Al Vent del Nord

Al Vent del Nord

30 de juny 2017

Guardó "Reconeixement Josep Benet" al Dr. Josep Fontana i Làzaro


Parlament de Josep Poca en l'acte de concessió del guardó "Reconeixement Josep Benet" al Dr. Josep Fontana i Làzaro, a l'Auditori del Museu d'Història de Catalunya, el 26 de juny de 2017



Havíem programat, aquesta mateixa setmana, passar la meva dona i jo uns dies a Salamanca, no per emportar-nos papers, sinó  per fer memòria dels meus temps d’estudiant a la Universitat Pontifícia. Heus ací, però, que un e-mail del Centre d’Història Contemporània va trastocar els plans. Se’m demanava la meva participació en aquest acte de lliurament del “Reconeixement Josep Benet” a l’historiador Dr. Josep Fontana i Làzaro.
No vaig dubtar-ne ni un moment. Hi ha coses que són prioritàries. I aquesta n’era una.
En els darrers anys de la vida de Josep Benet, vaig anar molt sovint al pis del carrer Calvet, 47-49, 2, 4, on durant tant de temps ha conviscut el matrimoni Benet-Ventura, el Josep i la Florència.
Aquell pis fou un dels principals llocs de trobada dels resistents a la dictadura franquista. Allí es reunien per fer projectes i propostes de defensa dels drets del nostre poble i, per tant, es convertí en un reducte de conspiració durant els anys de clandestinitat. Però, com hi vaig fer cap jo?
La veritat és que la meva coneixença de la figura de Josep Benet era prou important, atès que havia treballat a l’Editorial Crítica i a Edicions Empúries que havien publicat obres seves, com  Desfeta i redreçament de Catalunya; Exili i mort del president Companys; El president Tarradellas en els seus textos; Carles Rahola, afusellat.
Malgrat tot, la que jo considero com la meva descoberta del personatge Josep Benet va tenir lloc al despatx del president del Parlament, Joan Rigol, l’any 2002, amb motiu de la creació de la Comissió per a la commemoració del Centenari de Maurici Serrahima. D’aquesta en formaren part, junt amb el president, Josep Benet, Anton Cañellas i Albert Manent. Jo, com assessor del Gabinet de Presidència, vaig ser-hi incorporat com a coordinador. En la primera reunió es van fer moltes propostes per tal de celebrar dignament l’efemèride. Entre aquestes, la de continuar amb l’edició dels Dietaris de Maurici Serrahima, dels quals l’autor n’havia publicat dos en vida, Del passat quan era present, però encara restaven a l’Arxiu Nacional de Catalunya prop de 4.000 pàgines inèdites, que calia desenterrar.
Encara tinc ben present l’astorament que aparegué al rostre de Josep Benet quan jo vaig oferir-me a tirar endavant aquesta tasca. Benet, que desconeixia el meu treball en el camp editorial, crec que va pensar: “Aquest bon xicot no sap pas en què es posa!”. Davant la meva insistència, però, tots van acceptar el meu oferiment.
Aquí va començar tot. Aquí van iniciar-se les meves anades i vingudes del Parlament, primer, i des del Palau de la Generalitat, més endavant, al pis del carrer Calvet. Fou, llavors, que vaig apropar-me i connectar amb aquest personatge clau en els esdeveniments històrics dels nostre país. El meu treball amb els textos de Maurici Serrahima foren una bona excusa per passar-me llargues hores parlant amb ell. Primer, tímidament, com un alumne que escolta bocabadat les explicacions del mestre. A ell, li agradava esplaiar-se quan considerava l’altre bon receptor. I jo ho era. Aquell munt de comentaris als que donaven peu els textos de Maurici eren enormement enriquidors. I les vivències evocades les revivia amb fruïció. Tenia un gran record pel que considerava el seu “germà gran”. No era gens estrany atès el sentiment paternal que li mostrava Serrahima cada vegada que parlava d’ell. Alguna vegada li havia dit que els dietaris de Maurici li estalviarien haver d’escriure les seves memòries.
Les sortides a casa de Josep Benet eren, doncs, molt freqüents. Durant aquell període, teníem llargues converses sobre la situació del país i el seu futur. Es lamentava de la manca de coneixements històrics dels nostres polítics. “No saben res de res!”, repetia una vegada i altra, amb desencís i fins i tot amargor.
Home compromès en tots els nivells durant el llarg període de la clandestinitat, personatge clau durant la transició, es lamentava, però, del seu aparcament, una vegada retirat de la política activa. Vaig creure, doncs, que potser seria oportú que els nostres governants i homes públics s’aprofitessin dels seus consells, fruit de la seva experiència acumulada al llarg de tants anys. Vaig suggerir a més d’un polític anar a passar una estona amb ell, per encetar converses que poguessin ser profitoses per a l’exercici de la seva responsabilitat política. Alguns ho varen fer, no pas gaires.

Malgrat els seus problemes de salut (insuficiència respiratòria a causa del molt que havia fumat), Benet no parava mai. Llegia molt i treballava de valent en textos, iniciats feia temps, sobre Manuel Carrasco i Formiguera, i el sindicalista Joan Peiró, que només vaig poder desenterrar després de la seva mort, ja que sempre hi mancava algun document a consultar, alguna data a aclarir, algun arxiu a enviar-hi alumnes diligents i disposats. I era molt primmirat a l’hora de donar per acabat un text. No suportava els treballs improvisats, els llibres fets amb citacions sense un estudi acurat, només ofertes per reforçar conclusions preses per endavant.

A més, tenia entre mans les seves memòries.

En aquestes, vaig col·laborar-hi estretament. No fou fàcil, però, deixar-m’hi participar. Era molt poc donat a delegar treball. Ho volia fer tot ell, amb molta exclusivitat. Temia tota intervenció externa.

No es deixava ajudar gaire. Fou amb molta paciència i amb la complicitat de la seva esposa, la senyora Florència, que em va permetre participar-hi.

Ell escrivia sempre a mà o amb una màquina molt antiga, a la qual, molt de tard en tard, canviava la cinta. Quan, finalment, vaig aconseguir emportar-me unes pàgines manuscrites, amb retalls d’articles de premsa i de pàgines de llibres enganxades amb grapes, i les hi vaig tornar impreses, una vegada introduïdes a l’ordinador, amb una lletra clara i espaiosa, on ell pogués fer nous canvis i afegits, va trobar que allò era interessant i que potser valia pena repetir-ho. Me’n donà de noves, i així successivament. Havia aconseguit trencar la seva resistència. D’aquesta manera, anàrem avançant en la redacció de les memòries. Arribava a tal grau de desconfiança que, com que jo no li retornava les pàgines en brut, me les demanava per tal de poder comprovar si feia cap canvi en la seva redacció. El llibre, en un principi, l’havia de publicar Columna, però, quan  la Isabel Martí va dir que passaria els seus textos a una correctora d’estil, la Patrícia Gabancho, Benet es negà en rodó a cap mena d’intervenció. El seu text «anava a missa». Així de radical era en els seus parers.

Alguns capítols sofriren modificacions constants, ja que sempre tenia nous paràgrafs a afegir. Finalment, com bé sabem, van arribar a bon port. Al llit de l’Hospital General de Catalunya va poder veure un exemplar del primer i, malauradament, darrer volum de les seves memòries. Si bé desitjava continuar-les, n’estava segur que no hi seria a temps. Per aquest motiu, quan jo li recordava que algunes matèries (com les seves diferències amb el president Tarradellas), podria deixar-les per un segon volum, em repetia: “No hi seré pas a temps!”.

Quan en Josep M. Solé-Sabaté m’insistia en què busqués més material, jo li deia que, si bé ell tenia in mente l’esbós del seu contingut, només hi havia  esborranys de capítols i un munt de retalls de premsa conservats que li servissin de recordatori.

La continuïtat de les seves memòries caldrà trobar-la, doncs, en la biografia que ha redactat en Jordi Amat, Com una pàtria. Vida de Josep Benet, acabada de sortir  aquests dies, i –com que he pogut seguir-la capítol per capítol–, puc confirmar que –segons el meu parer, naturalment–, es tracta d’una obra molt seriosa i documentada. Dintre, doncs, de pocs dies sereu de nou convocats a la seva presentació.


No voldria acabar aquesta introducció sense parlar del personatge que ha estat guardonat amb el “Reconeixement Josep Benet”, Josep Fontana i Làzaro. Crec que el jurat ha fet una molt bona elecció.

El vaig conèixer (no diria tractar) molt abans que a en Josep Benet. Jo, els anys seixanta, era capellà. Una mica heterodox, segons deien. Per això he escrit unes memòries amb el títol d’Un capellà gens clerical, un polític poc polític. Essent vicari del Vendrell, vaig tractar amb en Joan Reventós, i ell va ser el primer a qui vaig confiar-me que deixaria d’exercir de capellà, ja que les esperances conciliars m’havien defraudat.

Els molts anys d’estudis en centres eclesiàstics (Seminari de Tarragona, Universitat Pontifícia de Salamanca) no em donaren cap titulació acadèmica que em facilités un treball. Fou, llavors, que Reventós m’oferí la possibilitat de treballar de “corrector” a l’Editorial Ariel, de la qual n’era accionista i copropietari juntament amb Alexandre Argullós I Josep M. Calsamiglia. Allí vaig anar a guanyar-me les garrofes. I fou allí on vaig conèixer el professor Fontana.

Cal dir que, en aquella editorial, ell era el factòtum en la recomanació i selecció dels textos històricopolítics sobretot, però també en d’altres. Darrere les col·leccions “Ariel-Quinzenal” i “Ariel-Historia” –que tant de ressò van tenir i tenen en el camp universitari–, l’inspirador acostumava a ser en Josep Fontana. I el seu consell i suport continuà quan Gonzalo Pontón i Xavier Folch deixaren Ariel per crear Editorial Crítica i Edicions Empúries, on seguiren amb una tasca semblant. Com que també vaig anar-hi a col·laborar jo mateix, allí vaig seguir “veient” el doctor Josep Fontana. Molts dels llibres d’aquestes col·leccions passaren per les meves mans.
De la seva vàlua i magisteri en puc donar, per tant, constància, malgrat no ser cap autoritat en la matèria. Per això, celebro molt gratament que a l’historiador Josep Fontana se li concedeixi el guardó “Reconeixement Josep Benet”, que porta el nom d’un personatge que mai no va tenir el títol d’”historiador”, i que la seva dedicació a la història fou conseqüència de no haver trobat els estudis històrics que cercava. La seva tasca d’historiador fou, doncs, per a omplir els espais que considerava poc explorats. Bona mostra d’això fou el seu magnífic llibre Maragall i la Setmana Tràgica, pel qual l’any 1996 li fou atorgat el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Ja ningú més no podrà retreure-li la manca de titulació en història.
No són solament les universitats les que donen títols. L’esforç, el treball i recerca esmerada i continuada han fet de Josep Benet un historiador de primer ordre.

Josep Poca



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada