Relació de la família Casals amb Bonastre

Josep Poca i Gaya - 2019

La vida del gran violoncel·lista Pau Casals és prou coneguda per tothom, però hi ha pocs dels seus admiradors que coneguin la relació que la seva família tingué amb Bonastre. Per aquest motiu, m’ha semblat oportú donar a conèixer els lligams que tingué el Mestre amb la població on fa més de trenta anys que visc.

Per aquest relat,  em valdré del llibre d’Elisa Vives de Fàbregas, Pau Casals, Barcelona: Rafael Dalmau, editor, 1966. Si bé he de reconèixer que ha estat poc valorat per l’entorn de la família, per considerar-lo no del tot fidedigne, sospito que el motiu principal del desacord sigui el fet que l’autora esmenti que el Lluís hagués estat posat en mans d’una «dida», cosa que alguns ho han considerat com una certa despreocupació per part de la mare.

Jo no comparteixo de cap manera aquesta valoració, ja que, si bé hi ha mancances en les seves aportacions biogràfiques, difícilment Pau Casals li hauria pogut fer una carta positiva d’agraïment, i en cap moment desmenteix que el seu germà Lluís no fos criat a Bonastre.

Pau Casals –com bé sabem– fou fill del Vendrell, i els seus pares foren el barceloní Carles Casals Riba i Pilar Defilló Amiguet, nascuda a Puerto Rico, però d’ascendència catalana, com ho confirmen els seus cognoms.

Els pares de Pau Casals.

Es conegueren a la capital del Baix Penedès, on ell havia aconseguit una plaça d’organista a la Parròquia de Sant Salvador, i ella, fruit d’un revés familiar, s’hi havia traslladat per tal de conviure amb uns familiars vendrellencs.

Com que ell donava també classes de música, tingué com alumna la nouvinguda, Pilar Defilló. Al poc temps, però, aquesta es convertí en esposa. El casament tingué lloc en una església de la barriada de Sants, de Barcelona, malgrat fou inscrit a la parròquia del Vendrell amb data 16 de juliol de 1874.

Van tenir onze fills: Carles, l’hereu, nasqué  el 24 de maig de 1875, però morí al cap de pocs mesos, el 26 de febrer de 1876. A finals d’aquell mateix any, concretament el 30 de desembre, va néixer el Pau.

Seguiren set fills més, que moriren de petits: Artur, Josep, Enric, Ricard,Carles, Antònia i Pilar.

La mort prematura de tants fills afectà la vida de la mare i segurament fou aquesta la causa principal que, quan nasqué el Lluís a Barcelona l’any 1890, posessin el seu fill en mans d’una  «dida». Així ho explica la seva biògrafa, Elisa Vives de Fàbregas:

El petit Lluís ja no era a casa: l’havien portat a un poble prop del Vendrell perquè el criessin. Així la Pilar tornà a consagrar-se enterament a Paulito. Ara estava atent a tots els seus estudis, l’empenyia amb tacte i fermesa, li treballava la voluntat (p. 98).

I, molt probablement fou bonastrenca la «dida» escollida, pel que es pot deduir pels textos referents a «didots», que en cites posteriors fa la mateixa autora. Malgrat, però, haver-me esforçat a identificar la possible «dida», no he pogut arribar a cap conclusió fidedigna.

Aquest fou, però, el primer contacte que la família Casals va tenir amb aquesta petita població.

Mentrestant, havia nascut a Barcelona el darrer fill, l’Enric (26 de juliol de 1892).

Carles i Pilar, amb Enric, de pocs mesos, se n'anaren al Vendrell i d’allí estant a casa dels didots, a cercar Lluís. Aquest, que aleshores comptava dos anys i mig i no havia vist els seus pares de temps, ni coneixia aquell germanet, no volia anar-hi i hagué de ser arrencat materialment dels braços de la dida, que també es queda plorant (p. 13).

Aquesta dedicació de la mare a promocionar la carrera artística del seu fill Pau, acompanyant-lo a Madrid, a Brussel·les, a París, etc., condicionà molt la vida dels pares, ja que afectava la vida familiar. D’això n’era ben conscient en Pau: «Jo, es deia amb tristesa, sóc sovint motiu de discussió entre ells: potser ara viuran més units» (p. 158).

Pau Casals i la seva mare a la Casa de Sant Salvador.

Si bé Pau Casals s’havia construït un xalet a Sant Salvador, on compartia la vida familiar quan tornava dels seus viatges, el seu pare no podia fruir d’aquell espai marítim: «Un refredat molt fort li deixà com a relíquia una bronquitis que el faria sofrir tota la vida» (p. 21). Per aquest motiu, ens diu la seva biògrafa: «El pare no estava gaire a Sant Salvador; la humitat del mar li era poc saludable per a l’asma i es trobava millor a Bonastre». Les estades del pare Carles a aquesta població foren sovintejades, i segurament feia estada en la casa de la família on havia passat els seus primers anys de vida el seu fill Lluís. Per aquest motiu, Pau Casals, adquirí un habitatge al carrer del Mig, número 1, d’aquella població.

Heus ací la descripció de la casa que en fa l’autora:

Vista panoràmica des d’un finestral de la casa del carrer del Mig, 1.

La façana frontal i lateral de la casa de Bonastre dona a una vall rodejada de petites muntanyes. Allí, els pobres pulmons de Carles, malalts des de la infància, absorbien àvidament l’aire d'aquell gran horitzó solitari. La seva sola visió el feia respirar amb menys dificultat. S'hi trobava bé, a Bonastre. La casa era espaiosa, la gent, senzilla i amable (p. 209).

Carles es trobava a gust en aquell ambient de calma. Pilar, no. Ella el venia a veure i s’hi quedava poc perquè estava atrafegada en fer estudiar l’Enric, que era també molt músic; però Pilar ja no tenia ànims per reprendre la trajectòria que havia seguit amb el fill gran (p.208).

En aquesta casa havia viscut, temps enrere, el matrimoni Joan Sanabra Soler i Teresa Mercader Parés, casats el 12 de maig de 1838. Allí havien nascut els seus 5 fills. La mort de la mare esdevingué l’1 de setembre de 1886. I segurament fou després del seu traspàs que la vivenda del carrer del Mig, número 1, passà (no sabem si per donació o compra)  a mans  de  Joan Parés Soler (familiar de la difunta), conegut com «El Moliner», ja que tenia un molí fariner situat a la riba esquerra del riu Aguilera, a la confluència del fondo de l’Ambròs, molt a prop del actual nucli urbanitzat de La Vinya de Bonastre (avui, enderrocat).

Ruïnes del moli fariner.

Si bé el pare Carles inicià el compromís de compra l’1 d’abril de 1906, l’escriptura definitiva duu la data de 22 d’agost, ja que en Pau Casals aprofità la seva vinguda a l’estiu a Sant Salvador per fer efectiva la compra. El que sobta, però, és que en l’adreça del habitatge figura el carrer Major, 28, però llavors l’enumeració de les cases de la placeta seguia l’ordre de les del carrer principal. Posteriorment, foren incorporades al carrer del Mig.

                       Casa del Moliner del carrer del Mig, núm. 1

La venta de la casa suposà que el venedor. junt amb la seva esposa, Mercè Gibert Mercader i família, passessin a viure al carrer de l’Església, 25, si bé continuaren tenint cura de l’antic habitatge.

El seu pare inicià les obres de remodelació de la casa, així com també es dedicà al cultiu de la finca «Camp gran» que havia adquirit, però no pogué fruir gaire temps d’aquell indret de repòs, atès que morí el 15 de maig de 1908.

             Partida de defunció del pare.

De la mort del seu pare, el seu fill Pau ens ofereix aquest record:

En l’última audició de la Passió, que tenia lloc a la catedral de Basilea, li succeí un fet que encara no s'explica. En el moment que, amb el violoncel sol, repetia la frase «Consumatum est», va pressentir que el seu pare es moria. Es dirigí el més ràpidament possible a Catalunya; a Barcelona va trobar la casa tancada, tots eren a Bonastre. Que llarg se li va fer el camí que va des de l’estació de Roda de Berà a la casa! Camí ple de solcs, de pedres, de corbes pronunciades. El tartaner era prou destre per córrer sense bolcar! El paisatge de garrofers amb marges filatejats de figueres de moro li semblà desolat.

En arribar, trobà la casa tancada i el poble solitari. Tots se l’estimaven tant, el senyor Carles!

Quan van tornar del funeral, li explicaren tot. Feia un temps que el seu pare s’havia posat més malament, i els metges li recomanaren que visqués a muntanya. A Bonastre hi havia la casa i els didots d’un dels fills Casals que se n'ocupaven (p. 208).

El pare Carles fou enterrat al cementiri de Bonastre i traslladat al mausoleu familiar del Vendrell l’any 1931.

           Mausoleu familiar al cementiri del Vendrell.

Després de la mort del marit, l’autora ens descriu l’estat d’ànim de la seva esposa:

Aleshores, ella [la Pilar] es va refugiar a Bonastre. S'emportà alguns dels seus tresors: els àlbums on guardava les critiques que Pau li trametia, les cartes de María Cristina i de Röntgen que en tan alta estima tenia el seu fill..., música autògrafa..., fotografies dedicades per personatges cèlebres... A Bonastre hi va posar una família; eren bones persones, però succeí que en les llargues vetlles d’hivern, quan estaven reunits vora el foc i a l’única llum de les flames, començaren a explicar històries de fantasmes, assassinats i morts que apareixien, a Pilar, que sempre havia estat una dona tan valenta, ara s’esporuguí i deixà precipitadament Bonastre. Llogà un pis a Barcelona, al carrer de Sant Francesc, número 12, davant d'on vivien Benet i Maria Buixadors, i s’emportà els fills de Fidèlia.

Bonastre restà en mans dels masovers. Aquella gent deuria cansar-se de mirar rostres desconeguts, perquè totes les fotografies dedicades desaparegueren. Quan volgueren recuperar els àlbums, les solfes i la correspondència que Pilar havia tancat en un armari, ho trobaren tot malmès (pp. 208-210).

Malgrat ser propietat de la família Casals, la casa i el conreu de les finques restaren durant molts anys a cura de masovers (els «didots» del Lluís), si bé aquest, com entès en pagesia que era, ho controlava tot des de Sant Salvador.

  

Lluís Casals i Defilló.

L’any 1938, atès el desús de l’habitatge, el flequer de Bonastre, Joan Domingo Gibert, hi traslladà el seu forn de la plaça Major, i allí exercí el seu ofici fins a la mort de la seva esposa valenciana, Dominga Boix Aguilar, l’any 1946.

       Porta del forn.

           Pau Casals i la seva esposa Marta, a Prada.

Fou al cap de molts anys, el 14 de febrer de 1983, que la vídua de Pau Casals, Marta Montañez Martínez la va vendre, pel valor de 100.000 pessetes, a Joan Domènech Martí, de Vila-rodona (conegut com «Xerric»), que continuà l’activitat que havia tingut temps enrere. Durant aquest període, es van perdre molts dels records de l’estada de la família Casals (mobles, llibres, quadres, partitures, i un llarg etcètera). Això ens ho ha confirmat l’Oriol Mercader, nascut a l’habitatge del davant («Casa del Delme»), el qual conta que, de menut, havia ajudat el forner a eliminar tot allò que per a nosaltres haurien estat relíquies preuades, fet que ara, de gran, lamenta amb remordiment.

Joan Domènech i M. Àngels Amorós,

amb les seves filles M. Dolors i Mercè.

El senyor Joan Domènech, el 14 d’octubre de 2004, va vendre part de l’habitatge a Simón Pérez Garcia, el qual, amb el seu desig de millorar-lo, va enderrocar el seu interior, malmetent l’estructura i el record de l’estada de la família Casals. Malgrat tot, la part que té entrada pel carrer del Portal la conserva la seva filla Mercè. Era en aquest indret de la casa, on hi havia el forn.

L’habitatge principal, que té l’entrada per la façana del carrer del Mig, número 1, fou adquirida, l’any 2017, per Joan Seix –retirat del camp editorial–, i Anna Masó, vinguts del tràngol de Barcelona a la recerca d’un lloc de repòs, sense ni tan sols somiar que farien estada en una casa que havia estat de la família Casals.

                            El matrimoni Seix-Masó, amb Antoni Sanabra Valls,

                             descendent dels antics propietaris d’aquesta casa.

Quant es parla, doncs, de fer un recorregut per Bonastre, seguint les petjades dels Casals, malauradament hem de dir que només es podrà contemplar la façana reformada. Malgrat tot, seria bo que, amb el permís dels nous estadants, es posés alguna placa que recordés el pas del Mestre i de la seva família.

Nova carta del Pep Jai al seu nebot, Martí Carnicer, alcalde del Vendrell

Benvolgut nebot,
Com que veig que no has tingut temps de contestar-me, passo a exposar-te el malestar que vaig tenir tot veient la plaça de l’Església plena de gom a gom, enfilat com estava dalt del campanar, al costat de l’arcàngel de Tobies.
M’ho vaig passar molt “fotut”. Molt. Sentia una autèntica cridòria contra tu, el meu nebot, i això, com pots suposar, no m’era indiferent. Aquells crits de “Martí, dimissió!!! Martí, dimissió!!!” m’arribaven molt endins i em feien mal. Me’n feia creus. No entenia que les meves reflexions no t’haguessin fet repensar la teva presa de posició. Arguments, te n’havia donat. Molts, i prou convincents. Després d’haver retirat la “moció” per no comprometre’t, seguires, tossut que tossut, amb els teus tretze. Això de baixar del burro, no t’agrada gens ni mica.
El que més em doldria és que argumentessis la teva tossuderia en el teu compromís socialista. Seria del tot errònia aquesta justificació. Mai el nostre ideal socialista va tenir les lleis com a dogmes intocables. Si tu, com a persona poc creient, no creus en els dogmes, tampoc no hauries de tenir tanta fe en la sacralitat de les lleis, que són normes peremptòries, fetes no sempre per defensar els drets de la col•lectivitat (de la gent, acostumen a dir ara), sinó moltes vegades per consolidar els privilegis de la majoria governant.
I d’això, en vam tenir bona experiència, com molt bé pots recordar. Perquè no crèiem en la bondat d’aquelles lleis franquistes, vam fer oposició. O no te’n recordes de quan ens reuníem d’amagatotis, convocats per Joan Reventós, al pis de Fèlix Sogas (més endavant, alcalde de Vilafranca del Penedès), on, si mal no recordo, va ser present el llavors vicari del Vendrell, un tal Mn. Poca, i de tantes i tantes reunions clandestines (fora de la llei) o de la teva implicació en l’Assemblea de Catalunya, que et va suposar ser inclòs entre els 113 tancats a la Model? No crec que tot allò fos gaire legal, no et sembla? O penses que hauria existit mai la Unió de Pagesos sense les tractorades il•legals? I la fi de la Dictadura, no fou gràcies a tantes i tantes actuacions fora de les lleis franquistes, que tenien tota la legalitat que el règim els havia donat? Sí, sí, eren del tot legals aquelles lleis i, per tant, il•legals totes les accions que s’hi oposaven. Bé, podria seguir molta estona més, però potser no cal, no et sembla?

Si et vols justificar amb la legalitat de la Transició, saps prou bé que la redacció de la Constitució fou feta sota l’amenaça “de les armes de l’exèrcit”. El poble va votar un text que no satisfeia les aspiracions de la major part de la gent, sobretot, de la nostra gent. I la interpretació restrictiva que posteriorment se n’ha fet del text, res té a veure amb la laxitud amb què s’ha interpretat a l’hora d’entrar a l’OTAN o a l’aprovació de la successió del monarca, i en moltes altres matèries. Només han proclamat intocables aquelles lleis que els ha interessat: la sagrada unitat de la Pàtria (la seva), malgrat que la societat, durant aquest llarg període de prop de 30 anys, ha fet un tomb de 150 graus, i són moltíssims els qui no la van votar i no la senten seva. I el poble català, sentint-se maltractat després de tants esforços  d’intentar fer ruta conjunta amb els altres pobles del Regne d’Espanya, ha dit “prou”. Les mobilitzacions dels últims anys han estat prou significatives i contundents.

El meu desig i el del nostre partit (PSC) d’aconseguir una Espanya federal –com  molt bé has pogut comprovar–, no ha tingut cap acceptació ni acolliment per part de la resta de partits de l’Estat, ni malauradament dels nostres mateixos companys de viatge, malgrat les prèdiques que han fet darrerament. Saben prou bé que han arribat tard amb les seves actuals propostes. I també saben que no tenen ningú darrera.

Bé, potser ho deixés córrer. Però no em volia sentir còmplice de la teva decisió. No crec tampoc que el Joan Reventós o la Marta Mata hi haguessin estat d’acord, però aquests ja no hi són. D’altres, però, si els haguessis consultat, sospito que t’ho haguessin desaconsellat. Penso amb l’Obiols, el Castells, el Quim Nadal o el mateix Maragall (encara que avui poc pugui dir). Espero que l’Iceta no hagi tingut alguna cosa a veure en aquest despropòsit. Ell, que ha portat el nostre partit a un estat agònic. Qui se’n recorda d’aquell PSC!! Sentir l’Iceta remou els budells.
Lamento, doncs, que hagis malmès el teu capital polític (que el tenies) amb aquesta desgraciada actuació. Suposo que no penses presentar-te en properes eleccions, i faràs bé, perquè de ben segur rebries una derrota cantada.
Ho sento, estimat nebot, però t’ho havia de dir,

Pep Jai

Carta del Pep Jai al seu nebot, Martí Carnicer, alcalde del Vendrell

Benvolgut nebot,

Des del més enllà, he cregut oportú fer-te arribar algunes reflexions que vaig fer el 31 d’agost de 1984 al setmanari Tothom per si et poden ser útils en aquest moment que, com a capdavanter de la vil·la, has de prendre decisions que afecten tota la població. Deia, llavors:

«Jo no sóc independentista, però a Madrid no ens entenen. [...] No és que els independentistes em facin nosa, ben al contrari, els veig necessaris com a grup de pressió [...]. Ara, això no vol dir que no demani la llibertat del meu poble. [...] Quan a Prada em van dir si jo era nacionalista, els vaig respondre que era socialista i no hi ha cap socialista que no sigui nacionalista per convicció. Creure en la llibertat dels homes suposa creure en la llibertat dels pobles. Us repeteixo el que deia Nin, un maxista-leninista: “no serà possible el desenvolupament d’un poble sense la seva llibertat”, i parlava de Còrsega i de Catalunya i d’altres llocs. [...] Actualment tenim un fort corrent al partit per recuperar la personalitat, fins i tot un grup parlamentari. [...] O ens donen personalitat o tornem a casa [...], no comprenc com alguns companys del PSC no han acceptat fer una política d’independitzar-se una miqueta del PSOE. [...] Estaria primer disposat a tornar al PSC, trencant amb la unitat, que continuar com estem fins ara [...], que des de Madrid em dictin quina és la política que el partit ha de fer a Catalunya, jo no hi passo». 

Si tot això ho deia fa prop de 43 anys enrere, quan el poble de Catalunya no havia despertat del tot del seu desig de llibertat, pots imaginar el que diria avui, quan a Madrid continuen sense entendre’ns i el PSOE ha privat el nostre partit, el PSC, el de Reventós, de l’Obiols, del meu i del teu (suposo), de tota autonomia i personalitat.

Perdona, però m’han semblat oportunes aquestes reflexions. Rumia-t’ho.

Et desitjo bon encert en les teves preses de posició.

Pep Jai

NOTA. Qui ha transcrit aquesta carta, Josep Poca, creu convenient afegir: “Em temo que no eren del tot legals aquelles invasions dels tractors a les carreteres en defensa dels drets de la pagesia. I dubto molt que, sense aquelles mobilitzacions il·legals, hagués pogut existir mai la Unió de Pagesos”. 

T'ho havia de dir, Jordi

També jo vull parlar del llibre de Jordi Amat, Com una pàtria. Vida de Josep Benet (Edicions 62). I penso que puc fer-ho amb coneixement de causa, atès que, essent assessor del Gabinet de Presidència del Parlament, em vaig comprometre a rescatar de l’Arxiu Nacional de Catalunya els dietaris de Maurici Serrahima, fet que va suposar fer moltes escapades al carrer Calvet, 47-49, 2, 4, per parlar-ne amb en Josep Benet. En la soledat d’aquell retir, vaig compartir amb ell moltes tardes tot parlant de política i de com ell veia el comportament del nostres polítics en el redreçament el nostre país. (“No saben res de res. No tenen les més elementals nocions d’història”, es queixava.)

Vaig ajudar-lo en la redacció del seu únic volum Memòries I. De l’esperança a la desfeta (1920-1939), i, una vegada traspassat, vaig desenterrar obres que, en vida, no havia acabat del tot, malgrat estar molt avançades, com Joan Peiró, afusellat i Manuel Carrasco i Formiguera, afusellat. Vaig col·laborar amb ell fins al darrer moment, i conservo avui encara una amistat filial amb la seva esposa, Florència.

Fou un tal Jordi Amat qui s’adonà ben aviat de la importància dels sis volums Del passat quan era present de Serrahima, i en va parlar molt favorablement al seu blog. Heus ací, doncs, que, de sobte, aquest novell escriptor va aparèixer pel pis dels Benet. El fet d’haver-li concedit el Premi Octavi Pellissa 2008, el comprometia a tirar endavant la biografia de Benet, i això l’encaminà a anar sovint a remenar l’arxiu del carrer Calvet. Allí ens vàrem conèixer i començar a tractar.

Els seus treballs sobre la història dels darrers temps del nostre país em vam fer pujar la mosca al nas. Els seves amistats reconegudes i enormement per ell valorades (jo més aviat pensava que eren “males companyies”), em vam fer malfiar que pogués ser ell la persona idònia per dur a bon port la tasca encomanada. Malgrat haver valorat, doncs, el seu El llarg procés, no m’acabaren de fer el pes algunes de les seves apreciacions i parers. Algun estirabot –segons el meu parer–, que li va fer dir algun periodista impertinent: “Ha fet més per la cultura catalana Destino que Serra d’Or” (i altres) no m’inclinaven a creure que fos ell la persona més indicada per poder copsar de ple la figura i sobretot el pensament de Josep Benet. He de confessar que tampoc la Florència no les tenia totes. Per això, intentà corregir algunes de les seves opinions, fet que motivà que el Jordi li digués: “Que potser aquesta biografia tindrà quatre mans?”. Aquest retret li dolgué bastant. Prou es pot comprovar, pel resultat final, que el biògraf, malgrat les consultes que li féu, ha arribat a les seves pròpies conclusions. Potser la més evident sigui que no ha recollit el pensament de la Florència, que afirmava que “el Josep mai em va parlar de aspirar a ser president de la Generalitat”. (Florència, hi ha moltes maneres de parlar!)

Doncs bé, després de totes aquestes malfiances, puc dir-vos que el resultat final, al meu entendre, ha estat del tot exitós. Bé és veritat que, a mesura que ens feia arribar els esborranys de cadascun dels capítols, veiem cada vegada més clar que podíem dormir tranquils. Les seves apreciacions sobre el biografiat anaven canviant i millorant a mesura que trobava nova documentació. Documentació de la qual no es servia per confirmar posicions preses, sinó, ben al contrari, per descobrir el substrat de la seva figura.

Amat no parla de memòria. Amat ha regirat papers i més papers. Ha obert calaixos, carpetes, dossiers, on s’hi ha capbussat per descobrir el veritable Benet. Aquest personatge eixut, de tracte difícil, però d’una clarividència excepcional i d’un treball ininterromput, que havia pouat en el Mentrestant del seu mentor, Maurici Serrahima. Aquest personatge clau de la resistència catalana, que va creure sempre en el redreçament del seu poble i va treballar com ningú per conduir-lo a bon port. Ell estaria, sens dubte, pel SÍ al procés d’emancipació.

Malgrat no tenir el títol d’historiador (tampoc el tenia Benet), no crec que ningú gosarà retreure a Amat manca d’esforç i de seriositat. No és cap treball fet a la babalà, ben al contrari. No li ha estat fàcil la recerca. Per això, ha tardat prop de nou anys a dur-la a terme. 

Les ressenyes que han sortit fins avui són totes molt favorables. La d’Antoni Puigverd a La Vanguardia (29 juliol) no pot ser més elogiosa. A més de parlar de “libro formidable”, on  “Amat narra la fabulo­sa capacidad de lucha y resistencia de un hombre a la vez frágil y combativo, ferozmente aterrado a sus ideales y delirios”, destaca el seu valor literari: “La vida de Benet, escrita con amenísima ligereza kunderiana, soltura estilística y rigor académico, tiene la fuerza de la historia y el atractivo de una gran novela psicológica”.

Plenament d’acord amb aquesta valoració. Però em queda la recança de si aquesta lectura tan positiva i acurada del text de l’Amat, el farà dubtar, al Sr. Gilabert, de moltes de les opinions que sol emetre en les tertúlies televisives, de les quals (sentint-t’ho molt) discrepo molt sovint. Molt em temo que continuarà en la seva ambiguïtat.

Em queda, però, una recança amb Jordi Amat, atès que una cosa és arribar a copsar i entendre i valorar la personalitat i el pensament íntim del personatge, amb la profunditat que ell ho fa, i altra cosa és compartir la seva presa de posició i involucrar-s’hi. I això encara no ho tinc gens clar. Tant de bo pogués endevinar cap a on anirà el seu vot l’1-O. Jo no dubto gens ni mica de quina seria la papereta que Josep Benet introduiria a l’urna. Ho sento, Jordi, t’ho havia de dir per l’afecte i l’amistat que ens uneix i el propòsit que compartim. 

Josep Poca

Guardó "Reconeixement Josep Benet" al Dr. Josep Fontana i Làzaro

Parlament de Josep Poca en l'acte de concessió del guardó "Reconeixement Josep Benet" al Dr. Josep Fontana i Làzaro, a l'Auditori del Museu d'Història de Catalunya, el 26 de juny de 2017

Havíem programat, aquesta mateixa setmana, passar la meva dona i jo uns dies a Salamanca, no per emportar-nos papers, sinó  per fer memòria dels meus temps d’estudiant a la Universitat Pontifícia. Heus ací, però, que un e-mail del Centre d’Història Contemporània va trastocar els plans. Se’m demanava la meva participació en aquest acte de lliurament del “Reconeixement Josep Benet” a l’historiador Dr. Josep Fontana i Làzaro.

No vaig dubtar-ne ni un moment. Hi ha coses que són prioritàries. I aquesta n’era una.

En els darrers anys de la vida de Josep Benet, vaig anar molt sovint al pis del carrer Calvet, 47-49, 2, 4, on durant tant de temps ha conviscut el matrimoni Benet-Ventura, el Josep i la Florència.

Aquell pis fou un dels principals llocs de trobada dels resistents a la dictadura franquista. Allí es reunien per fer projectes i propostes de defensa dels drets del nostre poble i, per tant, es convertí en un reducte de conspiració durant els anys de clandestinitat. Però, com hi vaig fer cap jo?

La veritat és que la meva coneixença de la figura de Josep Benet era prou important, atès que havia treballat a l’Editorial Crítica i a Edicions Empúries que havien publicat obres seves, com  Desfeta i redreçament de Catalunya; Exili i mort del president Companys; El president Tarradellas en els seus textos; Carles Rahola, afusellat.

Malgrat tot, la que jo considero com la meva descoberta del personatge Josep Benet va tenir lloc al despatx del president del Parlament, Joan Rigol, l’any 2002, amb motiu de la creació de la Comissió per a la commemoració del Centenari de Maurici Serrahima. D’aquesta en formaren part, junt amb el president, Josep Benet, Anton Cañellas i Albert Manent. Jo, com assessor del Gabinet de Presidència, vaig ser-hi incorporat com a coordinador. En la primera reunió es van fer moltes propostes per tal de celebrar dignament l’efemèride. Entre aquestes, la de continuar amb l’edició dels Dietaris de Maurici Serrahima, dels quals l’autor n’havia publicat dos en vida, Del passat quan era present, però encara restaven a l’Arxiu Nacional de Catalunya prop de 4.000 pàgines inèdites, que calia desenterrar.

Encara tinc ben present l’astorament que aparegué al rostre de Josep Benet quan jo vaig oferir-me a tirar endavant aquesta tasca. Benet, que desconeixia el meu treball en el camp editorial, crec que va pensar: “Aquest bon xicot no sap pas en què es posa!”. Davant la meva insistència, però, tots van acceptar el meu oferiment.

Aquí va començar tot. Aquí van iniciar-se les meves anades i vingudes del Parlament, primer, i des del Palau de la Generalitat, més endavant, al pis del carrer Calvet. Fou, llavors, que vaig apropar-me i connectar amb aquest personatge clau en els esdeveniments històrics dels nostre país. El meu treball amb els textos de Maurici Serrahima foren una bona excusa per passar-me llargues hores parlant amb ell. Primer, tímidament, com un alumne que escolta bocabadat les explicacions del mestre. A ell, li agradava esplaiar-se quan considerava l’altre bon receptor. I jo ho era. Aquell munt de comentaris als que donaven peu els textos de Maurici eren enormement enriquidors. I les vivències evocades les revivia amb fruïció. Tenia un gran record pel que considerava el seu “germà gran”. No era gens estrany atès el sentiment paternal que li mostrava Serrahima cada vegada que parlava d’ell. Alguna vegada li havia dit que els dietaris de Maurici li estalviarien haver d’escriure les seves memòries.

Les sortides a casa de Josep Benet eren, doncs, molt freqüents. Durant aquell període, teníem llargues converses sobre la situació del país i el seu futur. Es lamentava de la manca de coneixements històrics dels nostres polítics. “No saben res de res!”, repetia una vegada i altra, amb desencís i fins i tot amargor.

Home compromès en tots els nivells durant el llarg període de la clandestinitat, personatge clau durant la transició, es lamentava, però, del seu aparcament, una vegada retirat de la política activa. Vaig creure, doncs, que potser seria oportú que els nostres governants i homes públics s’aprofitessin dels seus consells, fruit de la seva experiència acumulada al llarg de tants anys. Vaig suggerir a més d’un polític anar a passar una estona amb ell, per encetar converses que poguessin ser profitoses per a l’exercici de la seva responsabilitat política. Alguns ho varen fer, no pas gaires.

Malgrat els seus problemes de salut (insuficiència respiratòria a causa del molt que havia fumat), Benet no parava mai. Llegia molt i treballava de valent en textos, iniciats feia temps, sobre Manuel Carrasco i Formiguera, i el sindicalista Joan Peiró, que només vaig poder desenterrar després de la seva mort, ja que sempre hi mancava algun document a consultar, alguna data a aclarir, algun arxiu a enviar-hi alumnes diligents i disposats. I era molt primmirat a l’hora de donar per acabat un text. No suportava els treballs improvisats, els llibres fets amb citacions sense un estudi acurat, només ofertes per reforçar conclusions preses per endavant.

A més, tenia entre mans les seves memòries.

En aquestes, vaig col·laborar-hi estretament. No fou fàcil, però, deixar-m’hi participar. Era molt poc donat a delegar treball. Ho volia fer tot ell, amb molta exclusivitat. Temia tota intervenció externa.

No es deixava ajudar gaire. Fou amb molta paciència i amb la complicitat de la seva esposa, la senyora Florència, que em va permetre participar-hi.

Ell escrivia sempre a mà o amb una màquina molt antiga, a la qual, molt de tard en tard, canviava la cinta. Quan, finalment, vaig aconseguir emportar-me unes pàgines manuscrites, amb retalls d’articles de premsa i de pàgines de llibres enganxades amb grapes, i les hi vaig tornar impreses, una vegada introduïdes a l’ordinador, amb una lletra clara i espaiosa, on ell pogués fer nous canvis i afegits, va trobar que allò era interessant i que potser valia pena repetir-ho. Me’n donà de noves, i així successivament. Havia aconseguit trencar la seva resistència. D’aquesta manera, anàrem avançant en la redacció de les memòries. Arribava a tal grau de desconfiança que, com que jo no li retornava les pàgines en brut, me les demanava per tal de poder comprovar si feia cap canvi en la seva redacció. El llibre, en un principi, l’havia de publicar Columna, però, quan  la Isabel Martí va dir que passaria els seus textos a una correctora d’estil, la Patrícia Gabancho, Benet es negà en rodó a cap mena d’intervenció. El seu text «anava a missa». Així de radical era en els seus parers.

Alguns capítols sofriren modificacions constants, ja que sempre tenia nous paràgrafs a afegir. Finalment, com bé sabem, van arribar a bon port. Al llit de l’Hospital General de Catalunya va poder veure un exemplar del primer i, malauradament, darrer volum de les seves memòries. Si bé desitjava continuar-les, n’estava segur que no hi seria a temps. Per aquest motiu, quan jo li recordava que algunes matèries (com les seves diferències amb el president Tarradellas), podria deixar-les per un segon volum, em repetia: “No hi seré pas a temps!”.

Quan en Josep M. Solé-Sabaté m’insistia en què busqués més material, jo li deia que, si bé ell tenia in mente l’esbós del seu contingut, només hi havia  esborranys de capítols i un munt de retalls de premsa conservats que li servissin de recordatori.

La continuïtat de les seves memòries caldrà trobar-la, doncs, en la biografia que ha redactat en Jordi Amat, Com una pàtria. Vida de Josep Benet, acabada de sortir  aquests dies, i –com que he pogut seguir-la capítol per capítol–, puc confirmar que –segons el meu parer, naturalment–, es tracta d’una obra molt seriosa i documentada. Dintre, doncs, de pocs dies sereu de nou convocats a la seva presentació.

No voldria acabar aquesta introducció sense parlar del personatge que ha estat guardonat amb el “Reconeixement Josep Benet”, Josep Fontana i Làzaro. Crec que el jurat ha fet una molt bona elecció.

El vaig conèixer (no diria tractar) molt abans que a en Josep Benet. Jo, els anys seixanta, era capellà. Una mica heterodox, segons deien. Per això he escrit unes memòries amb el títol d’Un capellà gens clerical, un polític poc polític. Essent vicari del Vendrell, vaig tractar amb en Joan Reventós, i ell va ser el primer a qui vaig confiar-me que deixaria d’exercir de capellà, ja que les esperances conciliars m’havien defraudat.

Els molts anys d’estudis en centres eclesiàstics (Seminari de Tarragona, Universitat Pontifícia de Salamanca) no em donaren cap titulació acadèmica que em facilités un treball. Fou, llavors, que Reventós m’oferí la possibilitat de treballar de “corrector” a l’Editorial Ariel, de la qual n’era accionista i copropietari juntament amb Alexandre Argullós I Josep M. Calsamiglia. Allí vaig anar a guanyar-me les garrofes. I fou allí on vaig conèixer el professor Fontana.

Cal dir que, en aquella editorial, ell era el factòtum en la recomanació i selecció dels textos històricopolítics sobretot, però també en d’altres. Darrere les col·leccions “Ariel-Quinzenal” i “Ariel-Historia” –que tant de ressò van tenir i tenen en el camp universitari–, l’inspirador acostumava a ser en Josep Fontana. I el seu consell i suport continuà quan Gonzalo Pontón i Xavier Folch deixaren Ariel per crear Editorial Crítica i Edicions Empúries, on seguiren amb una tasca semblant. Com que també vaig anar-hi a col·laborar jo mateix, allí vaig seguir “veient” el doctor Josep Fontana. Molts dels llibres d’aquestes col·leccions passaren per les meves mans.

De la seva vàlua i magisteri en puc donar, per tant, constància, malgrat no ser cap autoritat en la matèria. Per això, celebro molt gratament que a l’historiador Josep Fontana se li concedeixi el guardó “Reconeixement Josep Benet”, que porta el nom d’un personatge que mai no va tenir el títol d’”historiador”, i que la seva dedicació a la història fou conseqüència de no haver trobat els estudis històrics que cercava. La seva tasca d’historiador fou, doncs, per a omplir els espais que considerava poc explorats. Bona mostra d’això fou el seu magnífic llibre Maragall i la Setmana Tràgica, pel qual l’any 1996 li fou atorgat el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Ja ningú més no podrà retreure-li la manca de titulació en història.

No són solament les universitats les que donen títols. L’esforç, el treball i recerca esmerada i continuada han fet de Josep Benet un historiador de primer ordre.

Josep Poca