També jo vull parlar del llibre
de Jordi Amat, Com una pàtria. Vida de
Josep Benet (Edicions 62). I penso que puc fer-ho amb coneixement de causa,
atès que, essent assessor del Gabinet de Presidència del Parlament, em vaig
comprometre a rescatar de l’Arxiu Nacional de Catalunya els dietaris de Maurici
Serrahima, fet que va suposar fer moltes escapades al carrer Calvet, 47-49, 2,
4, per parlar-ne amb en Josep Benet. En la soledat d’aquell retir, vaig
compartir amb ell moltes tardes tot parlant de política i de com ell veia el
comportament del nostres polítics en el redreçament el nostre país. (“No saben
res de res. No tenen les més elementals nocions d’història”, es queixava.)
Vaig ajudar-lo en la redacció del
seu únic volum Memòries I. De l’esperança a la desfeta (1920-1939),
i, una vegada traspassat, vaig desenterrar obres que, en vida, no
havia acabat del tot, malgrat estar molt avançades, com Joan Peiró, afusellat i Manuel
Carrasco i Formiguera, afusellat. Vaig col·laborar amb ell fins al darrer
moment, i conservo avui encara una amistat filial amb la seva esposa,
Florència.
Fou un tal Jordi Amat qui s’adonà
ben aviat de la importància dels sis volums Del
passat quan era present de Serrahima, i en va parlar molt favorablement al
seu blog. Heus ací, doncs, que, de sobte, aquest novell escriptor va aparèixer
pel pis dels Benet. El fet d’haver-li concedit el Premi Octavi Pellissa 2008,
el comprometia a tirar endavant la biografia de Benet, i això l’encaminà a anar
sovint a remenar l’arxiu del carrer Calvet. Allí ens vàrem conèixer i començar
a tractar.
Els seus treballs sobre la
història dels darrers temps del nostre país em vam fer pujar la mosca al nas.
Els seves amistats reconegudes i enormement per ell valorades (jo més aviat
pensava que eren “males companyies”), em vam fer malfiar que pogués ser ell la
persona idònia per dur a bon port la tasca encomanada. Malgrat haver valorat,
doncs, el seu El llarg procés, no m’acabaren
de fer el pes algunes de les seves apreciacions i parers. Algun estirabot
–segons el meu parer–, que li va fer dir algun periodista impertinent: “Ha fet
més per la cultura catalana Destino
que Serra d’Or” (i altres) no
m’inclinaven a creure que fos ell la persona més indicada per poder copsar de
ple la figura i sobretot el pensament de Josep Benet. He de confessar que
tampoc la Florència no les tenia totes. Per això, intentà corregir algunes de
les seves opinions, fet que motivà que el Jordi li digués: “Que potser aquesta
biografia tindrà quatre mans?”. Aquest retret li dolgué bastant. Prou es pot
comprovar, pel resultat final, que el biògraf, malgrat les consultes que li féu,
ha arribat a les seves pròpies conclusions. Potser la més evident sigui que no
ha recollit el pensament de la Florència, que afirmava que “el Josep mai em va
parlar de aspirar a ser president de la Generalitat”. (Florència, hi ha moltes
maneres de parlar!)
Doncs bé, després de totes aquestes
malfiances, puc dir-vos que el resultat final, al meu entendre, ha estat del
tot exitós. Bé és veritat que, a mesura que ens feia arribar els esborranys de
cadascun dels capítols, veiem cada vegada més clar que podíem dormir tranquils.
Les seves apreciacions sobre el biografiat anaven canviant i millorant a mesura
que trobava nova documentació. Documentació de la qual no es servia per
confirmar posicions preses, sinó, ben al contrari, per descobrir el substrat de
la seva figura.
Amat no parla de memòria. Amat ha
regirat papers i més papers. Ha obert calaixos, carpetes, dossiers, on s’hi ha
capbussat per descobrir el veritable Benet. Aquest personatge eixut, de tracte
difícil, però d’una clarividència excepcional i d’un treball ininterromput, que
havia pouat en el Mentrestant del seu
mentor, Maurici Serrahima. Aquest personatge clau de la resistència catalana,
que va creure sempre en el redreçament del seu poble i va treballar com ningú per
conduir-lo a bon port. Ell estaria, sens dubte, pel SÍ al procés d’emancipació.
Malgrat no tenir el títol
d’historiador (tampoc el tenia Benet), no crec que ningú gosarà retreure a Amat
manca d’esforç i de seriositat. No és cap treball fet a la babalà, ben al
contrari. No li ha estat fàcil la recerca. Per això, ha tardat prop de nou anys
a dur-la a terme.
Les ressenyes que han sortit fins
avui són totes molt favorables. La d’Antoni Puigverd a La Vanguardia (29 juliol) no pot ser més elogiosa. A més de parlar
de “libro formidable”, on “Amat
narra la fabulosa capacidad de lucha y resistencia de un hombre a la vez
frágil y combativo, ferozmente aterrado a sus ideales y delirios”, destaca el
seu valor literari: “La vida de Benet, escrita con amenísima ligereza
kunderiana, soltura estilística y rigor académico, tiene la fuerza de la
historia y el atractivo de una gran novela psicológica”.
Plenament d’acord amb
aquesta valoració. Però em queda la recança de si aquesta lectura tan positiva
i acurada del text de l’Amat, el farà dubtar, al Sr. Gilabert, de moltes de les
opinions que sol emetre en les tertúlies televisives, de les quals (sentint-t’ho
molt) discrepo molt sovint. Molt em temo que continuarà en la seva ambiguïtat.
Em queda, però, una recança amb Jordi Amat, atès que
una cosa és arribar a copsar i entendre i valorar la personalitat i el
pensament íntim del personatge, amb la profunditat que ell ho fa, i altra cosa
és compartir la seva presa de posició i involucrar-s’hi. I això encara no ho
tinc gens clar. Tant de bo pogués endevinar cap a on anirà el seu vot l’1-O. Jo
no dubto gens ni mica de quina seria la papereta que Josep Benet introduiria a
l’urna. Ho sento, Jordi, t’ho havia
de dir per l’afecte i l’amistat que ens uneix i el propòsit que compartim.
Josep Poca
