Palau                                ERC

Josep Sesplugues Sesplugues                  ERC

Cristòfol Martorell Ribera                      FAI-CNT          Paula de la Càndia

Reinaldo Bosch Poch                             FAI-CNT          Magí

Ramon Balcells Serra                              UGT                 Borres

CONFISCACIONS PER LA COL·LECTIVITAT

DEL SINDICAT – OFICIS VARIS – CNT

En data 25 d’agost de 1937, el president del sindicat Emili Pubill Forcades (Carboner) signà les següents confiscacions:

Francisco Camí Borràs (Miquel de l’Abadia)

Finca d’oliveres, de 4 jornals (Tossal Gros). Sense cap gravamen.

Motiu: Individu facciós, fugit del poble des del 19 de juliol del 1936. El seu fill, Xavier Camí Sairach, afusellat a Lleida per ser un destacat falangista.

Llorenç Cunillera Jové (Llorenç)

Planta baixa del local, del carrer Macià, núm. 4, per utilitzar-lo com a seu del Sindicat de la CNT. Sense cap gravamen.

Motiu: Essent conseller durant els Fets del 6 d’Octubre de 1934, fou element repressor contra els antifeixistes. Condemnat a 30 anys de presó al començament de la guerra civil. Amb 2 fills: Antoni (16 anys) i Ramon (19 anys) Cunillera Sesplugues, empresonats per pertànyer a la Falange.

Josep Fàbregas Camí (Sila)

8 finques (partides: 1ª portella – 2ª Molí – 3ª Devesa – 4ª Comansalat - 5ª Beurada – 6ª Mas – 7ª Era – 8ª Redemur = 110 jornals) i 2 cases (Casa pairal, amb un pis del costat de l’Ajuntament) amb 2 corrals i hort. Sense cap gravamen.

Motiu: Propagandista de l’Institut de Sant Isidre. D’una família de capellans i monges, i contrari al règim sorgit del 16 de febrer.

Jaume Martorell Sardà (Magre)

Finca d’oliveres de 4 jornals, a la partida de la Vallada. Sense cap gravamen.

Motiu: Membre de la CEDA, facciós fins a l’extrem. El seu fill, Modest Martorell Camí, afusellat a Lleida per ser un destacat falangista.

Ramon Piñol Vallverdú (Marquet)

Finca d’oliveres i vinya, de 6 jornals, a la partida de Coll del Molí. Sense cap gravamen.

Motiu: Essent conseller, va fugir a causa dels Fets d’Octubre, per haver cridat a la Guàrdia Civil i les forces d’Assalt per acabar amb els antifeixistes del poble, i sort n’hi va haver de la revolta de la gent del poble contra els feixistes.

Ramon Ribera Cunillera (Vilaverd)

Finca de vinya i oliveres, de 12 jornals, al terme de Maldà. Sense cap gravamen.

Motiu: Membre de la CEDA. En anar-lo a detenir, es va escapar i encara és fugitiu.

Felip Ribas Camí (Cabrer)

Local-garatge de Cal Cabrer. Sense cap gravamen.

Motiu: Individu facciós, conseller durant els Fets d’Octubre, que volia la mort dels treballadors, escapat per por.

Josep Roig Juan

Una casa del carrer Macià, 36. Aquesta casa havia estat adquirida pel company, col·lectivista, Josep Torres.*

Motiu: Individu de dretes, que feia molta propaganda antirevolucionària, i un gran especulador de la massa treballadora, que havia adquirit la casa amb males arts.

*Aquesta casa fou reclamada per Joan Sardà Montmany, 45 anys d’edat, que diu que li fou confiscada pel Comitè, però, en data 12 de març, la CNT va dir-li que li tornaria, cosa que no s’ha fet (20 desembre 1937).

Josep Sesplugues Jové

2 finques: una de mig jornal al Redemur; l’altra, de 5 jornals, d’oliveres, a la Vallada.

Motiu: Individu de la CEDA; dels més declarats defensors del pacte de la fam als treballadors antifeixistes. Va fugir del poble quan l’anaven a detenir.

Josep Torradeflot Pintó (Pau)

Finca de vinya, a la partida del Perxe del Feliu, de mig jornal. Sense cap gravamen.

Motiu: D’una família de frares i monges. En les eleccions del 16 de febrer, gran propagandista contra els antifeixistes. Com que havia fugit del poble, fou reclamat a tornar si no volia perdre els seus drets.

Són ben curioses les raons que aporten per a les confiscacions. D’altra banda, malgrat que els terratinents tenien moltes altres finques, no van ser confiscades pel fet que eren en mans de mitgers.

MORTS AL FRONT

Nom i renom                                                       Edat                 Lloc i data

Balcells Bacardí, Ramon (Becgroc)                     27                    Front d’Aragó 15-03-38

Balcells Bota, Josep (Fusets)                               32                    Front de l’Ebre 29-10-38

Balcells Bota, Valero (Fusets)                             36                    A la retirada

Balcells Castañé, Ramon (Maleu de la Palla)       34                    Tremp 26-06-38

Balcells Duch, Ramon (Cuina)

Balcells Farré, Lluís (Rita)                                   19                    Front d’Aragó

Camí Pons, Cristòfol (Moreno)                           64

Fabregat Saltó, Josep (Carafellet)

Gabarra Cunillera, Ramon (Trencapinyes)

Gaya Gaya, Miquel (Marrigues)                           18                    Front del Segre 20-12-38

Martorell Alari, Pau (Princès)

Martorell Cunillera, Eleuteri (Moix)                     32                    Os de Balaguer 19-12-38

Miret Bota, Joan (Ros del Miró)                           33                    Front de l’Ebre 29-10-38

Miró Batista, Josep (Maldeventre)

Poca Poig, Àngel (Poca)

Pons Camprubí, Antoni (Pasquè)

Ribera Sardà, Josep (Arico)                                 53                    Pont de Molins 01-01-39

Roig Duch, Manuel (Encadernat)

Roig Gaya, Francesc (Quisserris)

Roure Perera, Isidor (Roure)

Torres Farré, Salvador (Marquet)                                                Front del Segre 20-12-38

Torres Martorell, Josep (Blaset)                                                  Camp concentració de Wöbbelin

Vallverdú Balcells, Joan (Borretes)                       42                   Front d’Aragó

MORTS PER BOMBARDEJOS

Dolores Cabanillas Guerra i Eleuteria Guerra Martínez, en un atac de l’aviació alemanya del 2 d’abril de 1939, foren ferides a les Borges i, traslladades a l’hospital mòbil de la 27 Divisió del XXI Cos d’Exèrcit situat a l’Espluga Calba, moriren el dia següent i allí foren enterrades.

Magí Poca Pont, fill de l’Espluga Calba, morí a Mollerussa, fruit d’un bombardeig que tingué lloc el 27 desembre 1938.

La Mercé Roig Arbonès, que vivia a Reus, per fugir dels bombardejos, va marxar a Granollers a refugiar-se a casa d’uns familiars, però hi trobà la mort també a causa d’un bombardeig.

MORTS A CAUSA D’UNA EXPLOSIÓ DE DINAMITA

El 10 de gener de 1939, les forces republicanes fugien perseguides per les tropes italianes que lluitaven al costat de Franco, Frecce Nere i Frecce Azzurre (Fletxes Negres i Fletxes Blaves) i, en veure-les tan properes, van intentar barrar-los el pas i, per aquest motiu, van dinamitar unes cases de davant dels Quatre Cantons, fet que produí la mort dels components de dues famílies:

Indret on es provocaren les explosions, davant dels Quatre Cantons.

Cal Calistro: Calixte Saltó Farré, de 56 anys; la seva esposa, Josepa Castañé Cunillera, de 48 anys, i els seus fills, Paquita, de 18 anys, i Ramon, de 16 anys. La Carmeta, de 17 anys, es quedà cega.

Cal Ramonet del Marian: Teresa Balcells Pons, de 45 anys, i les filles, Teresa Ribera Balsells de 22 anys, i la seva germana Maria, de 18 anys. El pare, Ramonet Ribera Farré, es salvà perquè havia anat a dormir a Cal Marian.

El seu germà gran, Josep Ribera Farré (Marian) se l’emportaren uns malfactors, junt amb el seu nebot, Josep Maria Anglès Farré (Pons) i el Tòfol Sesplugues Gaya (Catapí). Els van prendre declaracions a Senan, les quals no volgueren signar, perquè eren plenes de mentides. Llavors, els van pegar de valent. A Sarral, van cridar al vell del Marian i se l’endugueren i ja no el van veure més. els joves, després de moltes peripècies, van aconseguir escapar-se i arribar fins a França.

ALTRES MORTS

Benito Dalmau Martorell (Dalmau), de 16 anys, fou assassinat el 10 de gener de 1939 per uns soldats en retirada, prop de la partida de Roca Llisa, camí de Senan, juntament amb Jaume Coll Costalls, natural d’Almenar, de 32 anys.

També va morir Josep Vallverdú Farré (Viu), de 56 anys, a causa d’un tret de pistola davant de casa seva. Segons es va dir, en sentir-se el tret, un veí va treure el cap per veure què passava i va enxampar l’assassí posant la pistola a la mà del cadàver. Van culpar el Tomàs de la Malena de Cal Sec, que era innocent i que, en sentir el dispar, havia tret el cap per la finestra per veure què passava. Els nacionals el van afusellar acusat d’aquest assassinat.

Ramon Vallverdú Arbós, natural dels Omellons, de 51 anys, ferit de mort a l’Espluga, morí a Lleida.

MORTS DE RELIGIOSOS FILLS DEL POBLE

Joaquim Balsells Bosch (Cal Patarram), nascut a l’Espluga Calba el 16 de setembre de 1900, de petit anà a viure a Vimbodí. Fou vicari de Sarral, i essent capellà de Vallespinosa (Conca de Barberà), fou assassinat el 13 de setembre de 1936.

Antoni Capdevila Balsells, nascut a l’Espluga Calba el 27 de febrer de 1894, de petit anà a viure a Mollerussa. Claretià, fou assassinat el 24 de juliol de 1936.

Jeroni Fàbregas Camí (Cal Sila), nascut a l’Espluga Calba el 5 de desembre de 1910. Essent vicari de Vilabella, fou assassinat prop de Pla de Manlleu el 19 o 20 de gener de 1939.

MORTS PER MANIPULACIÓ D’UNA BOMBA

El 7 de març de 1939, a causa de la manipulació d’una bomba que no havia explotat, trobaren la mort, a un quilòmetre en direcció als Omellons, davant del Molí del Sila, uns noiets: Josep Maria Sesplugues Balcells (Misanguet), de 10 anys; Joan Navés Balcells (Coc), de 9 anys, i Antoni Mateu Fabregat (Ermità), de 6 anys. Nemesi Sesplugues Solé (Ferran), de 7 anys, quedà cec. En aquell indret, hi ha un monument commemoratiu.

 Monòlit de record, al costat de la carretera dels Omellons

D’aquest episodi, el Josep Maria de Cal Pons em va fer aquest relat:

El Misanguet era una mica més gran, tenia un any o dos més... sabia que hi havia una bomba i va engrescar els altres –un de Cal Coc, un de Ca l’Ermità i el Nemesi de Cal Ferran–, i van agafar la bomba i, com que la picaren, va explotar... el Nemesi, que era darrere del Misanguet, es va salvar de morir. Però, del Misanguet no hi va quedar ni la fesomia, només un tronc de cap a cap destrossat...

Quan es va saber el que havia passat, el noi del cal Xiroi i jo ens hi vam arribar i vam anar arreplegant els bocins de carn escampada fins a més de 15 o 19 metres lluny. Era una bomba potent, una bomba antitanc. Quan vam arribar al Tomb del Sardà, ja venien un de Ca l’Ermità i d’altres... els vam dir: «Aneu allà baix que n’hi ha més». A la tornada, vam trobar el Josep del Coc que portava el seu germà. El Nemesi, que era el que tenia menys mal, el va portar el Joan del Dalmau.

anys de postguerra

repressiÓ FraNQUista

Els fets ocorreguts a l’Espluga els primers dies de la guerra civil foren d’una gravetat extraordinària. Especialment la mort d’aquella colla de joves causà un daltabaix en moltes famílies. Cal no oblidar que, en una població de 1.265 habitants, 22 xicots –entre 18 i 30 anys– eren un percentatge important de la seva joventut. Aquest fet produí un enorme ressentiment i una gran animadversió entre la gent del poble, que dificultà qualsevol entesa possible. Ningú volia perdonar ni tan sols oblidar. Res de

passar pàgina, ben al contrari. Si la divisió entre dretes i esquerres era ben patent abans de la guerra, es féu irreconciliable al final de la desfeta.

La victòria franquista va estimular la gent de dretes a prendre represàlies. Es va viure un llarg període de terrorisme d’estat, encara avui latent.

Les denúncies eren a l’ordre del dia. Les persones significades de les esquerres eren detingudes i tancades als baixos o cellers de cases de gent de dretes, com Cal Llorenç, on eren apallissades per tal d’aconseguir confessions o acusacions. Les víctimes van ser el Ton de l’Ica, el Blasi del Tet, el Pere del Maldeventre, el Josep de la Càndia, el Miquel de l’Arico, el Jaume del Mitger, el Tresonet, el Picamixó, el Jaume de l’Engràcia, etc., etc. Les dones –com la Malena Pons Garlandí, germana del Jaume del Tet; la Teresa Torres Montlló, esposa del Josep Sardà Farré (carreter del Tresó) i altres (un total de 18 dones casades i 4 de solteres), foren rapades per a escarni públic.

Davant d’aquesta situació, molta gent d’esquerres –malgrat no haver participat en accions violentes– preferiren desaparèixer fins que les coses tornessin a mare. El relat que fa Jaume Roig Roca (Mariquildo), en el seu llibre, L’Espluga Calba. Una història particular (pp. 41 ss.), de la fugida a primers d’abril de 1939 del seu pare, Ermenegildo (d’aquí ve el renom de la casa) Roig Balcells, veient com evolucionaven els fets, penso que és una bona mostra de la inquietud i trasbals de moltes famílies. Ell no sortí del territori català: es llogà de mosso a casa del cap de la Falange i alcalde del poble de Sant Jaume dels Domenys (Baix Penedès), d’on retornà al cap de 13 anys.

Molts altres van fugir també per por de represàlies. La major part emprengueren l’exili francès. Alguns retornaren al cap d’uns anys, altres no retornaren, com Pere Castañé Balcells (Ferrer), Joan Poca Espasa (Cristí), Ton Ribera (Càndia). Heus ací la relació:

Carrer                Famílies                                                 Casa                             Individus

Fulleda             Ramon Sardà Balcells                           Panissola                       5

Josep Vallverdú Sardà                           Assentiu                        5

Miquel Pons Gaya                                 Blasi del Tet                  1

Montblanc       Ramon i Ton Poca                                Poca                             2

Anton Roig Roca                                  Mariquildo                    1

Senan               Joan Poca Espasa                                 Cristí                             5

Jaume Duch                                         Martimosset                   6

Tota la família                                       Timbala                         6

Aleix Orteu Sardà                                  Malena del Sec              1

Plaça del Pou   Josep Roig Gaya                                    Marquet                        1

Arrabal             Josep Torres Martorell                          Blaset                           1

Ton Ribera                                            Càndia                          3

Manuel Roig Arbonès                            Rei                               1

Sta. Maria        Miquel Mateu                                        Ermità                          1

Ramon Escoté                                       Escoté                          1

Josep Torres (casat amb Rosario Pellaire) Pateca                        5

Tota la família                                        Pellaire                         7

Pl. Església      Pere Castañé Balcells                             Ferrer                           2

Josep M. Anglès Farré                           Pons                             1

Tòfol Sesplugues Gaya                          Catapí                           1

Major               Joan Sardà                                            Calçons                         5

Ramonet                                               Cassoles                        2

Ramon Gaya Torres                              Llarg                             1

Pati Castell      Ramon                                                   Borjades                       1

Dones que retornaren als seus pobles d’origen per por a represàlies:

Fulleda            Vda. Vicenç Bellmunt Altisent                Tramega                       5

Dona de Josep Sardà Farré (Carreter)      Tresó                           4

Arrabal            Dona de Josep Torres Martorell              Blaset                           3

Sta. Maria        Dona del Reinaldo Bosch Poch*           Magí                             3

Pati Castell      Dona de Josep Bellmunt Altisent          Tramega                       2

*El Reinaldo –segons es va saber– no va sortir mai del poble, sinó que va restar amagat durant anys al forn de pa de casa seva.

En el llibre citat, es descriu la difícil i perversa situació que es vivia a l’Espluga d’aquells anys. Un resum podria ser aquest paràgraf (p. 51):

Van haver-hi moltes malifetes, moltes represàlies, i les dones no en quedaren al marge; n’hi va haver que van ser maltractades, vilipendiades, apallissades, tancades a la presó, vexades... Vaig presenciar moltes d’aquestes accions i no les podré oblidar mai...

Fruit d’aquesta estratègia va haver-hi moltes detencions, judicis, condemnes, i algunes execucions al cementiri de Lleida (la data de les quals fem constar).

reLaciÓ De presoNers i aFUseLLats

Nom i renom                                           Edat                 Partit/sindicat                 Afusellament

Alari, Joan (Bota) - pare

Arbós Cunillera, Jaume (Repuny)

Arbós Roca, Jaume (Repuny)

Balcells Serra, Ramon (Borres) - pare       52                    ERC/UGT                   02-07-40

Balcells Dalmau, Josep - fill

Balcells Sardà, Joan (Pajan)

Bellmunt Altisent, Josep (Tramega)          38                    FAI-CNT

Bellmunt Altisent, Miquel (Tramega)                               FAI-CNT

Bellmunt Altisent, Vicenç (Tramega)        38                    FAI-CNT                     25-11-40

Bosch Poch, Fidel (Magí)                                                 FAI-CNT

Bosch Poch, Reinaldo (Magí)                                           FAI-CNT

Camprubí, Antoni (Ica) - pare

Camprubí Aixalà, Ramon - fill

Codines Codines, Josep (Torrat) i la seva esposa Pilar

Farreras Martí, Carme (Sèguil)

Farreras Martí, Cosme (de l’Albi - Sèguil) 50                     ERC                           16-02-40

Gaya Català, David (Tenalla) *                 36                                                        24-09-39

* David Gaya Català, director de l’orquestra La Lira, home de sensibilitat artística, no pogué suportar les penalitats de captiveri, i morí a la presó.

Gaya Sardà, Dionís (Poca-roba)

Martorell Alari, Ramon (Princès)

Martorell Ribera, Tòfol (Paula de la Càndia)

Torres Montsó, Teresa - esposa

Miret Torres, Pere - fill

Miret Torres, Salvador - fill

Miró Farré, Pere (Maldeventre)

Orteu Balcells, Josep (Prudèncio)            21                                                       30-04-40

Orteu Sardà, Tomàs (Malena del Sec)      27                     ERC                          25-11-40

Pons Bellart, Ramon (Pasquè)                 56                     ERC                           16-02-40

Pons Camprubí, Joan - fill

Pons Garlandí, Jaume (Tet) *                  46                     ERC (POUM)          23-12-40*

Pubill Forcades, Emili (Carboner)            30                    FAI-CNT                 30-04-40

Rebordosa Balcells, Antoni (Ton del Tupiner)

Roca, Josep (Ros del Coco)

Tereseta (de Torredembarra) - esposa

Roca, Josep - fill

Roca Miret, Carme (Mariquildo)

Roig Roca, Anton - fill

Roig Vallverdú, Jaume (Correu)

Roig, Josep - fill

Roig Balcells, Manel (Calderilla)

Roig Gaya, Josep (Marquet Plaça del Pou)

Farré Gaya, Francesca - esposa

Roig Gaya, Amadeu (Andal)

Roig Gaya, Eudald (Andal)

Roig Gaya, Ramon (Andal)

Romeu Sumalla, Jaume (Peret)

Romeu Sumalla, Josep (Peret)

Romeu Sumalla, Ramon (Peret)

Roure Balcells, Esteve (Sec)

Roure Gaya, Pere (Roure)                      57                      ERC (Jutge)             29-07-40

Perera, Ramona (d’Arbeca) - esposa

Roure Perera, Ramon - fill

Sesplugues Roig, Antoni (Timbala)         38                                                     28-07-39

Vallverdú Sardà, Josep (Assentiu)           36                     FAI-CNT                 26-08-39

* El seu germà, Joan Pons Garlandí, membre del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya, havia traslladat la seva esposa Petronila a una masia de Taradell, un poble prop de Vic, a causa dels bombardeigs que es feien a Barcelona. També s’hi traslladaren altres membres de la família: les dels seus germans Jaume i Malena. El marit d’aquesta, Jaume Mateu (de Ca l’Ermità), acabada la guerra, volgué retornar al poble, a la seva casa del Pati Castell. Una vegada allí, se n’anà de la llengua, i explicà on havien estat amagats fins llavors. Quatre o cinc dies després, va arribar una denúncia a l’Ajuntament de Taradell, firmada per Joan Duch (de Cal Sastre). Pocs dies més tard, es van presentar a aquell poble 8 o 9 homes armats i, junt amb uns representants de les autoritats locals, es van emportar el Jaume Pons Garlandí, acusat de la mort de mossèn Pau i de dos veïns del poble, el Canela i el Viu, i dels joves afusellats a Lleida. (El seu fill, Jaume, recorda molt bé aquest fet.)

DeteNciÓ De pere roUre

Mereix una explicació més detallada la detenció del Pere Roure Gaya, el qual –com hem dit– acumulà en la seva persona l’odi de la gent de dretes, pel fet d’haver-se passat als contraris. Agafar «el Roure» era una obsessió. Aquest, quan es va acabar la guerra, va anar a viure a casa d’un germà que tenia a Vila-seca. Quan, al més d’agost, alguns del poble van anar a collir avellanes per aquells indrets, una mossa el va veure a Reus a la plaça del Mercat i el va denunciar. Quan van saber a l’Espluga que l’havien vist a Reus, ja van suposar que era a casa del seu germà de Vila-seca. El van anar a detenir i se’l van endur al poble. Era un diumenge. Va córrer la veu: «Han agafat el Roure!! Porten el Roure!!». Molts, que eren al bar de Cisco del Cabeça (Cal Cuca), van sortir a fora. La gent baixava corrents cap a la plaça de l’Església. Llavors havien començat a aixecar el monument a «los caídos», que estava a una mitja alçada. El van posar damunt i allí el van atonyinar de debò, i després el van tancar a la presó.

Aquesta detenció propicià la del seu fill, Ramon Roure Perera, ja que li van trobar una carta d’aquest, enviada des del front, on li deia que se n’anava a Rocafort, a casa de la seva núvia, ja que, acabada la guerra, l’havien avisat que no tornés a l’Espluga. Allí, doncs, el van anar a buscar i, malgrat que els van dir que no en sabien res, una americana que hi havia al penjador el va descobrir, ja que havia estat feta per l’Ignasi el Sastre. Llavors, com que els van amenaçar d’emportar-se el sogre, es van espantar i els van acompanyar on s’amagava. Se’l van endur, el van portar a les Borges. Va ser jutjat i condemnat a mort, però el va salvar una senyora, que tenia molta relació amb gent important del règim. Finalment, va anar a viure a Tarragona.

HoMeNatGe aL FiNaL De La GUerra:

13 De JULioL De 1939

Heus ací el programa d’actes celebrats en homenatge a la memòria dels afusellats a Lleida.

Com es pot llegir en el text del programa d’homenatge als «màrtirs», celebrà l’acte religiós el vicari, mossèn Jaume Amenós.

Recordatori In Memoriam.

iNaUGUraciÓ DeL MoNUMeNt aLs caiGUts

Fou inaugurat el 13 de juliol de 1940. També es poden veure inscrits a la façana del temple parroquial els noms dels «caídos por Dios y por España», sota el nom de José Antonio Primo de Rivera. Les fotos que reproduïm en són testimoni:

 Dia de la inauguració del monument.

Al cap de pocs dies, el 31 de juliol de 1939, fou nomenat un nou rector, mossèn Joan París Bosch, nascut a Alcover el 18 de novembre de 1897, molt conservador, fet a l’antiga, que exercí d’acord amb la mentalitat del nacionalcatolisme, propi dels vencedors de la «cruzada».

Un detall del seu tarannà és el fet que, en les processons, recriminava els qui miraven des dels balcons i els exigia que baixessin al carrer i s’hi afegissin. El recordo, quan anàvem a catecisme (en dèiem, anar a «doctrina»), disposat a picar-nos el crostó amb una canya, si no fèiem bondat. El 7 de febrer de 1959 fou traslladat a Constantí, on morí el 25 de gener de 1972.

LocaL De La FaLaNGe

La seu de la Falange enfront de l'església

Al costat del Cal Roure hi vivia el Pere Castañé Balcells (Ferrer), en una casa que havia estat l’antic cafè del Ton del Sesplugues. Com que aquest havia fugit a França, l’Ajuntament se n’apropià i la va convertir en local de la Falange.

En aquells temps, tots havien de ser falangistes o simpatitzats.

Carnet de la Falange.

La meva mare, Carme Gaya Català (Tenalla), em va dir que havia estat ella qui havia brodat l’escut de la bandera de la Falange. I el meu germà David conserva un carnet del pare, Josep Poca Pons (Borrassol), vestit de falangista. Per aquest motiu, l’Aleix Orteu (Ca la Malena del Sec) denuncià el meu oncle Joan Pons Garlandí (Tet), membre del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya, pel fet d’haver acollit a casa seva de Barcelona dos nebots «feixistes». (Vegeu Un republicà enmig de faistes, p. 148.)

eMpresoNats per La creMa De Garbes

El juliol de 1940, per tal de venjar-se dels estralls de la guerra civil, uns incontrolats de la dreta varen encendre unes garbes per poder encausar els elements de l’esquerra. Un grup de 16 homes foren arrestats i tancats a la presó, que havien habilitat en una casa del Pau del Cabeça, al Pati Castell (damunt i al costat del portal, a l’altra banda de Cal Cuina). Allí, molts foren apallissats. Els crits dels torturats prou els recorda el Jaume del Tet, que vivia a la casa del costat (Ca la Marina).

La presó, al fons.

Els altres foren enviats a diversos penals (d’Ocaña, de València, i de San Juan de Reyes, de Terol), i a la Model de Barcelona, on hi passaren un mínim de tres anys; altres, molts més anys i uns quants hi deixaren la vida.

Alari Bota, Joan (Bota)

Batista Roig, Manel (Parrado)

Bellart Roig, Jaume (Mitger)                                            9 1/2 anys al penal de Los Reyes

Benet Roig, Jaume (Carafell)

Fabregat Teixidó, Jaume (Carafellet)

Miret Cunillera, Josep (Picamixó)                                    Mort al penal d’Ocaña (València)

Orteu Balcells, Prudenci (Prudèncio)

Orteu Vallverdú, Jaume (Malena del Sec)

Pons Vallverdú, Blasi (Blasi del Tet)

Ribera Balcells, Miquel (Miquel de l’Arico)

Roig Vallverdú, Jaume (Correu)

Roig Vallverdú, Ramon (Jaume Correu)

Romeu Muntañola, Jaume (Engràcia)                             10 anys a la Model (tornar sense cama)

Sardà Farré, Jaume (Tresonet)                                        Mort al penal d’Ocaña (València)

Sardà Farré, Josep (carreter del Tresó)                            12 anys al penal d’Ocaña (València)

Sardà, Joan (Calçons)

Va haver-hi un nou cas de crema de garbes, que motivà la detenció d’11 individus més, els quals es passaren dos anys a la presó de Lleida. D’aquesta en fou acusat també Jaume Roig Roca (Mariquildo). En el llibre abans esmentat es poden conèixer les moltes peripècies que li van fer passar en temps de l’alcalde Josep Navés Miret (Coc), el jutge Joan Duch (Sastre), essent secretari Melchor Marcó.

El pare de la Maria del Mitger va ser a la presó acusat igualment d’haver cremat les garbes. En va sortir malalt, mig cec. L’Antonieta de Cal Pons el va anar a veure quan havia tornat a l’Espluga, i aquell li va dir: «N’he passat moltes, però em quedo molt tranquil. M’estimava més morir que haver estat un poca-vergonya. Em van acusar a mi i jo estava prenent la fresca, al batre, a una plaça de Vallbona, d’on és filla la meva dona. L’alcalde d’aquell poble era amb mi». El testimoni d’aquest el va salvar. Altres foren acusats falsament, amb l’objectiu de posar-los a la presó. També es produí la crema del paller de l’era de Cal Cabrer. Com que el propietari, Felip Ribas Camí, era un home assenyat, no es deixà manipular i, malgrat ser el jutge municipal, no cregué la versió dels acusadors i, quan aquests li preguntaren per què no havia fet cap denúncia, els digué: «No pensava que tenia el llop al mig del meu ramat», resposta que indignà els provocadors, però, gràcies a aquest comportament, va haver-hi un període d’una certa tranquil·litat al poble.

aLcaLDes De La postGUerra

1939.01.24 / 1939.09.28      Josep Navés Miret (Coc)

1939.09.24 / 1940.03.28      Ignasi Sardà Sesplugues (Ignasi Blasi)

1940.03.29 / 1945.05.26      Ramon Farré Miret (Salvador Cabeça)

1945.05.27 / 1948.02.29      Ramon Ribera Cunillera (Vilaverd)

1948.03.07 / 1954.01.24      Francesc Balcells Amorós (Saladero)

1954.01.25 / 1958.01.31      Joan Gaya Camprubí (Sarauet)

cUeJaDes De La postGUerra

Anys més tard, es produí un incident significatiu: el setembre de 1949, la Coral Iris anà a cantar a Tarragona, a la Festa de Santa Tecla. A la tornada, el camió del Joan Torres (Pastor), on viatjaven, trobà interceptada la carretera de Fulleda per unes rames i un munt de roques molt grosses prop del tomb del Roure. Es tractà de la malifeta d’uns incontrolats, entre aquests, Lluís Balcells Bacardí (Becgroc) i Jaume Pons Cunillera (Tet). Sembla que aquella fou la darrera actuació de la coral. Llavors era rector del poble mossèn Josep Manresa Iglèsias (1946-1951), fill de Cervià de les Garrigues, home bonhomiós, d’un tarannà mol diferent del seu antecessor. El 1951 fou traslladat a Torredembarra.

Epíleg

Els estralls que havia produït la guerra civil no acabaren amb els darrers esdeveniments esmentats. La ferida no havia estat cicatritzada i molts altres fets al llarg de molts més anys ho demostraren. I, més que els fets, fou el silenci latent i imposat en la major part de les llars de l’Espluga Calba el que ho denunciava. Alguns dels que han llegit el redactat d’aquestes pàgines m’han dit: «De tot això, jo no en sabia res»; «Mai no n’havia sentit parlar als meus pares o padrins». Una boira espessa –molt espessa– havia encobert la visibilitat d’aquells deplorables fets. Potser era massa gent que tenia alguna cosa o altra a amagar.

Millor, doncs, posar-hi terra damunt, aclucar els ulls o posar el cap sota l’ala. I, sobretot, no aixecar més estores. Per això, jo acabaré aquí, encara que en el record de molta gent gran hi han amagades moltes històries, molts esdeveniments que encara els remouen les tripes, moltes injustícies del tot injustificables.

No desitjo, doncs, anar més enllà. Tampoc no sóc jo un historiador que pugui fer una anàlisi crítica i ponderada de l’època més desgraciada de la nostra història col·lectiva, no solament del nostre poble, sinó del nostre país i de tot l’Estat.

Una guerra és una guerra. I una guerra civil toca de prop a massa gent propera. No hi ha enemics exteriors a inculpar i són molts (familiars, veïns, amics, companys, etc.) els qui en poden sortir escaldats.

Deixem-m’ho aquí, tot esperant que almenys hagi servit per desbrossar un terreny no gens planer, ple de sots i de sotracs que inviten a la reflexió.

Si aquestes pàgines ens han pogut fer reflexionar perquè mai més pugui repetir-se una experiència tan nefasta com aquella, haurà valgut la pena haver-la fet conèixer. Tinc por que, malgrat els més de cinquanta anys d’ençà d’aquells fets, encara resti avui algun ressentiment, alguna malfiança, alguna impossibilitat de perdó que mini la pau interior de molts dels qui en sofriren les conseqüències.

Caldria, doncs, que, sense oblidar els fets, fóssim capaços d’un perdó total i definitiu. Tant de bo!

Sembla, però, que això encara és una mica lluny, ja que l'acord de l'Ajuntament de convertir el monument en un homenatge a tots els morts de la guerra civil, d'un bàndol i altre, no ha arribat a bon port, almenys en la seva totalitat. Llàstima. 
No crec pas que el monument fos aixecat amb aportacions de particulars, sinó pagat amb diners públics i, per tant, no pot ser patrimoni de cap grup particular. Ningú no pot apropiar-se'l, perquè no és seu, sinó de tot el poble. Deixem, doncs, que sigui el poble qui el converteixi en un símbol de memòria i de reconciliació de tots els qui van ser víctimes d'una guerra civil del tot irracional, que només va portar dolor i sofriment per a la major part dels veïns de l'Espluga Calba. Caldria, doncs, que ningú no hi posés traves perquè pogués esdevenir símbol d'una PAU definitiva. 

L'Espluga Calba, 19 de juny de 2016