Conferència donada al Centre Cívic L'Estació del Vendrell, el 29 d'octubre de 2015. També a la Llar Social de Bonastre, el 26 d'abril de 2016.
El títol original d’aquesta conferència era «75 anys de la mort del president Lluís Companys», després, però, de la lectura del llibre de Josep Benet, El president Companys, afusellat, vaig creure que calia ser molt més contundent en la denúncia de la responsabilitat del govern franquista. Per això parlo avui d’assassinat. Som-hi, doncs.
Llum i ombres en el teu retrat
fan que prengui perspectiva,
que la teva imatge es torni viva,
que el record esdevingui realitat.
Una cortina de fum densa i grisa
difumina la teva figura,
però el traç feliç, llambregada pura
hi posa l’ànima precisa.
La teva vida, la part obscura,
la teva mort, albada:
davant la teva tomba agenollada,
jo veig el teu honor, com sura.
He cregut oportú iniciar el meu
parlament amb aquesta poesia de Teresa Parellada de Semir, que va escriure amb
motiu del cinquantenari de la mort del president Companys, car em sembla un bon
compendi d’allò que desitjo exposar-vos.
Dels homes públics, és del tot
imprudent, arriscat i fins i tot perillós fer-ne un judici prematur. Cal deixar
temps al temps abans d’emetre un veredicte fidedigne de la seva vàlua personal
i de l’encert o desencert en l’exercici del seu càrrec. Si aquesta premissa cal
tenir-la molt present a l’hora d’aplicar-la a qualsevol personatge amb
projecció exterior tenint en compte només consideracions sobre la seva
activitat pública, cal ser encara molt més estrictes quan s’hi barregen
motivacions de caràcter emocional que toquen les fibres més sensibles del
nostre ésser. Quan, a més de la raó, s’hi implica el cor. I si aquest
personatge ha presidit un període conflictiu de la nostra història col·lectiva,
la prudència ha de ser molt més ponderada.
Lluís Companys, home oblidat, menyspreat
i vilipendiat durant la llarga nit franquista, és un d’aquests personatges que
mereixen una reflexió serena i un judici equilibrat.
Setanta-cinc anys, però, comencen
a ser prou temps per poder-nos arriscar a exercir amb capteniment aquesta visió
desapassionada. La perspectiva històrica comença a ser prou àmplia per poder
evitar el risc de ser precipitada. A més, historiadors, indemnes de la pròpia
implicació i amb un bagatge documental prou ampli, han pogut oferir-nos
material més que suficient perquè cadascú de nosaltres puguem treure’n les
nostres pròpies conclusions.
Aquest capvespre, desitjaria,
doncs, apropar-me a la figura d’aquest personatge que ha merescut al llarg
d’aquests anys valoracions tan diverses de propis i estranys. Per a uns, ha
estat acusat de causa de molts dels nostres mals col·lectius. Per a altres, ha
estat l’heroi i el màrtir de la nostra causa nacional. I per a la major part, ha
estat un «signe de contradicció» no del tot esbrinat.
No penso fer, però, un ampli
recorregut pel seu historial, en bona part prou conegut pels aquí presents.
Només desitjaria destacar alguns trets de la seva vida política per poder
copsar millor la seva dimensió humana, a causa de les conseqüències que se’n
derivaren per al nostre poble.
Lluís Companys i Jover, nascut l’any
1882, al Tarròs, en «terra ferma», fill de família benestant pagesa, des de
l’inici de la seva carrera de Dret a Barcelona va ser atret per l’ideari
republicà, al qual es mantingué fidel tota la vida. Fundador de l’Associació Escolar
Republicana l’any 1900 en època d’estudiant, milità a continuació a la Unió
Federal Nacionalista Republicana, partit que abandonà per passar-se al Partido
Reformista de Melquíades Álvarez, que deixà tres anys més tard quan s’adonà de
la tebior en les seves posicions republicanes i pel fet que l’obediència
estatal l’allunyava del compromís catalanista, i s’incorporà al nounat Partit
Republicà Català. Com a representant d’aquesta organització, participà en la
Conferència d’Esquerres, de la qual va néixer el març de 1931 Esquerra
Republicana de Catalunya, partit del qual només la mort el va donar de baixa.
Un moment àlgid de les seves aspiracions republicanes fou sens dubte
l’entronització el 14 d’abril de 1931 de la bandera tricolor al balcó de l’Ajuntament
de Barcelona, després de l’èxit republicà en les eleccions municipals, mentre
que el president Macià ho feia poc després amb la bandera catalana al balcó del
Palau de la Generalitat, tot proclamant la República Catalana com a Estat
integrant d’una Confederació de Pobles Ibèrics. Aquest fet provocà un greu
enfrontament entre el president Macià i Lluís Companys, com hem pogut veure
aquests dies en la pel·lícula emesa per TV3 Macià
contra Companys.
Companys també fou fidel a la
professió que escollí: la reivindicació de la justícia, en benefici sobretot
dels més febles. Si bé, en un principi es decantà per posicionaments de
caràcter reformista, ben aviat, davant el comportament intransigent dels
governs monàrquics que perseguien despietadament qualsevol reivindicació de la
classe obrera, canvià d’actitud convertint-la en molt més esquerranosa. Company
de batxillerat de Francesc Layret, va seguir les seves petjades en la defensa
de la classe treballadora, essent moltes les seves actuacions d’advocat laboralista
davant els tribunals per protegir els drets dels sindicalistes de la CNT, fins
al punt de ser deportat a Maó a causa del seu compromís sociopolític.
L’assassinat del seu amic i mestre el 30 de novembre de 1920 pels pistolers de
la patronal comportà la seva elecció com a diputat per Sabadell, fet que sens
dubte encaminà la seva trajectòria política. Sense la mort de Layret,
probablement Companys no hauria esdevingut mai president de la Generalitat de
Catalunya.
El seu pas, però, pel partit de
Melquíades Álvarez —encara que curt— va esdevenir un llast en tota la seva
carrera política. Pel fet de ser titllat de reformista en els plantejaments
dels problemes socials i de tebi en la defensa de la causa catalanista, va
tenir sempre la necessitat de desfer aquest malentès i de demostrar la falsedat
d’aquesta acusació. Sota aquest prisma, doncs, caldrà analitzar les actuacions
més conflictives del període que exercí la màxima representació del nostre
país.
La figura de l’Avi, en Francesc
Macià, era irrepetible. Malgrat els seus constants fracassos en els intents
d’aconseguir la independència per al nostre poble (fem memòria del complot de
Prats de Molló i el fet d’haver de claudicar de la seva proclama de la
República Catalana són els fets més remarcables), Macià havia esdevingut un
home carismàtic, un autèntic mite per als catalans. No era, doncs, gens fàcil
esdevenir el seu successor. Companys, des la seva investidura l’1 de gener de
1934 com a president de la Generalitat, tindrà sempre davant l’espectre d’aquell
personatge il·lustre, d’aquella figura esvelta, d’aquell rostre bonhomiós,
d’aquell cap cobert amb barret senyorial. Ell, en canvi, petit, malforjat,
vestit una mica penjim-penjam i cobert amb la boina pagesívola, no oferia
precisament una imatge gaire atractiva. Recordem que el motejaven com «El
Pajarito». El contrast, per tant, era important. Malgrat tot, no és pas aquest
el retret que ha condicionat el judici sobre la seva persona.
El moviment insurreccional del
govern de Catalunya contra el règim republicà de l’Estat, conegut com el Sis
d’Octubre, és un dels successos que han merescut més crítiques per part de
l’opinió pública. Com recordava Heribert Barrera: «és generalment admès que la
participació catalana [...] fou un error del qual, en darrer terme, el
president Companys en té la responsabilitat política encara que probablement no
en tingui la culpa».
La involució conservadora dels
governs de centredreta de Madrid que malmetia qualsevol de les iniciatives que
emanaven del govern autonòmic català arribà a un punt que va fer difícils les
relacions d’ambdós poders. Allò que aquí es legislava era recorregut pel govern
central.
Companys havia estat el primer
president del Parlament català. Durant el període del seu mandat (de desembre
de 1932 a juny de 1933), a més de l’aprovació de l’Estatut interior de
funcionament, s’havien legislat dues lleis importants: la Llei municipal, que
atorgava als Ajuntaments catalans una autonomia superior a la de la resta del
territori espanyol, i una Llei de resolució dels conflictes del camp, que
consistia en una regulació provisional abans d’una llei definitiva que donés
resposta a les reivindicacions de la pagesia parcera, especialment dels
rabassaires. Aquesta darrera llei, que meresqué del Parlament català una aprovació
definitiva amb la denominació de Llei de Contractes de Conreu l’abril de 1934,
va trobar una forta oposició de la Lliga Catalana i dels grans terratinents,
els quals trobaren el suport del govern de Samper, que l’anul·là per
anticonstitucional. Aquest desafiament i intromissió en el dret legislatiu del
govern de la Generalitat fou considerat un gran greuge en certs ambients del
Principat, pel que suposava de deslegitimació dels poders autonòmics.
Precisament, d’aquest
comportament del Govern central –segons la crònica de La Veu de Catalunya de 12 de juny de 1934– se’n feia ressò el
mateix president Companys en l’acte d’homenatge que
li féu l’agrupació comarcal de l’Esquerra del Baix Penedès, a la llavors Rambla
del 4 de Març, del Vendrell. Després de diversos parlaments, entre ells, de
Joan Ferret, el president Companys pronuncià aquestes paraules: «Aquest míting comarcal, que s’ha convertit en una
manifestació extraordinària per l’enorme assistència que emplena aquesta plaça
fins a atapeir-la, havia estat anunciat abans que es succeïssin les
circumstàncies greus que poden marcar una fita en la vida política del nostre
poble». I n’explicava els motius: «Ha sorprès Catalunya la resolució del Tribunal de Garanties
contra la Llei de Conreus votada per unanimitat dels diputats assistents al
Parlament català. [...] Aquesta decisió representa un atac a l’autonomia, un
atac a l’Estatut de Catalunya, i un acte d’agressió política a la llei
fonamental de la República». I continuava: «La ferida que hom intenta fer a Catalunya seria
inconcebible si no fos d’una estúpida inconsciència, o no fos ja originada en la seva gestació per elements
adversaris de les institucions. Catalunya és baluard, defensa i garantia
republicana». I
acabava amb una sol·licitud d’obediència
i suport en bloc a la posició que marqués el Govern de la Generalitat en el
futur: «Cadascú de nosaltres s’ha de
constituir en soldat guanyador de
l’ordre. Cap excés ni cap temença. Hem d’enfortir el nostre esperit i fer
examen de consciència, i
dir-nos cada dia, cara al nostre deure present que pot esdevenir històric: “Jo
sóc català. Sóc un bon català”.
Armats d’aquesta condició s’aixecarà com una hòstia santa l’ànima immortal del nostre poble, i potser jo
us diré a tots: “Germans, seguiu-me”. I tot Catalunya es posarà en peu».
És en aquest ambient de crispació
col·lectiva que cal emmarcar la decisió del president Companys de proclamació
de l’Estat Català, dins la República Federal Espanyola, com un pronunciament
pacífic per tal de deturar la involució del règim i reconduir-lo a les
posicions esquerranes que havien triomfat l’any 1931 quan la implantació de la
Segona República.
Tots coneixem, però, les
conseqüències que va comportar aquest pas en fals: l’empresonament al vaixell Uruguay, el judici i la condemna del
president i dels consellers de la Generalitat, i l’anul·lació de l’Estatut d’Autonomia
de Catalunya. El president Companys, amb la necessitat de demostrar als més
radicals el seu compromís envers el país, va calcular malament les seves forces
i va prendre una decisió massa arriscada i sens dubte poc política.
La seva actuació durant el període
de la Guerra Civil és l’altra punt fosc del seu comportament polític. Si bé,
davant l’aixecament militar del 18 de juliol de 1936, el govern de la Generalitat,
presidit per Companys, plantà cara als insurrectes, no aconseguí després posar
fre als desordres de tota mena que els anarquistes de la FAI dugueren a terme
al llarg i ample del país, després d’haver-se apropiat de més de 30.000 fusels
abandonats a les casernes pels militars fugitius.
La creació del Comitè Central de
Milícies Antifeixistes de Catalunya el 22 de juliol pretenia ser una mesura per
implicar en la lluita antifeixista totes les forces sindicals i polítiques.
Però, mai no es podia fer per decret una cessió del poder legítim que només el
govern de la Generalitat podia ostentar. Aquesta claudicació i manca de coratge
és una de les acusacions més greus que ha merescut el president Companys. Bé és
veritat que posà en llocs clau de determinats Departaments del Comitè homes de
la seva confiança per evitar mals majors. Així introduí en el Comitè militants
d’ERC, com Jaume Miravitlles, Artemi Aiguader i Joan Pons Garlandí, familiar
meu, ja que era germà de la meva àvia, la mare del meu pare. Aquest, una vegada
arribat a l’exili, a Montpeller, redactà unes memòries, que he editat amb el
títol d’Un republicà enmig de faistes,
en les quals denuncia les detencions, els assassinats, les incautacions, el
comportament criminal i nefast d’homes com Aurelio Fernández, Dionisio Eroles,
Manuel Escorza, Josep Asens, Antonio Martín –el Cojo de Málaga, al qual qualifica de «monstre»–, i de tants
altres que malmeteren els esforços dels republicans i catalanistes en defensa
de les llibertats del nostre poble. Ell, des del seu lloc de responsable del
Departament d’Autoritzacions i Permisos, signà una gran quantitat de salconduits,
passaports i passis per als no involucrats en la lluita per tal de contrarestar
els assassinats, segrestos, confiscacions i robatoris dels qui s’havien fet
amos del carrer i imposaven la llei de la venjança, de l’odi i del rancor. Escriu
en les seves memòries: «No podia desatendre cap persona ni negar la meva
protecció a tot aquell que, sense ser acusat d’una manera formal per un
organisme competent, es presentés al meu despatx. Seria un mai acabar fer una
relació de les persones per les quals em vaig interessar».
Cal recordar de manera especial la
implicació del mateix president Companys, per indicació de Ventura Gassol, en
el salvament del cardenal Vidal i Barraquer, que l’enfrontà amb els elements
faistes que el detingueren al monestir de Poblet i pretenien assassinar-lo.
Les mesures, però, de recuperació
del poder real amb la dissolució de les «patrulles de control» –on s’hi havien
refugiat, junts amb defensors d’una «revolució» anticapitalista i anticlerical,
elements del més baix nivell i fins i tot lladres i malfactors de tota mena– arribaren
massa tard, quan ja es podien comptar per milers les víctimes, que, si bé
moltes d’elles mereixien un judici sever i exemplar per la seva implicació en el
cop d’estat o pel seu comportament de terratinents o d’empresaris que s’aprofitaven
de la situació dels més febles, també eren moltes les persones innocents, el
delicte dels quals només era la seva condició de capellà o de formar part d’una
orde religiosa, o de ser massa «de missa», massa propers a l’Església.
La impotència davant el desordre
és la responsabilitat més greu que se li ha retret al president Companys.
Malgrat tot, hi ha qui es pregunta —com en Josep Benet— si havia altra sortida
d’aturar aquelles organitzacions sindicals i obreres, que havent-se fet amb les
armes abandonades pels militars revoltats i després d’un primer moment d’haver
contribuït a la victòria, una part important dels seus homes, escudant-se en un
anomenat comunisme llibertari, incendiaren esglésies, mataren capellans,
perseguiren persones de bé pel sol fet de ser creients o dretans, i dugueren a
terme tota mena de trapelleries, confiscacions, saqueigs i robatoris.
Una mesura de força amb l’actuació
de les forces d’Ordre Públic era enormement perillosa, car podia portar a un
enfrontament intern poc convenient en aquelles circumstàncies. La seva dimissió
com a president de la Generalitat podia ser contemplada com una claudicació en
els seus deures de governant. La via que adoptà potser era l’única possible en
aquells moments: mirar de reconduir la malmesa situació amb peus de plom, cosa
que va aconseguir només a mitges. I quan la situació era més o menys
controlada, la manca de suport per part del govern central, el qual es
traslladà de València a Barcelona i, una vegada arribat aquí, amb el seu
president al davant, el doctor Negrín, menyspreà el poder del govern català i
n’actuà al marge, afeblint encara més l’autoritat del president de la
Generalitat.
Realment, Companys va haver de
viure una situació extraordinàriament conflictiva i va recaure damunt d’ell una
responsabilitat que altres havien d’haver compartit.
Una vegada a l’exili, molts
continuaren acusant-lo de la desfeta. És ben curiós que hagués de ser la
violació del dret internacional d’asil polític, amb les conseqüències que
comportà de judici sumari i condemna, el fet que donés al president Companys la
possibilitat de rehabilitació i de desmentiment de la fredor catalanista.
Tots sabem fins a quin punt la
venjança dels vencedors s’acarnissà en la persona del president de la
Generalitat. Els franquistes, per mitjà del policia franquista, Pedro Urraca,
adscrit a l’ambaixada espanyola, no pararen fins a aconseguir que fos detingut
pels alemanys i el fos lliurat a Hendaia. La dèria de Companys per trobar el
seu fill, malalt mental, perdut durant el seu trasllat a un sanatori del sud de
França, facilità la detenció. Dos mesos més tard, després d’una parodia de judici,
fou executat al fossar de Santa Eulàlia del castell de Montjuïc. Suposo que la
major de part de vosaltres haureu pogut veure darrerament el documental El viatge de Companys, i la pel·lícula,
enormement colpidora, 13 dies d’octubre,
emesos per TV3. D’aquell assassinat encara és hora que el Govern de l’Estat hagi
declarat nul el judici sumaríssim o ni tant sols n’hagi demanat perdó, cosa que
si han fet els governs alemany i francès, per la implicació que tingueren en la
seva detenció.
El comportament de Companys davant
el tribunal i la seva fermesa moral davant el piquet d’execució van ser més que
suficients per desfer el malentès continuat de la feblesa en la seva militància
catalanista. Veus de les més crítiques es rendiren davant d’aquella mort
heroica. En Claudi Ametlla escriurà en les seves Memòries polítiques: «Els encerts i desencerts d’uns temps tèrbols
i convulsionats, dels quals ell era ben cert l’epicentre, no obscureixen la
glòria del martiri, ni aquesta ha de fer canviar el judici d’una conducta que
al seu dia jutjarà la història. D’altra banda, el sublim holocaust, heroicament
suportat, serà la memòria, la sola memòria que els catalans de demà conservaran
de l’home que morí per ells, no l’anècdota d’uns temps difícils, sobrepassats i
superats, història vella i llunyana». I més contundent serà encara Josep
Recasens i Mercadé, un dels fundadors de la Unió Socialista de Catalunya, en
afirmar: «L’home menyspreable [per la seva acció de govern durant la guerra]
l’han convertit [els franquistes] en màrtir. Davant el seu sacrifici, ens hem
d’inclinar commoguts i respectuosos, i el dia de demà el poble l’haurà
d’enlairar i homenatjar com mereix, si no per la seva obra, per la sang vessada
generosament per una causa santa».
Ni més ni menys que això és el que
avui fem. La seva figura resta viva enmig del nostre poble.
Deixeu-me, doncs, acabar cedint la
veu a un poeta de casa que el conegué de prop, en Ventura Gassol:
No digueu que ell és mort —no mor l’alosa,
ni el gra de blat ni el roser florit—,
digueu només que el president reposa
entre els braços materns, amorosit.
No digueu que ell és mort —la mort és cosa
dels homes sense rels a l‘Infinit,
digueu només que té la boca closa
i la cançó de l’herba sobre el pit.
No digueu que ell és mort —la Mort seria
perdre’s en el no-res, i aquell que un dia
acaronà la pàtria amb el peu nu,
i es fa pols amb la terra que l’aferra,
no podrem dir que és mort—, ell s’ha fet terra,
i aquesta terra ets tu i ets tu i ets tu...
Josep Poca
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada