Al Vent del Nord

Al Vent del Nord

8 de maig 2016

Mentrestant, què?


Potser com mai s’ha posat de moda aquest adverbi “mentrestant”. El sento a tort i dret en els pronunciaments dels polítics, en els comentaris dels tertulians, en les propostes de futur del govern i de l’oposició, fent referència a aquest interregne que ens ha de menar cap al nostre esdevenidor immediat. “Mentrestant, què?”. Avui mateix, a El Punt-Avui (8 d’abril), en una entrevista a Lluís Llach, aquest diu: "Mentrestant, elaborarem informes i propostes que, un cop estiguin enllestides, enviarem a la mesa del Parlament..." i cosa semblant diuen les altres comissions que treballen per acabar les lleis que han de fer avançar cap a la consolidació d'un estat propi.
Fa molts anys –més de setanta– que Maurici Serrahima va fer servir aquest adverbi “mentrestant”com a títol de les seves propostes per al ressorgiment del nostre país després de l’anorreament de les nostres llibertats sota la dictadura franquista. Fou l’any 1944 –només n’havien passat cinc des que havíem estat vençuts per la força de les armes–, que aquest intel·lectual va redactar les seves reflexions sobre com calia redreçar la malmesa situació del nostre poble. Aquells escrits manuscrits, transcrits per persones amigues, es convertiren en 170 pàgines mecanografiades, que, fets córrer clandestinament, intentaren donar pautes de conducta i d’actuació per recuperar les llibertats trepitjades. El títol acabava amb tres punts suspensius: Mentrestant...
Aquest text de Maurici Serrahima veié finalment, el 2014, la publicació en la Biblioteca del Catalanisme de RBA-La Magrana. Fou una edició molt acurada, amb un subtítol Meditacions en temps de silenci i un esplèndid pròleg de Jordi Amat. Però, malgrat l’oportunitat del moment que estem vivim, no meresqué l’atenció que els editors havíem desitjat. Passà sense pena ni glòria. Quina llàstima! Els textos de la gent mediàtica acaparen l’interès del gran públic i arraconen malauradament les reflexions profundes d’intel·lectuals de prestigi, fent cas omís de l’opinió del prologuista que valora el text de Serrahima entre els clàssics del catalanisme contemporani: Trueta, Ferrater Mora o Vicens Vives.
Si us haig de ser sincer, però, no em va venir de nou. En converses amb Josep Benet, ell se’n feia creus de la minsa vàlua dels nostres polítics. Ahir, tot escoltant l’entrevista que li féu Mònica Terribas per al programa “Savis”, emès per TV3 l’any 1988 en motiu de la seva mort, em va sobtar de nou la seva sentència: “Qui no sap història, no pot fer política”. Heus aquí d’on ve el nostre mal. Davant d’opinions emeses en entrevistes a mitjans de comunicació dels nostres representants polítics, Benet es queixava amargament: “No saben res de res. Els falta talla intel·lectual i bona part dels que ocupen els escons del Parlament han llegit molts pocs llibres d’història. Així no es pot governar un país”. I afegia també: “Saber d’història, però, tampoc no és cap garantia de saber fer política”.
Les propostes que féu Maurici Serrahima des de l’inici del redreçament estaven fonamentades en una sòlida coneixença de la història i de l’evolució del país. Els punts suspensius eren ben explicitats en la seva exposició dels passos que calia fer per anar endavant. Era una anàlisi dels projectes que ens havien de fer avançar en la nostra autoestima i en el nostre propòsit de recuperació dels nostres drets nacionals.
Tant de bo que la frase del president Puigdemont: “Nosaltres anem tirant” tingui la base d’un examen serè i madur dels pros i contres que al llarg de la història hem sofert, per tenir-los ben presents en el context actual que estem vivint. Seria del tot urgent i necessari no repetir errors del passat, però molt em temo que alguns no els tenen prou en compte. Si us plau, no val a badar de nou. El fracàs d’ara, quan tot sembla de cara, seria imperdonable.


Josep Poca

2 de maig 2016

El pensament de Carrasco continua molt viu





Dissabte, dia 9 d’abril, va fer 78 anys de l’assassinat de Manuel Carrasco i Formiguera. Com cada any, davant de la seva tomba a Montjuïc, ens vam aplegar els qui continuem creient en la seva persona i els seus ideals. Fou un acte sentit, emotiu i reivindicatiu, en un matí d’un sol esplèndid. (La seva filla Rosa Maria ens va recordar que mai no havia plogut en aquest dia.)
I, si parlo de la filla petita de Carrasco, és perquè fou ella qui va commoure majorment la concurrència, després dels parlaments dels seus actuals líders del nou partit, sobretot d’Antoni Castellà. Nou partit, sí, Demòcrates de Catalunya, perquè altres han malmès el tradicional, Unió Democràtica de Catalunya. Els responsables d’aquesta desfeta no gosaren ni treure el nas en aquest acte d’homenatge. Segons sembla, ho feren, una mica d’amagat, en el monument de la plaça Adrià.
Segurament que, “des del Cel” (on no dubta que hi és el líder actual del partit que aplega l’ideari de Carrasco), aquest haurà vist amb recança la divisió dels seus, fins fa poc, integrants, almenys aparentment, d’Unió Democràtica de Catalunya. Ell, però, n’estic segur que tampoc no s’aferraria al nom. Sabia prou bé –com ho havia demostrat en vida– que el nom no fa la cosa, i, per això, passà d’un partit a altre que respongués millor al seu pensament polític. Sabia prou bé que els partits només són una eina de treball, no pas una parcel·la on satisfer les ànsies de poder.
No és pot dir el mateix del fins va poc màxim dirigent (“amo i senyor”) d’Unió Democràtica de Catalunya. Per això, fou tan contundent i expeditiva la Rosa Maria Carrasco i Azemar. No tingué pèls a la llengua i, malgrat no anomenar-lo en cap moment, tots els presents sabíem prou bé a qui es referia amb aquelles acusacions contra l’home que més mal ha fet a l’ideari del seu pare. Encara, doncs, que tots els lectors sabeu sobradament a qui es referia, no vull jo estalviar-me el nom i cognom del responsable del daltabaix: Josep Antoni Duran i Lleida. Personatge, al meu parer, que mai no ha cregut en el pensament cristianodemòcrata i sobiranista dels fundadors del partit i que només se n’ha servit per satisfer les seva aspiracions personals i la seva egolatria. Així de clar. Perdoneu la meva sinceritat, però fa molt de temps que ho crec i vaig celebrar que finalment hagi pagat la seva arrogància i presumpció. No es mereixia altra sortida. Amb ell, s’ha emportat un altre d’un tarannà semblant, Josep Sánchez Llibre, i un pobre escolanet, Ramon Espadaler, a qui només se li pot perdonar la fidelitat al meu avalador. I a tants altres que no gosaren allunyar-se de la seva tutela i del seu domini dictatorial. Com diem els creients, però: “Déu té un bastó que pega i no fa remor”.
Malgrat tot, doncs, el pensament de Manuel Carrasco i Formiguera continua fent forat en els homes i dones d’aquest país que, com ell, ens fem ressò de les seves darreres paraules abans de la descàrrega definitiva: “Visca Catalunya lliure!!!”.


Josep Poca

75 anys de l’assassinat del president Lluís Companys

Conferència donada al Centre Cívic L'Estació del Vendrell, el 29 d'octubre de 2015. També a la Llar Social de Bonastre, el 26 d'abril de 2016.




El títol original d’aquesta conferència era «75 anys de la mort del president Lluís Companys», després, però, de la lectura del llibre de Josep Benet, El president Companys, afusellat, vaig creure que calia ser molt més contundent en la denúncia de la responsabilitat del govern franquista. Per això parlo avui d’assassinat. Som-hi, doncs.

Llum i ombres en el teu retrat
fan que prengui perspectiva,
que la teva imatge es torni viva,
que el record esdevingui realitat.

Una cortina de fum densa i grisa
difumina la teva figura,
però el traç feliç, llambregada pura
hi posa l’ànima precisa.

La teva vida, la part obscura,
la teva mort, albada:
davant la teva tomba agenollada,
jo veig el teu honor, com sura.

He cregut oportú iniciar el meu parlament amb aquesta poesia de Teresa Parellada de Semir, que va escriure amb motiu del cinquantenari de la mort del president Companys, car em sembla un bon compendi d’allò que desitjo exposar-vos.

 Dels homes públics, és del tot imprudent, arriscat i fins i tot perillós fer-ne un judici prematur. Cal deixar temps al temps abans d’emetre un veredicte fidedigne de la seva vàlua personal i de l’encert o desencert en l’exercici del seu càrrec. Si aquesta premissa cal tenir-la molt present a l’hora d’aplicar-la a qualsevol personatge amb projecció exterior tenint en compte només consideracions sobre la seva activitat pública, cal ser encara molt més estrictes quan s’hi barregen motivacions de caràcter emocional que toquen les fibres més sensibles del nostre ésser. Quan, a més de la raó, s’hi implica el cor. I si aquest personatge ha presidit un període conflictiu de la nostra història col·lectiva, la prudència ha de ser molt més ponderada.

Lluís Companys, home oblidat, menyspreat i vilipendiat durant la llarga nit franquista, és un d’aquests personatges que mereixen una reflexió serena i un judici equilibrat.

Setanta-cinc anys, però, comencen a ser prou temps per poder-nos arriscar a exercir amb capteniment aquesta visió desapassionada. La perspectiva històrica comença a ser prou àmplia per poder evitar el risc de ser precipitada. A més, historiadors, indemnes de la pròpia implicació i amb un bagatge documental prou ampli, han pogut oferir-nos material més que suficient perquè cadascú de nosaltres puguem treure’n les nostres pròpies conclusions.

Aquest capvespre, desitjaria, doncs, apropar-me a la figura d’aquest personatge que ha merescut al llarg d’aquests anys valoracions tan diverses de propis i estranys. Per a uns, ha estat acusat de causa de molts dels nostres mals col·lectius. Per a altres, ha estat l’heroi i el màrtir de la nostra causa nacional. I per a la major part, ha estat un «signe de contradicció» no del tot esbrinat.

No penso fer, però, un ampli recorregut pel seu historial, en bona part prou conegut pels aquí presents. Només desitjaria destacar alguns trets de la seva vida política per poder copsar millor la seva dimensió humana, a causa de les conseqüències que se’n derivaren per al nostre poble.

Lluís Companys i Jover, nascut l’any 1882, al Tarròs, en «terra ferma», fill de família benestant pagesa, des de l’inici de la seva carrera de Dret a Barcelona va ser atret per l’ideari republicà, al qual es mantingué fidel tota la vida. Fundador de l’Associació Escolar Republicana l’any 1900 en època d’estudiant, milità a continuació a la Unió Federal Nacionalista Republicana, partit que abandonà per passar-se al Partido Reformista de Melquíades Álvarez, que deixà tres anys més tard quan s’adonà de la tebior en les seves posicions republicanes i pel fet que l’obediència estatal l’allunyava del compromís catalanista, i s’incorporà al nounat Partit Republicà Català. Com a representant d’aquesta organització, participà en la Conferència d’Esquerres, de la qual va néixer el març de 1931 Esquerra Republicana de Catalunya, partit del qual només la mort el va donar de baixa. Un moment àlgid de les seves aspiracions republicanes fou sens dubte l’entronització el 14 d’abril de 1931 de la bandera tricolor al balcó de l’Ajuntament de Barcelona, després de l’èxit republicà en les eleccions municipals, mentre que el president Macià ho feia poc després amb la bandera catalana al balcó del Palau de la Generalitat, tot proclamant la República Catalana com a Estat integrant d’una Confederació de Pobles Ibèrics. Aquest fet provocà un greu enfrontament entre el president Macià i Lluís Companys, com hem pogut veure aquests dies en la pel·lícula emesa per TV3 Macià contra Companys.

Companys també fou fidel a la professió que escollí: la reivindicació de la justícia, en benefici sobretot dels més febles. Si bé, en un principi es decantà per posicionaments de caràcter reformista, ben aviat, davant el comportament intransigent dels governs monàrquics que perseguien despietadament qualsevol reivindicació de la classe obrera, canvià d’actitud convertint-la en molt més esquerranosa. Company de batxillerat de Francesc Layret, va seguir les seves petjades en la defensa de la classe treballadora, essent moltes les seves actuacions d’advocat laboralista davant els tribunals per protegir els drets dels sindicalistes de la CNT, fins al punt de ser deportat a Maó a causa del seu compromís sociopolític. L’assassinat del seu amic i mestre el 30 de novembre de 1920 pels pistolers de la patronal comportà la seva elecció com a diputat per Sabadell, fet que sens dubte encaminà la seva trajectòria política. Sense la mort de Layret, probablement Companys no hauria esdevingut mai president de la Generalitat de Catalunya.

El seu pas, però, pel partit de Melquíades Álvarez —encara que curt— va esdevenir un llast en tota la seva carrera política. Pel fet de ser titllat de reformista en els plantejaments dels problemes socials i de tebi en la defensa de la causa catalanista, va tenir sempre la necessitat de desfer aquest malentès i de demostrar la falsedat d’aquesta acusació. Sota aquest prisma, doncs, caldrà analitzar les actuacions més conflictives del període que exercí la màxima representació del nostre país.

La figura de l’Avi, en Francesc Macià, era irrepetible. Malgrat els seus constants fracassos en els intents d’aconseguir la independència per al nostre poble (fem memòria del complot de Prats de Molló i el fet d’haver de claudicar de la seva proclama de la República Catalana són els fets més remarcables), Macià havia esdevingut un home carismàtic, un autèntic mite per als catalans. No era, doncs, gens fàcil esdevenir el seu successor. Companys, des la seva investidura l’1 de gener de 1934 com a president de la Generalitat, tindrà sempre davant l’espectre d’aquell personatge il·lustre, d’aquella figura esvelta, d’aquell rostre bonhomiós, d’aquell cap cobert amb barret senyorial. Ell, en canvi, petit, malforjat, vestit una mica penjim-penjam i cobert amb la boina pagesívola, no oferia precisament una imatge gaire atractiva. Recordem que el motejaven com «El Pajarito». El contrast, per tant, era important. Malgrat tot, no és pas aquest el retret que ha condicionat el judici sobre la seva persona.

El moviment insurreccional del govern de Catalunya contra el règim republicà de l’Estat, conegut com el Sis d’Octubre, és un dels successos que han merescut més crítiques per part de l’opinió pública. Com recordava Heribert Barrera: «és generalment admès que la participació catalana [...] fou un error del qual, en darrer terme, el president Companys en té la responsabilitat política encara que probablement no en tingui la culpa».

La involució conservadora dels governs de centredreta de Madrid que malmetia qualsevol de les iniciatives que emanaven del govern autonòmic català arribà a un punt que va fer difícils les relacions d’ambdós poders. Allò que aquí es legislava era recorregut pel govern central.

Companys havia estat el primer president del Parlament català. Durant el període del seu mandat (de desembre de 1932 a juny de 1933), a més de l’aprovació de l’Estatut interior de funcionament, s’havien legislat dues lleis importants: la Llei municipal, que atorgava als Ajuntaments catalans una autonomia superior a la de la resta del territori espanyol, i una Llei de resolució dels conflictes del camp, que consistia en una regulació provisional abans d’una llei definitiva que donés resposta a les reivindicacions de la pagesia parcera, especialment dels rabassaires. Aquesta darrera llei, que meresqué del Parlament català una aprovació definitiva amb la denominació de Llei de Contractes de Conreu l’abril de 1934, va trobar una forta oposició de la Lliga Catalana i dels grans terratinents, els quals trobaren el suport del govern de Samper, que l’anul·là per anticonstitucional. Aquest desafiament i intromissió en el dret legislatiu del govern de la Generalitat fou considerat un gran greuge en certs ambients del Principat, pel que suposava de deslegitimació dels poders autonòmics.

Precisament, d’aquest comportament del Govern central –segons la crònica de La Veu de Catalunya de 12 de juny de 1934– se’n feia ressò el mateix president Companys en l’acte d’homenatge que li féu l’agrupació comarcal de l’Esquerra del Baix Penedès, a la llavors Rambla del 4 de Març, del Vendrell. Després de diversos parlaments, entre ells, de Joan Ferret, el president Companys pronuncià aquestes paraules: «Aquest míting comarcal, que s’ha convertit en una manifestació extraordinària per l’enorme assistència que emplena aquesta plaça fins a atapeir-la, havia estat anunciat abans que es succeïssin les circumstàncies greus que poden marcar una fita en la vida política del nostre poble». I n’explicava els motius: «Ha sorprès Catalunya la resolució del Tribunal de Garanties contra la Llei de Conreus votada per unanimitat dels diputats assistents al Parlament català. [...] Aquesta decisió representa un atac a l’autonomia, un atac a l’Estatut de Catalunya, i un acte d’agressió política a la llei fonamental de la República». I continuava: «La ferida que hom intenta fer a Catalunya seria inconcebible si no fos d’una estúpida inconsciència, o no fos ja originada en la seva gestació per elements adversaris de les institucions. Catalunya és baluard, defensa i garantia republicana». I acabava amb una sol·licitud d’obediència i suport en bloc a la posició que marqués el Govern de la Generalitat en el futur: «Cadascú de nosaltres s’ha de constituir en soldat guanyador de l’ordre. Cap excés ni cap temença. Hem d’enfortir el nostre esperit i fer examen de consciència, i dir-nos cada dia, cara al nostre deure present que pot esdevenir històric: “Jo sóc català. Sóc un bon català”. Armats d’aquesta condició s’aixecarà com una hòstia santa l’ànima immortal del nostre poble, i potser jo us diré a tots: “Germans, seguiu-me”. I tot Catalunya es posarà en peu».

És en aquest ambient de crispació col·lectiva que cal emmarcar la decisió del president Companys de proclamació de l’Estat Català, dins la República Federal Espanyola, com un pronunciament pacífic per tal de deturar la involució del règim i reconduir-lo a les posicions esquerranes que havien triomfat l’any 1931 quan la implantació de la Segona República.

Tots coneixem, però, les conseqüències que va comportar aquest pas en fals: l’empresonament al vaixell Uruguay, el judici i la condemna del president i dels consellers de la Generalitat, i l’anul·lació de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. El president Companys, amb la necessitat de demostrar als més radicals el seu compromís envers el país, va calcular malament les seves forces i va prendre una decisió massa arriscada i sens dubte poc política.

La seva actuació durant el període de la Guerra Civil és l’altra punt fosc del seu comportament polític. Si bé, davant l’aixecament militar del 18 de juliol de 1936, el govern de la Generalitat, presidit per Companys, plantà cara als insurrectes, no aconseguí després posar fre als desordres de tota mena que els anarquistes de la FAI dugueren a terme al llarg i ample del país, després d’haver-se apropiat de més de 30.000 fusels abandonats a les casernes pels militars fugitius.
La creació del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya el 22 de juliol pretenia ser una mesura per implicar en la lluita antifeixista totes les forces sindicals i polítiques. Però, mai no es podia fer per decret una cessió del poder legítim que només el govern de la Generalitat podia ostentar. Aquesta claudicació i manca de coratge és una de les acusacions més greus que ha merescut el president Companys. Bé és veritat que posà en llocs clau de determinats Departaments del Comitè homes de la seva confiança per evitar mals majors. Així introduí en el Comitè militants d’ERC, com Jaume Miravitlles, Artemi Aiguader i Joan Pons Garlandí, familiar meu, ja que era germà de la meva àvia, la mare del meu pare. Aquest, una vegada arribat a l’exili, a Montpeller, redactà unes memòries, que he editat amb el títol d’Un republicà enmig de faistes, en les quals denuncia les detencions, els assassinats, les incautacions, el comportament criminal i nefast d’homes com Aurelio Fernández, Dionisio Eroles, Manuel Escorza, Josep Asens, Antonio Martín –el Cojo de Málaga, al qual qualifica de «monstre»–, i de tants altres que malmeteren els esforços dels republicans i catalanistes en defensa de les llibertats del nostre poble. Ell, des del seu lloc de responsable del Departament d’Autoritzacions i Permisos, signà una gran quantitat de salconduits, passaports i passis per als no involucrats en la lluita per tal de contrarestar els assassinats, segrestos, confiscacions i robatoris dels qui s’havien fet amos del carrer i imposaven la llei de la venjança, de l’odi i del rancor. Escriu en les seves memòries: «No podia desatendre cap persona ni negar la meva protecció a tot aquell que, sense ser acusat d’una manera formal per un organisme competent, es presentés al meu despatx. Seria un mai acabar fer una relació de les persones per les quals em vaig interessar».
Cal recordar de manera especial la implicació del mateix president Companys, per indicació de Ventura Gassol, en el salvament del cardenal Vidal i Barraquer, que l’enfrontà amb els elements faistes que el detingueren al monestir de Poblet i pretenien assassinar-lo.
Les mesures, però, de recuperació del poder real amb la dissolució de les «patrulles de control» –on s’hi havien refugiat, junts amb defensors d’una «revolució» anticapitalista i anticlerical, elements del més baix nivell i fins i tot lladres i malfactors de tota mena– arribaren massa tard, quan ja es podien comptar per milers les víctimes, que, si bé moltes d’elles mereixien un judici sever i exemplar per la seva implicació en el cop d’estat o pel seu comportament de terratinents o d’empresaris que s’aprofitaven de la situació dels més febles, també eren moltes les persones innocents, el delicte dels quals només era la seva condició de capellà o de formar part d’una orde religiosa, o de ser massa «de missa», massa propers a l’Església.

La impotència davant el desordre és la responsabilitat més greu que se li ha retret al president Companys. Malgrat tot, hi ha qui es pregunta —com en Josep Benet— si havia altra sortida d’aturar aquelles organitzacions sindicals i obreres, que havent-se fet amb les armes abandonades pels militars revoltats i després d’un primer moment d’haver contribuït a la victòria, una part important dels seus homes, escudant-se en un anomenat comunisme llibertari, incendiaren esglésies, mataren capellans, perseguiren persones de bé pel sol fet de ser creients o dretans, i dugueren a terme tota mena de trapelleries, confiscacions, saqueigs i robatoris.

Una mesura de força amb l’actuació de les forces d’Ordre Públic era enormement perillosa, car podia portar a un enfrontament intern poc convenient en aquelles circumstàncies. La seva dimissió com a president de la Generalitat podia ser contemplada com una claudicació en els seus deures de governant. La via que adoptà potser era l’única possible en aquells moments: mirar de reconduir la malmesa situació amb peus de plom, cosa que va aconseguir només a mitges. I quan la situació era més o menys controlada, la manca de suport per part del govern central, el qual es traslladà de València a Barcelona i, una vegada arribat aquí, amb el seu president al davant, el doctor Negrín, menyspreà el poder del govern català i n’actuà al marge, afeblint encara més l’autoritat del president de la Generalitat.

Realment, Companys va haver de viure una situació extraordinàriament conflictiva i va recaure damunt d’ell una responsabilitat que altres havien d’haver compartit.

Una vegada a l’exili, molts continuaren acusant-lo de la desfeta. És ben curiós que hagués de ser la violació del dret internacional d’asil polític, amb les conseqüències que comportà de judici sumari i condemna, el fet que donés al president Companys la possibilitat de rehabilitació i de desmentiment de la fredor catalanista.

Tots sabem fins a quin punt la venjança dels vencedors s’acarnissà en la persona del president de la Generalitat. Els franquistes, per mitjà del policia franquista, Pedro Urraca, adscrit a l’ambaixada espanyola, no pararen fins a aconseguir que fos detingut pels alemanys i el fos lliurat a Hendaia. La dèria de Companys per trobar el seu fill, malalt mental, perdut durant el seu trasllat a un sanatori del sud de França, facilità la detenció. Dos mesos més tard, després d’una parodia de judici, fou executat al fossar de Santa Eulàlia del castell de Montjuïc. Suposo que la major de part de vosaltres haureu pogut veure darrerament el documental El viatge de Companys, i la pel·lícula, enormement colpidora, 13 dies d’octubre, emesos per TV3. D’aquell assassinat encara és hora que el Govern de l’Estat hagi declarat nul el judici sumaríssim o ni tant sols n’hagi demanat perdó, cosa que si han fet els governs alemany i francès, per la implicació que tingueren en la seva detenció.

El comportament de Companys davant el tribunal i la seva fermesa moral davant el piquet d’execució van ser més que suficients per desfer el malentès continuat de la feblesa en la seva militància catalanista. Veus de les més crítiques es rendiren davant d’aquella mort heroica. En Claudi Ametlla escriurà en les seves Memòries polítiques: «Els encerts i desencerts d’uns temps tèrbols i convulsionats, dels quals ell era ben cert l’epicentre, no obscureixen la glòria del martiri, ni aquesta ha de fer canviar el judici d’una conducta que al seu dia jutjarà la història. D’altra banda, el sublim holocaust, heroicament suportat, serà la memòria, la sola memòria que els catalans de demà conservaran de l’home que morí per ells, no l’anècdota d’uns temps difícils, sobrepassats i superats, història vella i llunyana». I més contundent serà encara Josep Recasens i Mercadé, un dels fundadors de la Unió Socialista de Catalunya, en afirmar: «L’home menyspreable [per la seva acció de govern durant la guerra] l’han convertit [els franquistes] en màrtir. Davant el seu sacrifici, ens hem d’inclinar commoguts i respectuosos, i el dia de demà el poble l’haurà d’enlairar i homenatjar com mereix, si no per la seva obra, per la sang vessada generosament per una causa santa».

Ni més ni menys que això és el que avui fem. La seva figura resta viva enmig del nostre poble.

Deixeu-me, doncs, acabar cedint la veu a un poeta de casa que el conegué de prop, en Ventura Gassol:

No digueu que ell és mort —no mor l’alosa,
ni el gra de blat ni el roser florit—,
digueu només que el president reposa
entre els braços materns, amorosit.

No digueu que ell és mort —la mort és cosa
dels homes sense rels a l‘Infinit,
digueu només que té la boca closa
i la cançó de l’herba sobre el pit.

No digueu que ell és mort —la Mort seria
perdre’s en el no-res, i aquell que un dia
acaronà la pàtria amb el peu nu,
i es fa pols amb la terra que l’aferra,
no podrem dir que és mort—, ell s’ha fet terra,
i aquesta terra ets tu i ets tu i ets tu...


Josep Poca

El 1714 als llibres


Text publicat al llibre AA.DD., ElVendrell.14. El Tricentenari: 1714-2014 (El Vendrell: Edicions Vendrellenques, 1915), pp. 43-48.




Encara que no tinc títol d’historiador, sempre m’ha interessat la història. Potser perquè vaig treballar en editorials que tocaven aquesta temàtica, com eren Edicions Ariel, Editorial Crítica i Edicions Empúries. Allí vaig tractar amb historiadors de prestigi, com
Josep Fontana, Josep Termes i Joan Reglà, entre altres. Fins i tot, he escrit un llibre, Institut Pere Mata. Cent anys d’història (1896-1996), i he tingut cura de textos d’aquest caire, com Un republicà enmig de faistes, d’un oncle meu, Joan Pons Garlandí, on explica la seva experiència com a membre que fou del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya. Vaig ser col·laborador de Josep Benet, en els seus darrers anys, fent-li costat en la publicació de les seves Memòries. De l’esperança a la desfeta (1920-1939), i finalitzant alguns textos que havia deixat per acabar, com Joan Peiró, afusellat i Manuel Carrasco i Formiguera, afusellat. Al seu costat vaig descobrir l’historiador seriós –malgrat no tenir titulació–, competent, que anava a la recerca de les fonts documentals, per tal d’oferir el màxim rigor en l’exposició dels fets històrics i en les seves conclusions. Sempre hi havia algun arxiu per consultar o algun document per trobar.
No tots els dedicats a la història ofereixen la mateixa fiabilitat ni són tan primmirats en la recerca de les fonts. Més que buscar la veritat històrica, sembla més aviat que van a la recerca de la documentació que els ajudi a justificar uns plantejaments subjectius. Es tracta d’aquells que, a partir de quatre textos manllevats, munten una exposició dels fets per arribar a conclusions preses amb anterioritat.
Per aquest motiu, tinc una mica de recel dels llibres d’història poc documentats, així com també de les novel·les històriques. Temo aquells autors que, a partir d’uns esdeveniments històrics, fan una interpretació sui generis del context (creen personatges ficticis que puguin ajudar a comprendre l’ambient del període i l’entorn social de l’època). Massa sovint les novel·les i les pel·lícules històriques ens ofereixen una falsa visió, una deformació de la veritat dels fets esdevinguts, fins al punt d’arribar a imposar-se per damunt de l’autèntica història: fer creure que la veritat històrica es troba en aquelles novel·les o en aquelles pel·lícules.

Parlem, però, del tema que ens ocupa: els llibres relacionats amb la guerra de Successió. Amb motiu del 1714, hi ha hagut darrerament una allau de publicacions. En la trobada a la Fageda de Girona va sortir una foto on figuraven prop de 200 autors que havien publicat textos en relació directa o indirecta amb aquells fets.

Malgrat haver llegit, fa anys, els llibres de S. Albertí Onze de Setembre i el de Tomás Vergés El Setge. Barcelona 1713-1714, darrerament m’he interessat per la lectura d’uns quants de llibres que s’han editat sobre l’abans i el després del 1714: la trilogia d’Alfred Bosch, 1714 (Set de rei, Sota la pell del diable i Toc de vespres); el de Jaume Clotet i David de Montserrat, Lliures o morts; el d’Albert Sánchez Piñol, Victus. Barcelona 1714; el de Patrícia Gabancho, Les dones del 1714; el de Joaquim Albareda i Joan Esculies, La guerra de 1714. La clau catalana d’un conflicte mundial, i el de Francesc Serra i Sellarés, Els herois del 1714. Els defensors de Catalunya. Voldria exposar-vos el judici que he fet sobre aquests volums.

Considero textos de valor històric el de Joaquim Albareda i Joan Esculies, La guerra de 1714. La clau catalana d’un conflicte mundial, molt clarificador; així com també el de Francesc Serra i Sellarés, Els herois del 1714. Els defensors de Catalunya, on fa una descripció de tots els protagonistes d’aquell període. Però el que m’ha sobtat gratament ha estat el llibre de Patrícia Gabancho, Les dones del 1714, el títol del qual pot donar una visió esbiaixada, segurament justificat pel fet de ser subvencionat pel Patronat de la Dona de l’Ajuntament de Barcelona. El relat sobre el protagonisme de determinades dones no deixa de banda, ni molt menys, la totalitat dels esdeveniments de l’època ni l’actuació dels seus personatges cabdals. A mi m’ha ampliat el camp de la percepció i de la comprensió de la globalitat dels fets ocorreguts durant el anys de la guerra de Successió, tant o més que els coneixements extrets dels llibres anteriors. Crec que es tracta d’un gran resum històric, fruit d’unes converses amb historiadors i estudiosos en la matèria, literàriament ben construït i amè de lectura.

Els llibres novel·lats sobre la guerra de Successió, basats naturalment en un fons històric evident i primordial, voldria distingir-los d’acord amb la seva més o menys fiabilitat històrica i amb la introducció de personatges ficticis. Vaig trobar que dóna molt de si la novel·la d’Alfred Bosch, 1714, presentada en tres volums: Set de rei, Sota la pell del diable i Toc de vespres. Té interès, ritme, èpica i intriga. Malgrat la creació de tants personatges ficticis (fins i tot el mateix protagonista: John Sinclair), no deixa de cantó la documentació històrica i és molt eficaç per ajudar-nos a comprendre l’ambient d’aquell període i l’entorn social de l’època. No em va estranyar que l’haguessin triada per a una sèrie televisiva, encara que, sembla que per raons econòmiques, no aconseguirà arribar a bon port.
Tot i tractar-se també d’una història novel·lada (molt menys que la d’Alfred Bosch), el llibre de Jaume Clotet i David de Montserrat, Lliures o morts, a partir d’un personatge real, un home del Pallars, Ermengol Amill, que converteixen en el protagonista dels fets relatats, em mereix força credibilitat. Té ritme, interès, veracitat i, sobretot, ens demostra la implicació de totes les comarques de Catalunya en la defensa dels nostres drets. Molt vàlid també per a un guió cinematogràfic.
Finalment, voldria donar la meva valoració de la novel·la best-seller d’Albert Sánchez Piñol, Victus. Barcelona 1714, que, aquests darrers dies, ha vist incrementat el seu protagonisme a causa de la prohibició pel Ministeri d’Afers Exteriors perquè fos presentada a l’Institut Cervantes d’Utrecht. En el seu dia, amb motiu de la seva publicació, vaig escriure a Tribuna.cat (6 juny 2013) el següent:

Sóc ben conscient que vaig a contracorrent. Que rebré la ira dels progres i dels entesos, però, no per això, vull fer-me enrere. Jo ho veig d’una altra manera.
Malgrat no entendre per què l’autor de moda, Albert Sánchez Piñol, va tenir la imperiosa necessitat de redactar el text en castellà, no vaig esperar la traducció catalana i el vaig comprar en aquella versió. M’hi vaig posar amb ganes. Era un tema que m’interessava i que prometia. Havia llegit bastant de literatura sobre aquells fets històrics. Fins i tot, estant a la Generalitat, m’havien arribat projectes per tirar endavant una producció cinematogràfica, de la qual conservo encara la melodia conductora del film.
Tot avançant en la lectura del voluminós volum (605 pp.), havia superat més de la meitat del llibre sense saber quan arribaria la relació dels fets. Trobava que l’autor es passava en els prolegòmens del famós i cruent setge de 1714. Després de recórrer pàgines i més pàgines en què el sexe, la sang i el fetge vessaven a desdir, vaig arribar a un punt en el qual pensava trobar el desllorigador final. Quina descripció dels fets més fantasiosa i apocalíptica. Quina gran decepció, quina carregada dels nostres herois de tota la vida (Bac de Roda, general Moragues, germans Desvalls, Pau Ignasi de Dalmases...). Vaig prometre no assistir cap més Onze de Setembre a honorar el conseller en cap, Rafael Casanova. I a fer una recol·lecta per substituir la seva imatge per la de Martí Zuviría, l’autèntic heroi de la proesa.
Si us he de ser sincer em refio més del “rigor històric” del text de Tomás Vergés, El Setge. Barcelona 1713-1714 –també bastant extens, per cert, 622 pp.–, que, durant anys i anys, va trepitjar els barris on tingueren llocs els esdeveniments a la recerca de documentació sobre ‘nissagues senceres de barcelonins i altres catalans que tan generosament oferiren llur vida i patrimoni per la nostra pàtria’.
Voleu dir que és bo aquest menyspreu per als nostres herois?
Segur que hi ha hagut gran mistificació en l’enaltiment de la nostra història, que ens hem passat moltes vegades en la valoració dels nostres avantpassats, que n’hem fet un gra massa (no ho han fet així tots els pobles d’arreu món?), però... d’això a aquesta carregada impertinent i tendenciosa, hi hauria d’haver un terme mig més raonable i documentat. Temps enrere va sortir un text que, davant la demolició dels monuments als nostres prohoms, proclamava ben alt: Volem les nostres estàtues!
Doncs, bé, jo demanaria també ser molt més curosos en l’anorreament dels nostres símbols. Els catalans tenim el mal costum de tirar-nos pedres a la nostra teulada. Així no ens en sortirem mai. Serem eternament un poble victus.

La meva opinió sobre el llibre de Sánchez Piñol em feia sentir una mica al marge de la valoració dels crítics. La sortida, però, del llibre de Patrícia Gabancho, Les dones del 1714, em va treure del meu aïllament. Així, la conversa que manté la Patrícia amb la Marina Espasa arriba a conclusions bastant similars: “La novel·la està estructurada [...] com un best-seller ple d’accions i d’escenes radicals, certament esquitxades de sang, de fang i de semen”, “destrueix personatges històrics sense cap mania”, “dóna una visió unívoca d’uns fets que són reals”, “és llàstima que un escriptor tan hàbil, i tan documentat, com Sánchez Piñol ens doni una versió tan distorsionada i maniquea”. I arriben a la conclusió: “Endut pel caràcter del personatge narrador [Martí Zuviría], l’autor gasta un llenguatge que és molt cru envers tothom [...]. Aquest mateix tracte despectiu el mereixen Rafael Casanova –només faltaria!–, Stanhope, l’emperador Carles, Castellví... Posem el nom que vulguem, que no se’n salva ningú”. Això, però, no és del tot cert, car conclouen: “La tesi de Sánchez Piñol és que la resistència de Barcelona va ser obra d’una sola persona –el castellà Villarroel– i del poble ras”. Sort que no arriba a oblidar els ciutadans barcelonins!!!
Lamento, doncs, no poder compartir la gran quantitat d’elogis que ha merescut el voluminós llibre de Sánchez Piñol, i em doldrà molt que la producció cinematogràfica, que es tirarà endavant amb capital nord-americà, es basi en el seu relat, que, al meu entendre, reflecteix ben poc la veritable història del nostre poble i fa una valoració molt negativa de bona part dels nostres capdavanters i herois.


Josep Poca