El 1714 als llibres

Text publicat al llibre AA.DD., ElVendrell.14. El Tricentenari: 1714-2014 (El Vendrell: Edicions Vendrellenques, 1915), pp. 43-48.

Encara que no tinc títol d’historiador, sempre m’ha interessat la història. Potser perquè vaig treballar en editorials que tocaven aquesta temàtica, com eren Edicions Ariel, Editorial Crítica i Edicions Empúries. Allí vaig tractar amb historiadors de prestigi, com

Josep Fontana, Josep Termes i Joan Reglà, entre altres. Fins i tot, he escrit un llibre, Institut Pere Mata. Cent anys d’història (1896-1996), i he tingut cura de textos d’aquest caire, com Un republicà enmig de faistes, d’un oncle meu, Joan Pons Garlandí, on explica la seva experiència com a membre que fou del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya. Vaig ser col·laborador de Josep Benet, en els seus darrers anys, fent-li costat en la publicació de les seves Memòries. De l’esperança a la desfeta (1920-1939), i finalitzant alguns textos que havia deixat per acabar, com Joan Peiró, afusellat i Manuel Carrasco i Formiguera, afusellat. Al seu costat vaig descobrir l’historiador seriós –malgrat no tenir titulació–, competent, que anava a la recerca de les fonts documentals, per tal d’oferir el màxim rigor en l’exposició dels fets històrics i en les seves conclusions. Sempre hi havia algun arxiu per consultar o algun document per trobar.

No tots els dedicats a la història ofereixen la mateixa fiabilitat ni són tan primmirats en la recerca de les fonts. Més que buscar la veritat històrica, sembla més aviat que van a la recerca de la documentació que els ajudi a justificar uns plantejaments subjectius. Es tracta d’aquells que, a partir de quatre textos manllevats, munten una exposició dels fets per arribar a conclusions preses amb anterioritat.

Per aquest motiu, tinc una mica de recel dels llibres d’història poc documentats, així com també de les novel·les històriques. Temo aquells autors que, a partir d’uns esdeveniments històrics, fan una interpretació sui generis del context (creen personatges ficticis que puguin ajudar a comprendre l’ambient del període i l’entorn social de l’època). Massa sovint les novel·les i les pel·lícules històriques ens ofereixen una falsa visió, una deformació de la veritat dels fets esdevinguts, fins al punt d’arribar a imposar-se per damunt de l’autèntica història: fer creure que la veritat històrica es troba en aquelles novel·les o en aquelles pel·lícules.

Parlem, però, del tema que ens ocupa: els llibres relacionats amb la guerra de Successió. Amb motiu del 1714, hi ha hagut darrerament una allau de publicacions. En la trobada a la Fageda de Girona va sortir una foto on figuraven prop de 200 autors que havien publicat textos en relació directa o indirecta amb aquells fets.

Malgrat haver llegit, fa anys, els llibres de S. Albertí Onze de Setembre i el de Tomás Vergés El Setge. Barcelona 1713-1714, darrerament m’he interessat per la lectura d’uns quants de llibres que s’han editat sobre l’abans i el després del 1714: la trilogia d’Alfred Bosch, 1714 (Set de rei, Sota la pell del diable i Toc de vespres); el de Jaume Clotet i David de Montserrat, Lliures o morts; el d’Albert Sánchez Piñol, Victus. Barcelona 1714; el de Patrícia Gabancho, Les dones del 1714; el de Joaquim Albareda i Joan Esculies, La guerra de 1714. La clau catalana d’un conflicte mundial, i el de Francesc Serra i Sellarés, Els herois del 1714. Els defensors de Catalunya. Voldria exposar-vos el judici que he fet sobre aquests volums.

Considero textos de valor històric el de Joaquim Albareda i Joan Esculies, La guerra de 1714. La clau catalana d’un conflicte mundial, molt clarificador; així com també el de Francesc Serra i Sellarés, Els herois del 1714. Els defensors de Catalunya, on fa una descripció de tots els protagonistes d’aquell període. Però el que m’ha sobtat gratament ha estat el llibre de Patrícia Gabancho, Les dones del 1714, el títol del qual pot donar una visió esbiaixada, segurament justificat pel fet de ser subvencionat pel Patronat de la Dona de l’Ajuntament de Barcelona. El relat sobre el protagonisme de determinades dones no deixa de banda, ni molt menys, la totalitat dels esdeveniments de l’època ni l’actuació dels seus personatges cabdals. A mi m’ha ampliat el camp de la percepció i de la comprensió de la globalitat dels fets ocorreguts durant el anys de la guerra de Successió, tant o més que els coneixements extrets dels llibres anteriors. Crec que es tracta d’un gran resum històric, fruit d’unes converses amb historiadors i estudiosos en la matèria, literàriament ben construït i amè de lectura.

Els llibres novel·lats sobre la guerra de Successió, basats naturalment en un fons històric evident i primordial, voldria distingir-los d’acord amb la seva més o menys fiabilitat històrica i amb la introducció de personatges ficticis. Vaig trobar que dóna molt de si la novel·la d’Alfred Bosch, 1714, presentada en tres volums: Set de rei, Sota la pell del diable i Toc de vespres. Té interès, ritme, èpica i intriga. Malgrat la creació de tants personatges ficticis (fins i tot el mateix protagonista: John Sinclair), no deixa de cantó la documentació històrica i és molt eficaç per ajudar-nos a comprendre l’ambient d’aquell període i l’entorn social de l’època. No em va estranyar que l’haguessin triada per a una sèrie televisiva, encara que, sembla que per raons econòmiques, no aconseguirà arribar a bon port.

Tot i tractar-se també d’una història novel·lada (molt menys que la d’Alfred Bosch), el llibre de Jaume Clotet i David de Montserrat, Lliures o morts, a partir d’un personatge real, un home del Pallars, Ermengol Amill, que converteixen en el protagonista dels fets relatats, em mereix força credibilitat. Té ritme, interès, veracitat i, sobretot, ens demostra la implicació de totes les comarques de Catalunya en la defensa dels nostres drets. Molt vàlid també per a un guió cinematogràfic.

Finalment, voldria donar la meva valoració de la novel·la best-seller d’Albert Sánchez Piñol, Victus. Barcelona 1714, que, aquests darrers dies, ha vist incrementat el seu protagonisme a causa de la prohibició pel Ministeri d’Afers Exteriors perquè fos presentada a l’Institut Cervantes d’Utrecht. En el seu dia, amb motiu de la seva publicació, vaig escriure a Tribuna.cat (6 juny 2013) el següent:

Sóc ben conscient que vaig a contracorrent. Que rebré la ira dels progres i dels entesos, però, no per això, vull fer-me enrere. Jo ho veig d’una altra manera.

Malgrat no entendre per què l’autor de moda, Albert Sánchez Piñol, va tenir la imperiosa necessitat de redactar el text en castellà, no vaig esperar la traducció catalana i el vaig comprar en aquella versió. M’hi vaig posar amb ganes. Era un tema que m’interessava i que prometia. Havia llegit bastant de literatura sobre aquells fets històrics. Fins i tot, estant a la Generalitat, m’havien arribat projectes per tirar endavant una producció cinematogràfica, de la qual conservo encara la melodia conductora del film.

Tot avançant en la lectura del voluminós volum (605 pp.), havia superat més de la meitat del llibre sense saber quan arribaria la relació dels fets. Trobava que l’autor es passava en els prolegòmens del famós i cruent setge de 1714. Després de recórrer pàgines i més pàgines en què el sexe, la sang i el fetge vessaven a desdir, vaig arribar a un punt en el qual pensava trobar el desllorigador final. Quina descripció dels fets més fantasiosa i apocalíptica. Quina gran decepció, quina carregada dels nostres herois de tota la vida (Bac de Roda, general Moragues, germans Desvalls, Pau Ignasi de Dalmases...). Vaig prometre no assistir cap més Onze de Setembre a honorar el conseller en cap, Rafael Casanova. I a fer una recol·lecta per substituir la seva imatge per la de Martí Zuviría, l’autèntic heroi de la proesa.

Si us he de ser sincer em refio més del “rigor històric” del text de Tomás Vergés, El Setge. Barcelona 1713-1714 –també bastant extens, per cert, 622 pp.–, que, durant anys i anys, va trepitjar els barris on tingueren llocs els esdeveniments a la recerca de documentació sobre ‘nissagues senceres de barcelonins i altres catalans que tan generosament oferiren llur vida i patrimoni per la nostra pàtria’.

Voleu dir que és bo aquest menyspreu per als nostres herois?

Segur que hi ha hagut gran mistificació en l’enaltiment de la nostra història, que ens hem passat moltes vegades en la valoració dels nostres avantpassats, que n’hem fet un gra massa (no ho han fet així tots els pobles d’arreu món?), però... d’això a aquesta carregada impertinent i tendenciosa, hi hauria d’haver un terme mig més raonable i documentat. Temps enrere va sortir un text que, davant la demolició dels monuments als nostres prohoms, proclamava ben alt: Volem les nostres estàtues!

Doncs, bé, jo demanaria també ser molt més curosos en l’anorreament dels nostres símbols. Els catalans tenim el mal costum de tirar-nos pedres a la nostra teulada. Així no ens en sortirem mai. Serem eternament un poble victus.

La meva opinió sobre el llibre de Sánchez Piñol em feia sentir una mica al marge de la valoració dels crítics. La sortida, però, del llibre de Patrícia Gabancho, Les dones del 1714, em va treure del meu aïllament. Així, la conversa que manté la Patrícia amb la Marina Espasa arriba a conclusions bastant similars: “La novel·la està estructurada [...] com un best-seller ple d’accions i d’escenes radicals, certament esquitxades de sang, de fang i de semen”, “destrueix personatges històrics sense cap mania”, “dóna una visió unívoca d’uns fets que són reals”, “és llàstima que un escriptor tan hàbil, i tan documentat, com Sánchez Piñol ens doni una versió tan distorsionada i maniquea”. I arriben a la conclusió: “Endut pel caràcter del personatge narrador [Martí Zuviría], l’autor gasta un llenguatge que és molt cru envers tothom [...]. Aquest mateix tracte despectiu el mereixen Rafael Casanova –només faltaria!–, Stanhope, l’emperador Carles, Castellví... Posem el nom que vulguem, que no se’n salva ningú”. Això, però, no és del tot cert, car conclouen: “La tesi de Sánchez Piñol és que la resistència de Barcelona va ser obra d’una sola persona –el castellà Villarroel– i del poble ras”. Sort que no arriba a oblidar els ciutadans barcelonins!!!

Lamento, doncs, no poder compartir la gran quantitat d’elogis que ha merescut el voluminós llibre de Sánchez Piñol, i em doldrà molt que la producció cinematogràfica, que es tirarà endavant amb capital nord-americà, es basi en el seu relat, que, al meu entendre, reflecteix ben poc la veritable història del nostre poble i fa una valoració molt negativa de bona part dels nostres capdavanters i herois.

Josep Poca