Al Vent del Nord

Al Vent del Nord

30 de des. 2017

Nova carta del Pep Jai al seu nebot, Martí Carnicer, alcalde del Vendrell



Benvolgut nebot,
Com que veig que no has tingut temps de contestar-me, passo a exposar-te el malestar que vaig tenir tot veient la plaça de l’Església plena de gom a gom, enfilat com estava dalt del campanar, al costat de l’arcàngel de Tobies.
M’ho vaig passar molt “fotut”. Molt. Sentia una autèntica cridòria contra tu, el meu nebot, i això, com pots suposar, no m’era indiferent. Aquells crits de “Martí, dimissió!!! Martí, dimissió!!!” m’arribaven molt endins i em feien mal. Me’n feia creus. No entenia que les meves reflexions no t’haguessin fet repensar la teva presa de posició. Arguments, te n’havia donat. Molts, i prou convincents. Després d’haver retirat la “moció” per no comprometre’t, seguires, tossut que tossut, amb els teus tretze. Això de baixar del burro, no t’agrada gens ni mica.
El que més em doldria és que argumentessis la teva tossuderia en el teu compromís socialista. Seria del tot errònia aquesta justificació. Mai el nostre ideal socialista va tenir les lleis com a dogmes intocables. Si tu, com a persona poc creient, no creus en els dogmes, tampoc no hauries de tenir tanta fe en la sacralitat de les lleis, que són normes peremptòries, fetes no sempre per defensar els drets de la col•lectivitat (de la gent, acostumen a dir ara), sinó moltes vegades per consolidar els privilegis de la majoria governant.
I d’això, en vam tenir bona experiència, com molt bé pots recordar. Perquè no crèiem en la bondat d’aquelles lleis franquistes, vam fer oposició. O no te’n recordes de quan ens reuníem d’amagatotis, convocats per Joan Reventós, al pis de Fèlix Sogas (més endavant, alcalde de Vilafranca del Penedès), on, si mal no recordo, va ser present el llavors vicari del Vendrell, un tal Mn. Poca, i de tantes i tantes reunions clandestines (fora de la llei) o de la teva implicació en l’Assemblea de Catalunya, que et va suposar ser inclòs entre els 113 tancats a la Model? No crec que tot allò fos gaire legal, no et sembla? O penses que hauria existit mai la Unió de Pagesos sense les tractorades il•legals? I la fi de la Dictadura, no fou gràcies a tantes i tantes actuacions fora de les lleis franquistes, que tenien tota la legalitat que el règim els havia donat? Sí, sí, eren del tot legals aquelles lleis i, per tant, il•legals totes les accions que s’hi oposaven. Bé, podria seguir molta estona més, però potser no cal, no et sembla?
Si et vols justificar amb la legalitat de la Transició, saps prou bé que la redacció de la Constitució fou feta sota l’amenaça “de les armes de l’exèrcit”. El poble va votar un text que no satisfeia les aspiracions de la major part de la gent, sobretot, de la nostra gent. I la interpretació restrictiva que posteriorment se n’ha fet del text, res té a veure amb la laxitud amb què s’ha interpretat a l’hora d’entrar a l’OTAN o a l’aprovació de la successió del monarca, i en moltes altres matèries. Només han proclamat intocables aquelles lleis que els ha interessat: la sagrada unitat de la Pàtria (la seva), malgrat que la societat, durant aquest llarg període de prop de 30 anys, ha fet un tomb de 150 graus, i són moltíssims els qui no la van votar i no la senten seva. I el poble català, sentint-se maltractat després de tants esforços  d’intentar fer ruta conjunta amb els altres pobles del Regne d’Espanya, ha dit “prou”. Les mobilitzacions dels últims anys han estat prou significatives i contundents.
El meu desig i el del nostre partit (PSC) d’aconseguir una Espanya federal –com  molt bé has pogut comprovar–, no ha tingut cap acceptació ni acolliment per part de la resta de partits de l’Estat, ni malauradament dels nostres mateixos companys de viatge, malgrat les prèdiques que han fet darrerament. Saben prou bé que han arribat tard amb les seves actuals propostes. I també saben que no tenen ningú darrera.
Bé, potser ho deixés córrer. Però no em volia sentir còmplice de la teva decisió. No crec tampoc que el Joan Reventós o la Marta Mata hi haguessin estat d’acord, però aquests ja no hi són. D’altres, però, si els haguessis consultat, sospito que t’ho haguessin desaconsellat. Penso amb l’Obiols, el Castells, el Quim Nadal o el mateix Maragall (encara que avui poc pugui dir). Espero que l’Iceta no hagi tingut alguna cosa a veure en aquest despropòsit. Ell, que ha portat el nostre partit a un estat agònic. Qui se’n recorda d’aquell PSC!! Sentir l’Iceta remou els budells.
Lamento, doncs, que hagis malmès el teu capital polític (que el tenies) amb aquesta desgraciada actuació. Suposo que no penses presentar-te en properes eleccions, i faràs bé, perquè de ben segur rebries una derrota cantada.
Ho sento, estimat nebot, però t’ho havia de dir,
Pep Jai

13 de set. 2017

Carta del Pep Jai al seu nebot, Martí Carnicer, alcalde del Vendrell



Benvolgut nebot,
Des del més enllà, he cregut oportú fer-te arribar algunes reflexions que vaig fer el 31 d’agost de 1984 al setmanari Tothom per si et poden ser útils en aquest moment que, com a capdavanter de la vil·la, has de prendre decisions que afecten tota la població. Deia, llavors:
«Jo no sóc independentista, però a Madrid no ens entenen. [...] No és que els independentistes em facin nosa, ben al contrari, els veig necessaris com a grup de pressió [...]. Ara, això no vol dir que no demani la llibertat del meu poble. [...] Quan a Prada em van dir si jo era nacionalista, els vaig respondre que era socialista i no hi ha cap socialista que no sigui nacionalista per convicció. Creure en la llibertat dels homes suposa creure en la llibertat dels pobles. Us repeteixo el que deia Nin, un maxista-leninista: “no serà possible el desenvolupament d’un poble sense la seva llibertat”, i parlava de Còrsega i de Catalunya i d’altres llocs. [...] Actualment tenim un fort corrent al partit per recuperar la personalitat, fins i tot un grup parlamentari. [...] O ens donen personalitat o tornem a casa [...], no comprenc com alguns companys del PSC no han acceptat fer una política d’independitzar-se una miqueta del PSOE. [...] Estaria primer disposat a tornar al PSC, trencant amb la unitat, que continuar com estem fins ara [...], que des de Madrid em dictin quina és la política que el partit ha de fer a Catalunya, jo no hi passo»
Si tot això ho deia fa prop de 43 anys enrere, quan el poble de Catalunya no havia despertat del tot del seu desig de llibertat, pots imaginar el que diria avui, quan a Madrid continuen sense entendre’ns i el PSOE ha privat el nostre partit, el PSC, el de Reventós, de l’Obiols, del meu i del teu (suposo), de tota autonomia i personalitat.
Perdona, però m’han semblat oportunes aquestes reflexions. Rumia-t’ho.
Et desitjo bon encert en les teves preses de posició.
Pep Jai


NOTA. Qui ha transcrit aquesta carta, Josep Poca, creu convenient afegir: “Em temo que no eren del tot legals aquelles invasions dels tractors a les carreteres en defensa dels drets de la pagesia. I dubto molt que, sense aquelles mobilitzacions il·legals, hagués pogut existir mai la Unió de Pagesos”. 

T'ho havia de dir, Jordi



També jo vull parlar del llibre de Jordi Amat, Com una pàtria. Vida de Josep Benet (Edicions 62). I penso que puc fer-ho amb coneixement de causa, atès que, essent assessor del Gabinet de Presidència del Parlament, em vaig comprometre a rescatar de l’Arxiu Nacional de Catalunya els dietaris de Maurici Serrahima, fet que va suposar fer moltes escapades al carrer Calvet, 47-49, 2, 4, per parlar-ne amb en Josep Benet. En la soledat d’aquell retir, vaig compartir amb ell moltes tardes tot parlant de política i de com ell veia el comportament del nostres polítics en el redreçament el nostre país. (“No saben res de res. No tenen les més elementals nocions d’història”, es queixava.)
Vaig ajudar-lo en la redacció del seu únic volum Memòries I. De l’esperança a la desfeta (1920-1939), i, una vegada traspassat, vaig desenterrar obres que, en vida, no havia acabat del tot, malgrat estar molt avançades, com Joan Peiró, afusellat i Manuel Carrasco i Formiguera, afusellat. Vaig col·laborar amb ell fins al darrer moment, i conservo avui encara una amistat filial amb la seva esposa, Florència.
Fou un tal Jordi Amat qui s’adonà ben aviat de la importància dels sis volums Del passat quan era present de Serrahima, i en va parlar molt favorablement al seu blog. Heus ací, doncs, que, de sobte, aquest novell escriptor va aparèixer pel pis dels Benet. El fet d’haver-li concedit el Premi Octavi Pellissa 2008, el comprometia a tirar endavant la biografia de Benet, i això l’encaminà a anar sovint a remenar l’arxiu del carrer Calvet. Allí ens vàrem conèixer i començar a tractar.
Els seus treballs sobre la història dels darrers temps del nostre país em vam fer pujar la mosca al nas. Els seves amistats reconegudes i enormement per ell valorades (jo més aviat pensava que eren “males companyies”), em vam fer malfiar que pogués ser ell la persona idònia per dur a bon port la tasca encomanada. Malgrat haver valorat, doncs, el seu El llarg procés, no m’acabaren de fer el pes algunes de les seves apreciacions i parers. Algun estirabot –segons el meu parer–, que li va fer dir algun periodista impertinent: “Ha fet més per la cultura catalana Destino que Serra d’Or” (i altres) no m’inclinaven a creure que fos ell la persona més indicada per poder copsar de ple la figura i sobretot el pensament de Josep Benet. He de confessar que tampoc la Florència no les tenia totes. Per això, intentà corregir algunes de les seves opinions, fet que motivà que el Jordi li digués: “Que potser aquesta biografia tindrà quatre mans?”. Aquest retret li dolgué bastant. Prou es pot comprovar, pel resultat final, que el biògraf, malgrat les consultes que li féu, ha arribat a les seves pròpies conclusions. Potser la més evident sigui que no ha recollit el pensament de la Florència, que afirmava que “el Josep mai em va parlar de aspirar a ser president de la Generalitat”. (Florència, hi ha moltes maneres de parlar!)
Doncs bé, després de totes aquestes malfiances, puc dir-vos que el resultat final, al meu entendre, ha estat del tot exitós. Bé és veritat que, a mesura que ens feia arribar els esborranys de cadascun dels capítols, veiem cada vegada més clar que podíem dormir tranquils. Les seves apreciacions sobre el biografiat anaven canviant i millorant a mesura que trobava nova documentació. Documentació de la qual no es servia per confirmar posicions preses, sinó, ben al contrari, per descobrir el substrat de la seva figura.
Amat no parla de memòria. Amat ha regirat papers i més papers. Ha obert calaixos, carpetes, dossiers, on s’hi ha capbussat per descobrir el veritable Benet. Aquest personatge eixut, de tracte difícil, però d’una clarividència excepcional i d’un treball ininterromput, que havia pouat en el Mentrestant del seu mentor, Maurici Serrahima. Aquest personatge clau de la resistència catalana, que va creure sempre en el redreçament del seu poble i va treballar com ningú per conduir-lo a bon port. Ell estaria, sens dubte, pel SÍ al procés d’emancipació.
Malgrat no tenir el títol d’historiador (tampoc el tenia Benet), no crec que ningú gosarà retreure a Amat manca d’esforç i de seriositat. No és cap treball fet a la babalà, ben al contrari. No li ha estat fàcil la recerca. Per això, ha tardat prop de nou anys a dur-la a terme. 
Les ressenyes que han sortit fins avui són totes molt favorables. La d’Antoni Puigverd a La Vanguardia (29 juliol) no pot ser més elogiosa. A més de parlar de “libro formidable”, on  “Amat narra la fabulo­sa capacidad de lucha y resistencia de un hombre a la vez frágil y combativo, ferozmente aterrado a sus ideales y delirios”, destaca el seu valor literari: “La vida de Benet, escrita con amenísima ligereza kunderiana, soltura estilística y rigor académico, tiene la fuerza de la historia y el atractivo de una gran novela psicológica”.
Plenament d’acord amb aquesta valoració. Però em queda la recança de si aquesta lectura tan positiva i acurada del text de l’Amat, el farà dubtar, al Sr. Gilabert, de moltes de les opinions que sol emetre en les tertúlies televisives, de les quals (sentint-t’ho molt) discrepo molt sovint. Molt em temo que continuarà en la seva ambiguïtat.
Em queda, però, una recança amb Jordi Amat, atès que una cosa és arribar a copsar i entendre i valorar la personalitat i el pensament íntim del personatge, amb la profunditat que ell ho fa, i altra cosa és compartir la seva presa de posició i involucrar-s’hi. I això encara no ho tinc gens clar. Tant de bo pogués endevinar cap a on anirà el seu vot l’1-O. Jo no dubto gens ni mica de quina seria la papereta que Josep Benet introduiria a l’urna. Ho sento, Jordi, t’ho havia de dir per l’afecte i l’amistat que ens uneix i el propòsit que compartim. 

Josep Poca

30 de juny 2017

Guardó "Reconeixement Josep Benet" al Dr. Josep Fontana i Làzaro


Parlament de Josep Poca en l'acte de concessió del guardó "Reconeixement Josep Benet" al Dr. Josep Fontana i Làzaro, a l'Auditori del Museu d'Història de Catalunya, el 26 de juny de 2017



Havíem programat, aquesta mateixa setmana, passar la meva dona i jo uns dies a Salamanca, no per emportar-nos papers, sinó  per fer memòria dels meus temps d’estudiant a la Universitat Pontifícia. Heus ací, però, que un e-mail del Centre d’Història Contemporània va trastocar els plans. Se’m demanava la meva participació en aquest acte de lliurament del “Reconeixement Josep Benet” a l’historiador Dr. Josep Fontana i Làzaro.
No vaig dubtar-ne ni un moment. Hi ha coses que són prioritàries. I aquesta n’era una.
En els darrers anys de la vida de Josep Benet, vaig anar molt sovint al pis del carrer Calvet, 47-49, 2, 4, on durant tant de temps ha conviscut el matrimoni Benet-Ventura, el Josep i la Florència.
Aquell pis fou un dels principals llocs de trobada dels resistents a la dictadura franquista. Allí es reunien per fer projectes i propostes de defensa dels drets del nostre poble i, per tant, es convertí en un reducte de conspiració durant els anys de clandestinitat. Però, com hi vaig fer cap jo?
La veritat és que la meva coneixença de la figura de Josep Benet era prou important, atès que havia treballat a l’Editorial Crítica i a Edicions Empúries que havien publicat obres seves, com  Desfeta i redreçament de Catalunya; Exili i mort del president Companys; El president Tarradellas en els seus textos; Carles Rahola, afusellat.
Malgrat tot, la que jo considero com la meva descoberta del personatge Josep Benet va tenir lloc al despatx del president del Parlament, Joan Rigol, l’any 2002, amb motiu de la creació de la Comissió per a la commemoració del Centenari de Maurici Serrahima. D’aquesta en formaren part, junt amb el president, Josep Benet, Anton Cañellas i Albert Manent. Jo, com assessor del Gabinet de Presidència, vaig ser-hi incorporat com a coordinador. En la primera reunió es van fer moltes propostes per tal de celebrar dignament l’efemèride. Entre aquestes, la de continuar amb l’edició dels Dietaris de Maurici Serrahima, dels quals l’autor n’havia publicat dos en vida, Del passat quan era present, però encara restaven a l’Arxiu Nacional de Catalunya prop de 4.000 pàgines inèdites, que calia desenterrar.
Encara tinc ben present l’astorament que aparegué al rostre de Josep Benet quan jo vaig oferir-me a tirar endavant aquesta tasca. Benet, que desconeixia el meu treball en el camp editorial, crec que va pensar: “Aquest bon xicot no sap pas en què es posa!”. Davant la meva insistència, però, tots van acceptar el meu oferiment.
Aquí va començar tot. Aquí van iniciar-se les meves anades i vingudes del Parlament, primer, i des del Palau de la Generalitat, més endavant, al pis del carrer Calvet. Fou, llavors, que vaig apropar-me i connectar amb aquest personatge clau en els esdeveniments històrics dels nostre país. El meu treball amb els textos de Maurici Serrahima foren una bona excusa per passar-me llargues hores parlant amb ell. Primer, tímidament, com un alumne que escolta bocabadat les explicacions del mestre. A ell, li agradava esplaiar-se quan considerava l’altre bon receptor. I jo ho era. Aquell munt de comentaris als que donaven peu els textos de Maurici eren enormement enriquidors. I les vivències evocades les revivia amb fruïció. Tenia un gran record pel que considerava el seu “germà gran”. No era gens estrany atès el sentiment paternal que li mostrava Serrahima cada vegada que parlava d’ell. Alguna vegada li havia dit que els dietaris de Maurici li estalviarien haver d’escriure les seves memòries.
Les sortides a casa de Josep Benet eren, doncs, molt freqüents. Durant aquell període, teníem llargues converses sobre la situació del país i el seu futur. Es lamentava de la manca de coneixements històrics dels nostres polítics. “No saben res de res!”, repetia una vegada i altra, amb desencís i fins i tot amargor.
Home compromès en tots els nivells durant el llarg període de la clandestinitat, personatge clau durant la transició, es lamentava, però, del seu aparcament, una vegada retirat de la política activa. Vaig creure, doncs, que potser seria oportú que els nostres governants i homes públics s’aprofitessin dels seus consells, fruit de la seva experiència acumulada al llarg de tants anys. Vaig suggerir a més d’un polític anar a passar una estona amb ell, per encetar converses que poguessin ser profitoses per a l’exercici de la seva responsabilitat política. Alguns ho varen fer, no pas gaires.

Malgrat els seus problemes de salut (insuficiència respiratòria a causa del molt que havia fumat), Benet no parava mai. Llegia molt i treballava de valent en textos, iniciats feia temps, sobre Manuel Carrasco i Formiguera, i el sindicalista Joan Peiró, que només vaig poder desenterrar després de la seva mort, ja que sempre hi mancava algun document a consultar, alguna data a aclarir, algun arxiu a enviar-hi alumnes diligents i disposats. I era molt primmirat a l’hora de donar per acabat un text. No suportava els treballs improvisats, els llibres fets amb citacions sense un estudi acurat, només ofertes per reforçar conclusions preses per endavant.

A més, tenia entre mans les seves memòries.

En aquestes, vaig col·laborar-hi estretament. No fou fàcil, però, deixar-m’hi participar. Era molt poc donat a delegar treball. Ho volia fer tot ell, amb molta exclusivitat. Temia tota intervenció externa.

No es deixava ajudar gaire. Fou amb molta paciència i amb la complicitat de la seva esposa, la senyora Florència, que em va permetre participar-hi.

Ell escrivia sempre a mà o amb una màquina molt antiga, a la qual, molt de tard en tard, canviava la cinta. Quan, finalment, vaig aconseguir emportar-me unes pàgines manuscrites, amb retalls d’articles de premsa i de pàgines de llibres enganxades amb grapes, i les hi vaig tornar impreses, una vegada introduïdes a l’ordinador, amb una lletra clara i espaiosa, on ell pogués fer nous canvis i afegits, va trobar que allò era interessant i que potser valia pena repetir-ho. Me’n donà de noves, i així successivament. Havia aconseguit trencar la seva resistència. D’aquesta manera, anàrem avançant en la redacció de les memòries. Arribava a tal grau de desconfiança que, com que jo no li retornava les pàgines en brut, me les demanava per tal de poder comprovar si feia cap canvi en la seva redacció. El llibre, en un principi, l’havia de publicar Columna, però, quan  la Isabel Martí va dir que passaria els seus textos a una correctora d’estil, la Patrícia Gabancho, Benet es negà en rodó a cap mena d’intervenció. El seu text «anava a missa». Així de radical era en els seus parers.

Alguns capítols sofriren modificacions constants, ja que sempre tenia nous paràgrafs a afegir. Finalment, com bé sabem, van arribar a bon port. Al llit de l’Hospital General de Catalunya va poder veure un exemplar del primer i, malauradament, darrer volum de les seves memòries. Si bé desitjava continuar-les, n’estava segur que no hi seria a temps. Per aquest motiu, quan jo li recordava que algunes matèries (com les seves diferències amb el president Tarradellas), podria deixar-les per un segon volum, em repetia: “No hi seré pas a temps!”.

Quan en Josep M. Solé-Sabaté m’insistia en què busqués més material, jo li deia que, si bé ell tenia in mente l’esbós del seu contingut, només hi havia  esborranys de capítols i un munt de retalls de premsa conservats que li servissin de recordatori.

La continuïtat de les seves memòries caldrà trobar-la, doncs, en la biografia que ha redactat en Jordi Amat, Com una pàtria. Vida de Josep Benet, acabada de sortir  aquests dies, i –com que he pogut seguir-la capítol per capítol–, puc confirmar que –segons el meu parer, naturalment–, es tracta d’una obra molt seriosa i documentada. Dintre, doncs, de pocs dies sereu de nou convocats a la seva presentació.


No voldria acabar aquesta introducció sense parlar del personatge que ha estat guardonat amb el “Reconeixement Josep Benet”, Josep Fontana i Làzaro. Crec que el jurat ha fet una molt bona elecció.

El vaig conèixer (no diria tractar) molt abans que a en Josep Benet. Jo, els anys seixanta, era capellà. Una mica heterodox, segons deien. Per això he escrit unes memòries amb el títol d’Un capellà gens clerical, un polític poc polític. Essent vicari del Vendrell, vaig tractar amb en Joan Reventós, i ell va ser el primer a qui vaig confiar-me que deixaria d’exercir de capellà, ja que les esperances conciliars m’havien defraudat.

Els molts anys d’estudis en centres eclesiàstics (Seminari de Tarragona, Universitat Pontifícia de Salamanca) no em donaren cap titulació acadèmica que em facilités un treball. Fou, llavors, que Reventós m’oferí la possibilitat de treballar de “corrector” a l’Editorial Ariel, de la qual n’era accionista i copropietari juntament amb Alexandre Argullós I Josep M. Calsamiglia. Allí vaig anar a guanyar-me les garrofes. I fou allí on vaig conèixer el professor Fontana.

Cal dir que, en aquella editorial, ell era el factòtum en la recomanació i selecció dels textos històricopolítics sobretot, però també en d’altres. Darrere les col·leccions “Ariel-Quinzenal” i “Ariel-Historia” –que tant de ressò van tenir i tenen en el camp universitari–, l’inspirador acostumava a ser en Josep Fontana. I el seu consell i suport continuà quan Gonzalo Pontón i Xavier Folch deixaren Ariel per crear Editorial Crítica i Edicions Empúries, on seguiren amb una tasca semblant. Com que també vaig anar-hi a col·laborar jo mateix, allí vaig seguir “veient” el doctor Josep Fontana. Molts dels llibres d’aquestes col·leccions passaren per les meves mans.
De la seva vàlua i magisteri en puc donar, per tant, constància, malgrat no ser cap autoritat en la matèria. Per això, celebro molt gratament que a l’historiador Josep Fontana se li concedeixi el guardó “Reconeixement Josep Benet”, que porta el nom d’un personatge que mai no va tenir el títol d’”historiador”, i que la seva dedicació a la història fou conseqüència de no haver trobat els estudis històrics que cercava. La seva tasca d’historiador fou, doncs, per a omplir els espais que considerava poc explorats. Bona mostra d’això fou el seu magnífic llibre Maragall i la Setmana Tràgica, pel qual l’any 1996 li fou atorgat el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Ja ningú més no podrà retreure-li la manca de titulació en història.
No són solament les universitats les que donen títols. L’esforç, el treball i recerca esmerada i continuada han fet de Josep Benet un historiador de primer ordre.

Josep Poca



29 de juny 2017

Esmenes al llibre L'Espluga Calba. Cent anys en imatges


Benvolguts espluguencs i espluguenques,

La presentació del llibre al Castell, el 26 de març, va ser tot un èxit. El poble va respondre a la crida per l’interès que oferia la publicació del volum L’Espluga Calba. Cent anys en imatges.
Fou un acte lluït, podríem dir que “complet”: parlaments adients i un complement rodó amb un petit concert, per part de la Marta Solà, de peces inèdites del Josep del Ferreret, que fou la cirereta del pastís.


Gràcies, doncs, per la vostra presència i per haver-vos emportat cap a casa vostra aquest voluminós recull de fotos antigues dels nostres avantpassats, que –segons he sabut– han fet passar i fan passar moltes estones als lectors a la recerca dels seus familiars i amics, que remouen sentiments i recorden vivències compartides. Em deia el Jaume del Fuster: “M’hi passo hores amb el llibre obert a la recerca de persones i de records viscuts”.

Aquest “anar amunt i avall” fa que es trobin errors. Ja dèiem, al final de la “Justificació”, que: “Malgrat la nostra bona voluntat, de ben segur haurem caigut en molts errors, que esperem que ens sabreu perdonar. I, si voleu ajudar-nos a esmenar la plana, podeu enviar-nos les vostres rectificacions al nostre correu electrònic (jpg@tinet.cat). Això donaria la possibilitat de corregir-les en noves edicions, si és que s’escauen”.

No han estat per correu electrònic, però sí de paraula o per telèfon, que m’han arribat els canvis que caldria introduir i que jo us proposo corregir en el volum que teniu a casa. Així, doncs, posaré el número de la plana on cal fer l’esmena:

p. 49: Ramon Poca Balcells, 1884-1957 (Borrassol)...
p. 164: Joan Mateu Balsells (Mony), vidu d’Antonieta Poca Sesplugues (Rosalia)...
p. 200: Mercè Dalmau Martorell (Dalmau), Maria Balsells Bernet (Misango)...
p. 211: Digne Pons (Tet), Maria Gaya (Llarg)...
p. 215: Digne Pons (Tet), Roser Balcells (Maleu), Dolors Poca Sans (d’Arbeca), Mercè Sesplugues (Catapí)...
p. 269 (5a. fila: Josep Roig, Concepció Manresa (Dalmau)...
p. 293: Descans durant la recollida d’olives. Al tros del Vilaverd. D’esquerra a dreta: Ramon Ribera Cunillera (Vilaverd), Teresina Dalmau Martorell (Dalmau-Misango), Cisqueta Camprubí (Ica-Josepet Ballons), Ramonet Miró (Espardenyer) i el seu fill Jaume, Manuela Gaya Ventosa (Prior-Cinto Feliuet), Victorina Sans (Canela)...

Aquestes esmenes afecten també, naturalment, a l’índex onomàstic.

Suposo que aquesta primera relació d'esmenes animarà a d'altres a aportar-hi les seves. De ben segur que hi hauran moltes més correccions a fer. Les anirem publicant a mesura que ens vagin arribant. D'aquesta manera, farem molt més fidedigna la veritat del seu contingut.
Gràcies per la vostra col·laboració.

 Josep Poca (Borrassol)

15 de març 2017

Ha arribat a bon port

Benvolguts espluguencs i espluguenques,

El llibre L'Espluga Calba. Cent anys en imatges ha sortit publicat.
Incloc el programa de l'acte de presentació:


Està ja a la venda a Cal Prionet, al preu de 20 euros.
El dissabte anterior, dia 25, amb motiu de la matança del porc, també es podrà adquirir a l'esplanada de davant de la Cooperativa Espluguenca,
Desitgem que el compreu per ajudar a les despeses de publicació. Aquesta serà la vostra millor col·laboració. Gràcies per endavant.

Josep Poca Gaya

22 de febr. 2017

Troballa important


Tot regirant calaixos i golfes de les famílies de l'Espluga a la recerca de fotos antigues he trobat un autèntic tresor: les partitures de peces de música del saxofonista Josep Castanyé (El Ferreret). Fou una sorpresa majúscula rescatar aquestes melodies originals inèdites (passos dobles, valsos, fox, jazz, pericons, tangos, fins i tot una sardana), que el seu mateix fill desconeixia.


He cregut que serà un bon homenatge a aquell espluguenc component de la que fou, allà pels anys trenta, l'Orquestra La Lira, que la interpretació d'algunes d'aquestes peces musicals poden ser un bon colofó de l'acte de presentació del llibre L'Espluga Calba. Cents anys en imatges, que tindrà lloc al Castell el diumenge, dia 26 de març, a la una del migdia.
Aquest petit concert anirà a càrrec de la jove pianista de casa nostra, Marta Solà Florensa (de Cal Curull), que ha acceptat amb il·lusió i coratge aquest repte.

El llibre està actualment a la impremta i abans de Sant Josep es podrà adquirir a Cal Prionet, a la Cooperativa Agrícola i a la Cooperativa John-Fil, al preu de 20 euros. Lamento dir-vos que, encara que heu estat molts els que heu facilitat amb fotografies i observacions la possibilitat que arribés a bon port, no em serà possible assumir jo sol el cost de la despesa (5.000 euros), malgrat l'ajuda rebuda de l'Ajuntament i de la Cooperativa Espluguenca. No em puc permetre, doncs, el luxe de regalar exemplars. Considereu la compra com la vostra aportació perquè hagi estat possible que arribés a terme aquesta obra que ens recorda el que fou i encara és la vida del nostre poble al llarg de tot un segle. Gràcies per endavant.

Ens trobarem al Castell.



18 de gen. 2017

Llibre a punt d'entrar a la impremta



Espluguens i espluguenques,

La tasca que em vaig proposar fa uns mesos ha arribat a bon port. No ha estat fàcil, però, amb l'ajuda de molts -sobretot, del Ramon M. del Xaparro- puc donar-la per finalitzada. Ara, només cal portar el text a la impremta Gràfiques Moncunill, de Valls, per al tiratge.
Es tracta d'un volum 363 pàgines, que conté unes 600 fotografies, amb un índex onomàstic que relaciona 1.200 noms de persones que han nascut o residit a l'Espluga Calba al llarg dels darrers cent anys.
El llibre estarà a la botiga del Miquel del Prionet als voltants de Sant Josep, encara que esperarem la Diada de Sant Jordi per fer la presentació oficial.
Agraeixo la col·laboració que he trobat i espero que us satisfaci el resultat final, que no ha pretès altra cosa que recordar i homenatjar els nostres avantpassats, sense els quals nosaltres no seríem avui aquí.

Josep Poca (Cal Borrassol)