Parlament de Josep Poca en l'acte de concessió del guardó "Reconeixement Josep Benet" al Dr. Josep Fontana i Làzaro, a l'Auditori del Museu d'Història de Catalunya, el 26 de juny de 2017
Havíem programat, aquesta mateixa setmana, passar la meva
dona i jo uns dies a Salamanca, no per emportar-nos papers, sinó per fer memòria dels meus temps d’estudiant a
la Universitat Pontifícia. Heus ací, però, que un e-mail del Centre d’Història
Contemporània va trastocar els plans. Se’m demanava la meva participació en
aquest acte de lliurament del “Reconeixement Josep Benet” a l’historiador Dr.
Josep Fontana i Làzaro.
No vaig dubtar-ne ni un moment. Hi ha coses que són prioritàries.
I aquesta n’era una.
En els darrers anys de la vida de Josep Benet, vaig anar molt
sovint al pis del carrer Calvet, 47-49, 2, 4, on durant tant de temps ha
conviscut el matrimoni Benet-Ventura, el Josep i la Florència.
Aquell pis fou un dels principals llocs de trobada dels
resistents a la dictadura franquista. Allí es reunien per fer projectes i
propostes de defensa dels drets del nostre poble i, per tant, es convertí en un
reducte de conspiració durant els anys de clandestinitat. Però, com hi vaig fer
cap jo?
La veritat és que la meva coneixença
de la figura de Josep Benet era prou important, atès que havia treballat a
l’Editorial Crítica i a Edicions Empúries que havien publicat obres seves,
com Desfeta i redreçament de
Catalunya; Exili i mort del president Companys; El president Tarradellas en els
seus textos; Carles Rahola, afusellat.
Malgrat tot, la que jo considero com
la meva descoberta del personatge Josep Benet va tenir lloc al despatx del
president del Parlament, Joan Rigol, l’any 2002, amb motiu de la creació de la
Comissió per a la commemoració del Centenari de Maurici Serrahima. D’aquesta en
formaren part, junt amb el president, Josep Benet, Anton Cañellas i Albert
Manent. Jo, com assessor del Gabinet de Presidència, vaig ser-hi incorporat com
a coordinador. En la primera reunió es van fer moltes propostes per tal de
celebrar dignament l’efemèride. Entre aquestes, la de continuar amb l’edició
dels Dietaris de Maurici Serrahima,
dels quals l’autor n’havia publicat dos en vida, Del passat quan era present, però encara restaven a l’Arxiu
Nacional de Catalunya prop de 4.000 pàgines inèdites, que calia desenterrar.
Encara tinc ben present l’astorament
que aparegué al rostre de Josep Benet quan jo vaig oferir-me a tirar endavant
aquesta tasca. Benet, que desconeixia el meu treball en el camp editorial, crec
que va pensar: “Aquest bon xicot no sap pas en què es posa!”. Davant la meva
insistència, però, tots van acceptar el meu oferiment.
Aquí va començar tot. Aquí van
iniciar-se les meves anades i vingudes del Parlament, primer, i des del Palau
de la Generalitat, més endavant, al pis del carrer Calvet. Fou, llavors, que vaig
apropar-me i connectar amb aquest personatge clau en els esdeveniments
històrics dels nostre país. El meu treball amb els textos de Maurici Serrahima
foren una bona excusa per passar-me llargues hores parlant amb ell. Primer,
tímidament, com un alumne que escolta bocabadat les explicacions del mestre. A
ell, li agradava esplaiar-se quan considerava l’altre bon receptor. I jo ho
era. Aquell munt de comentaris als que donaven peu els textos de Maurici eren
enormement enriquidors. I les vivències evocades les revivia amb fruïció. Tenia
un gran record pel que considerava el seu “germà gran”. No era gens estrany
atès el sentiment paternal que li mostrava Serrahima cada vegada que parlava
d’ell. Alguna vegada li havia dit que els dietaris de Maurici li estalviarien
haver d’escriure les seves memòries.
Les sortides a casa de
Josep Benet eren, doncs, molt freqüents. Durant aquell període, teníem llargues
converses sobre la situació del país i el seu futur. Es lamentava de la manca
de coneixements històrics dels nostres polítics. “No saben res de res!”,
repetia una vegada i altra, amb desencís i fins i tot amargor.
Home compromès en tots els nivells durant el llarg període de la
clandestinitat, personatge clau durant la transició, es lamentava, però, del
seu aparcament, una vegada retirat de la política activa. Vaig creure, doncs,
que potser seria oportú que els nostres governants i homes públics
s’aprofitessin dels seus consells, fruit de la seva experiència acumulada al
llarg de tants anys. Vaig suggerir a més d’un polític anar a passar una estona
amb ell, per encetar converses que poguessin ser profitoses per a l’exercici de
la seva responsabilitat política. Alguns ho varen fer, no pas gaires.
Malgrat els seus problemes de salut (insuficiència respiratòria a
causa del molt que havia fumat), Benet no parava mai. Llegia molt i treballava de
valent en textos, iniciats feia temps, sobre Manuel Carrasco i Formiguera, i el
sindicalista Joan Peiró, que només vaig poder desenterrar després de la seva
mort, ja que sempre hi mancava algun document a consultar, alguna data a
aclarir, algun arxiu a enviar-hi alumnes diligents i disposats. I era molt
primmirat a l’hora de donar per acabat un text. No suportava els treballs
improvisats, els llibres fets amb citacions sense un estudi acurat, només
ofertes per reforçar conclusions preses per endavant.
A més, tenia entre mans les seves memòries.
En aquestes, vaig col·laborar-hi estretament. No fou fàcil,
però, deixar-m’hi participar. Era molt poc donat a delegar treball. Ho volia
fer tot ell, amb molta exclusivitat. Temia tota intervenció externa.
No es deixava ajudar gaire. Fou amb molta paciència i amb la
complicitat de la seva esposa, la senyora Florència, que em va permetre
participar-hi.
Ell escrivia sempre a mà o amb una màquina molt antiga, a la
qual, molt de tard en tard, canviava la cinta. Quan, finalment, vaig aconseguir
emportar-me unes pàgines manuscrites, amb retalls d’articles de premsa i de
pàgines de llibres enganxades amb grapes, i les hi vaig tornar impreses, una
vegada introduïdes a l’ordinador, amb una lletra clara i espaiosa, on ell
pogués fer nous canvis i afegits, va trobar que allò era interessant i que
potser valia pena repetir-ho. Me’n donà de noves, i així successivament. Havia
aconseguit trencar la seva resistència. D’aquesta manera, anàrem avançant en la
redacció de les memòries. Arribava a tal grau de desconfiança que, com que jo
no li retornava les pàgines en brut, me les demanava per tal de poder comprovar
si feia cap canvi en la seva redacció. El llibre, en un principi, l’havia de
publicar Columna, però, quan la Isabel Martí
va dir que passaria els seus textos a una correctora d’estil, la Patrícia
Gabancho, Benet es negà en rodó a cap mena d’intervenció. El seu text «anava a
missa». Així de radical era en els seus parers.
Alguns capítols sofriren modificacions constants, ja que sempre
tenia nous paràgrafs a afegir. Finalment, com bé sabem, van arribar a bon port.
Al llit de l’Hospital General de Catalunya va poder veure un exemplar del
primer i, malauradament, darrer volum de les seves memòries. Si bé desitjava continuar-les,
n’estava segur que no hi seria a temps. Per aquest motiu, quan jo li recordava
que algunes matèries (com les seves diferències amb el president Tarradellas),
podria deixar-les per un segon volum, em repetia: “No hi seré pas a temps!”.
Quan en Josep M. Solé-Sabaté m’insistia en què busqués més
material, jo li deia que, si bé ell tenia in
mente l’esbós del seu contingut, només hi havia esborranys de capítols i un munt de retalls de
premsa conservats que li servissin de recordatori.
La continuïtat de les seves memòries caldrà trobar-la, doncs, en
la biografia que ha redactat en Jordi Amat,
Com una pàtria. Vida de Josep Benet,
acabada de sortir aquests dies, i –com
que he pogut seguir-la capítol per capítol–, puc confirmar que –segons el meu
parer, naturalment–, es tracta d’una obra molt seriosa i documentada. Dintre,
doncs, de pocs dies sereu de nou convocats a la seva presentació.
No voldria acabar aquesta introducció sense parlar del
personatge que ha estat guardonat amb el “Reconeixement Josep Benet”, Josep
Fontana i Làzaro. Crec que el jurat ha fet una molt bona elecció.
El vaig conèixer (no diria tractar) molt abans que a en Josep
Benet. Jo, els anys seixanta, era capellà. Una mica heterodox, segons deien.
Per això he escrit unes memòries amb el títol d’Un capellà gens clerical, un polític poc polític. Essent vicari del
Vendrell, vaig tractar amb en Joan Reventós, i ell va ser el primer a qui vaig confiar-me
que deixaria d’exercir de capellà, ja que les esperances conciliars m’havien
defraudat.
Els molts anys d’estudis en centres eclesiàstics (Seminari de
Tarragona, Universitat Pontifícia de Salamanca) no em donaren cap titulació
acadèmica que em facilités un treball. Fou, llavors, que Reventós m’oferí la
possibilitat de treballar de “corrector” a l’Editorial Ariel, de la qual n’era
accionista i copropietari juntament amb Alexandre Argullós I Josep M.
Calsamiglia. Allí vaig anar a guanyar-me les garrofes. I fou allí on vaig
conèixer el professor Fontana.
Cal dir que, en aquella editorial, ell era el factòtum en la
recomanació i selecció dels textos històricopolítics sobretot, però també en
d’altres. Darrere les col·leccions “Ariel-Quinzenal” i “Ariel-Historia” –que
tant de ressò van tenir i tenen en el camp universitari–, l’inspirador
acostumava a ser en Josep Fontana. I el seu consell i suport continuà quan
Gonzalo Pontón i Xavier Folch deixaren Ariel per crear Editorial Crítica i
Edicions Empúries, on seguiren amb una tasca semblant. Com que també vaig
anar-hi a col·laborar jo mateix, allí vaig seguir “veient” el doctor Josep
Fontana. Molts dels llibres d’aquestes col·leccions passaren per les meves
mans.
De la seva vàlua i magisteri en puc donar, per tant, constància,
malgrat no ser cap autoritat en la matèria. Per això, celebro molt gratament
que a l’historiador Josep Fontana se li concedeixi el guardó “Reconeixement Josep Benet”, que
porta el nom d’un personatge que mai no va tenir el títol d’”historiador”, i
que la seva dedicació a la història fou conseqüència de no haver trobat els
estudis històrics que cercava. La seva tasca d’historiador fou, doncs, per a omplir
els espais que considerava poc explorats. Bona mostra d’això fou el seu
magnífic llibre Maragall i la Setmana
Tràgica, pel qual l’any 1996 li fou atorgat el Premi d’Honor de les Lletres
Catalanes. Ja ningú més no podrà retreure-li la manca de titulació en història.
No són solament les universitats les que donen títols.
L’esforç, el treball i recerca esmerada i continuada han fet de Josep Benet un
historiador de primer ordre.
Josep Poca