Al Vent del Nord

Al Vent del Nord

6 de juny 2016

Pregó de la Festa Major 1990

L'Espluga Calba, 17 d'agost de 1990

Qui, avui, us parla no és pas –com diu el programa– el delegat territorial del Departament de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya a Tarragona, de cap de les maneres. Aquest poc en sabria de la vida i tarannà de la gent del nostre poble.
Qui, ara, alça la veu per enaltir amb vosaltres allò que hem estat, som i serem els espluguencs és el Josep del Borrassol, fill del Borrassol i de la Carmeta del Tenalla. Per a tots vosaltres, seré sempre conegut amb aquest renom i a mi no hi ha títol que m'honori més que el renom de casa meva.
En rebre, doncs, la invitació per part de l'Ajuntament d'obrir els actes de la Festa Major del meu poble vaig sentir-me, en primer lloc, satisfet i, en segon lloc, preocupat per allò que caldria dir en veu alta als meus convilatans. És el meu primer pregó de Festa Major i, per tant, em manca experiència en aquesta mena d'actes. Vet ací, doncs, que vaig estar-hi donant voltes i més voltes sobre allò que caldria dir en aquesta circumstància. Per molt xovinista que volgués ser, he de reconèixer —millor dit, hem de reconèixer tots plegats— que la història del nostre poble no està farcida de grans esdeveniments ni de grans epopeies, ni comptem amb importants personatges, d'aquells que hagin fet famosa arreu la població on van veure la llum per primer cop.
Repassant els llibres d'història, pocs són els noms de personatges de la nostra vila que hagin merescut sortir en lletra impresa. Només dos em vénen a la memòria: Deogràcies Civit —nascut a cal Seller, avui a ca la Mercè del Pastor— el qual —com bé sabeu els grans i ben poc, segurament, els joves— va formar part d'aquell grup de joves patriotes utòpics i arriscats que, al costat de l'avi Macià, volgueren, en els Fets de Prats de Motlló, alliberar la nostra pàtria catalana. Abans de l'escomesa, havia deixat escrit el futur president de la Generalitat: «Espero que rebreu la nova de l'alçament. Visca Catalunya lliure!». El ressò internacional d'aquella aparent follia ens obrí, uns anys després, les portes de la Generalitat recobrada. Un d'aquells joves enardits era fill de l'Espluga Calba. Dic «era» ja que, aquest mateix any, ha mort a Mèxic, després de tants anys d'exili.
Un altre espluguenc que surt mencionat en els llibres d'història, es deia Joan Pons i Garlandí —fill de cal Tet—. Ell fou membre, per part d’Esquerra Republicana de Catalunya, del Comitè Central de les Milícies Antifeixistes de Catalunya i fou qui, per exprés encàrrec del qui seria futur president de la Generalitat, Josep Tarradellas, desmantellà les nefastes Patrulles de Control, les quals, amb la seva actuació descontrolada, van produir un gran daltabaix a moltes llars catalanes i comprometeren seriosament el bon nom del legítim govern república de la Generalitat de Catalunya. També ell morí a l'exili, fa uns quants anys, a Montpeller.
Malgrat tot, els personatges descrits no són de gran ressò. Fins i tot, són del tot desconeguts per la major part dels fills del nostre poble. Per altra banda, tampoc no crec gens que la vida dels pobles la facin els individus que han deixat el poble, per molt il·lustres que hagin esdevingut més enllà dels límits de la pròpia població, sinó que més aviat penso que la vida dels pobles la fan els qui, a més de néixer-hi, hi creixen, hi treballen dia a dia al llarg dels anys i, al final, deixen les seves despulles en un indret qualsevol del cementiri.
Vet ací, doncs, perquè jo he volgut, en aquest pregó, fer memòria d'homes i dones normals, simples, senzills — si voleu, potser un xic anecdòtics— dels quals conservo un record simpàtic dels meus anys d'infantesa.
Per què he recollit aquests i no molts altres? No sabria donar-vos cap raó de pes. Simplement, perquè se m'han imposat d'una manera més intensa en el record de l'època en què jo corria, amb pantalons curts, pels carrers del poble o jugava a boles i patacons a la plaça de l'Església o m'emparrava als arbres per fullar nius o feia d'escolà a la missa que deia mossèn Josep o anava a estudi amb la cartera a l'esquena i el badall a la mà. D'aquell temps tinc presents flashos sobre homes i dones espluguencs que vull donar-vos a conèixer a continuació, com homenatge a tots els veïns que, al llarg dels segles, han habitat les contrades del nostre poble. Des dels seus primers moradors, Porcel de Cervera, Vives de «Crizilada», Guillem Bertran, Arnau Bosquet i Mir de Fluvià i llurs famílies que hi vingueren a fer estada una vegada el comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, els donà la carta de població amb data 22 de desembre de 1148, fins a tots els qui avui hi feu estada, donant vida i puixança al poble de l'Espluga Calba. Som-hi, doncs, sense preàmbuls.
I, com que es tracta de fer un pregó, començaré fent esment d'un pregoner.
Ell és un dels personatges de la meva infantesa que recordo amb més afecte. Tinc molt present lo Pere Nunci, en la seva doble funció de «pregoner» i «sagristà-campaner».
Abans, als anys quaranta i cinquanta, un pregó era un «pregó». Tot un llarg recorregut pel poble, aturant-se a cada cantonada i fent sonar la trompeta per tal de congregar el veïnat a la portalada de casa.
Nosaltres, els infants d'aquella època, que —tot esperant que ens cridessin a sopar— jugàvem al carrer intentant caçar esmuriecs a cops de canya, cridàvem des de l'entrada: «Pare, que fan un pregó». A vegades, el pare —per molta pressa que es donés— arribava només a entendre les últimes paraules. Lo Pere havia recitat ja la seva cantarella davant de ca l'Estrada i seguia carrer amunt fins a ca l'Agna. «Què ha dit, nen», em preguntava. Jo —enfeinat en atrapar esmuriecs—, sort en tenia del vell Xolip que, com que feia vida al carrer, no arribava mai tard i podia captar tots el mots. «Que, demà, caldrà anar a pagar la contribució i que qui hagi trobat unes tisores de podar, camí del Pla de la Bassa, que les denunciï que fan falta».
Lo Pere ben segur que era ja a la plaça davant de cal Cinto del Feliuet, per continuar després davant de cal Manolo, més endavant al porxo del Sabater i així anar seguint, fent una parada cada cinquanta o seixanta passes, com si es tractés d'estacions del viacrucis. Sovint, els vailets el seguíem tot escarnint-lo a mesura que anava recitant: «Es fa saber...» «Es fa saber...» «qui vulgui comprar faves...» «qui vulgui comprar faves...», etc., etc. «Calleu, canalla, que no deixeu entendre res», ens escridassava lo Jaumet del Fuster. Lo Pere, però, es mostrava immutable i seguia recitant sense alterar gens ni mica la monotonia del seu missatge. Allò que millor se li entenia eren les primeres i darreres paraules: «Es fa saber» i «que el denunciïn que fa falta». I entremig —que era en realitat allò important— calia anar-ho desxifrant per allò que cadascú dels veïns havia cregut endevinar. Si ni així hom se'n podia fer cabal, calia anar darrera d'ell per tal d'aclarir el missatge a la propera cantonada.
Quant a la seva funció de «sagristà-campaner», allò que de patac em ve a la memòria són les entremaliadures que li fèiem els escolans. La més sonada fou un recorregut per l'església, passant la safata, tot duent penjada a l'esquena una enorme llufa que feia ganyotes. Tothom reia per sota el nas, però ell ni es va immutar quan li explicàrem la trapelleria en finalitzar la missa. Era un home impassible, malgrat el tremolor de les mans que li feia encertar amb dificultat els ciris quan intentava apagar-los amb aquell barretet de llautó muntat al capdamunt d'una canya, que se'n deia «apagallums». La figura del Pere Nunci era austera, demacrada, aparentment hostil, però —en el fons— plena de bonhomia.
I, sense sortir de l'església, recordo una altra figura prima, seca, riallera i cridanera, agenollada en un reclinatori al capdavall de l'església, tocant la pica de l'aigua beneita. Era la Mercè la Rita. Sort en teníem d'ella els escolans quan pujàvem a la trona a recitar el rosari els dies de cada dia. Totes les velletes a penes se sentien, però ella —amb la seva veu estrident— salvava la situació. Gràcies a ella, sabies quan calia recomençar de nou el «Déu vós salve, Maria» o el «Santa Maria, Mare de Déu». Les altres veus eren misterioses, imperceptibles, la seva, però, omplia la nau central i es feia del tot avinent quan calia prendre el relleu. A més, tenia la virtut de comptar molt bé les desenes de cada misteri, i et cridava l'atenció si et descuidaves d'algun «Déu vós salve» i n'afegies de més a causa d'algun descuit. Senties un «xissst» allargassat des del final de l’església que et feia pronunciar a l'instant un «Glòria al Pare...», per concloure el misteri i passar-ne a un altre. La Mercè la Rita la recordo com una vella simpàtica i alegroia.
Prop de la pica de l'aigua beneita on tenia el reclinatori la Mercà la Rita, hi ha la porta que condueix al cor de l'església. Quantes vegades no la va travessar lo Ramonet de l'Espardenyer!
El cor era pel Ramonet allò que el presbiteri pel capellà: el centre d'operacions. Allí exercia els seus dots naturals. Allí refilava com un arcàngel apocalíptic. Tenia una veu de contralt que s'enfilava més amunt de l'«estivineta» del campanar. Sobresortia per damunt de qualsevulla de les altres veus dels companys del cor. Era diferent i estrident, era la veu del Ramonet de l'Espardenyer.
Les seves «epístoles» eren solemnes. Aquelles «lectio epistolae beati Pauli Apostoli at Corinthios» les recordo, encara avui, amb nostàlgia. Dels disbarats que deia, amb el seu llatí macarrònic, només vaig adonar-me'n uns anys més tard, quan de seminarista tornava al poble de vacances. Aquell llatí era tan d'anar per casa que es convertia en familiar. Fins i tot diria que s'entenia o s'endevinava. Havia arribat a ser tan connatural per a ell que li era tan propi com la llengua pròpia. Quan, per culpa del Concili, es deixaren de racó les llatinades i digué mossèn Concordi que, d'ara endavant, tot es faria en català, respongué sorprès lo Ramonet de l'Espardenyer:
—Però, si sempre ho hem fet tot en català. A la Passió bé diem: «crucifixe, crucifixe». Ni tan sols se n'havia adonat que allò que llegia tot recitant o cantant, sigui a la missa sigui a les vespres, era un idioma diferent al de la llengua materna.
Del cor només baixava pels enterraments. N'estic segur que el cant de les absoltes era escoltat amb respecte i tremolor fins i tot pels mateixos morts. Allò eren «funerals» i no aquests a corre-cuita, d'avui dia! Res de «negres espirituals», sinó «dies irae» profunds i sentits, que feien tornar la pell de gallina. Lo Ramonet de l'Espardenyer es lluïa d allò més fent la competència a la capellada del veïnat que feia cap pels funerals «de segona» i no diguem pels de «primera». No crec que ell tingués la sort de rebre una sepultura tan solemne com la que ell va proporcionar a tants i tants dels avantpassats. Llàstima, ben segur que ho va trobar a faltar, i bé prou que s'ho mereixia.
Molts altres noms em vénen a la memòria dels quals recordo trets i facècies divertides: del Cisquet del Ranxero o Cisquet de l'«Alabat-siga-Déu», del Miquel de la Maleneta, del Tòfol del Llort, de la Carmot, del Maties, del Josep de l'Hermosa, del «Kubala», del Ramon de l'Escuté, del Faci l'Estrada, de la Quitèria, de tants i tants personatges, nascuts o nouvinguts al nostre poble, que han estat l'ànima de temps passats. No ens podem, però, passar la nit aquí avorrint sobretot la gent jove, per a qui aquests records poden semblar «batalletes de la guerra de Cuba».
Deixeu-me, però, finalitzar relatant, amb la meva visió d'infant, una anècdota que succeïa, temps enrere, en aquesta mateixa sala, llavors l'estudi dels xicots de la nostra vila.
Faig memòria de l'hora de l'esmorzar del senyor mestre, el ganxet Joan Teixell.
—A continuació: deberes —deia aixecant la veu—. I tu, Ramon, vés a buscar-me el bocadillo.
Mentre el Ramon del Ros del Miró anava al Raval a reclamar el badall del senyor mestre, aquest escrivia a la pissarra una colla de cuentas i de problemes, perquè ens entretinguéssim mentre ell esmorzava. Aquell dia, però, va afegir-hi un seguit de frases de caire patriòtic, per tal de preparar la lliçó d' Espíritu Nacional que ens donaria més tard. Encara, avui, veig la pissarra on hi havia escrites aquestes consignes: «España es nuestra patria». «Ser español es una de las pocas cosas grandes que se puede ser en la vida». «Franco es nuestro Caudillo». «La bandera es el símbolo de la Madre patria», etc.
Mentrestant, havia arribat el Ramon amb l'entrepà que la senyora Tresina —vídua i mare del Ramon— havia preparat pel senyor mestre. Venia embolicat, per fora, amb paper de diari i, per dins, amb paper d'estrassa, que absorbia millor els olis, greixos i suquets. El senyor mestre desembolicava el paquetet amb parsimònia, llençava a l'estufa el tros de diari i, com qui pelés un plàtan, feia aparèixer una punta del llonguet i, obrint-li la boca, espiava l'exquisidesa que la mare del Ramon li havia apariat. Dins el crostó de pa tou —tot just acabat de sortir del forn de ca l'Orteu— s'hi amagava una truita a la francesa de dos ous, o una de patata i ceba, o tomàquet i pernil, botifarra blanca o tonyina, o rostes amb tupina, o... altres menges suculentes.
Llavors, donava tombs per la classe tot assaborint amb fruïció la vianda, mentre a nosaltres ens corria la rata per l'estómac i algunes boques s'obrien fent badalls davant l'immens entrepà del senyor mestre.
Tot d'una, s'aturava i donava un cop d'ull al cartipàs d'algú de nosaltres. Si l'espiat anava per bon camí, repetia una vegada i altra: «Bé, xicot, bé... això va bé» empastifant de capellans la llibreta de l'aplicat, a qui després renyaria per la «mala presentació del treball». Si, al contrari, el noi no tocava pilota, li donava un mastegot o li esclafava el nas damunt del quadern, cridant ben fort perquè ho sentís tota la classe: «Burro, més que burro». Quan arribava al final del passadís entre la filera de pupitres, feia una escapada al quarto del fons i xerricava una bona estona del porro de vi negre que tenia amagat a l’armari. A cada visita, el Lluís del Xuxa anava comptant amb veu baixa: «Tercera... quarta... cinquena estació».
Quan ja gairebé tothom havia acabat els deberes —excepte el David del Samanyo i alguns despistats més—, el senyor mestre s'engolia l'últim mos de l'esmorzar.
Era, llavors, que cridava un nom qualsevol d'algú de nosaltres i l'interpel·lat, sense necessitat de més aclariments, anava de pet al balcó a agafar el silló, tot esperant-lo amatent. El senyor mestre s'hi atansava torcant-se el bigoti amb la mànega del guardapols i era allí al balcó on el senyor mestre parava les mans com ho fa el senyor rector a la missa, mentre l'aigua vessava pel broc gros. El senyor mestre es refregava ben fort les mans sota el raig del silló i després de sacsar-se-les amb nervi, anava al centre del balcó, on hi havia hissada la bandera, i amb el símbolo de la Madre-Patria s'eixugava les mans i els morrets, davant l'estorament dels alumnes més aplicats que s'havien empassat amb tota la bona fe del món les consignes encara ben visibles a la pissarra de l'estudi. Temps era temps...
Aquí acabo. Perdoneu la llargada d'aquest hipotètic pregó. Ha estat un record nostàlgic de qui recorda amb fruició els seus anys d'infantesa.
Que us divertiu tant, durant aquesta Festa Major, com ho vaig fer jo, de jovenet, tot saltant i triscant alegrement i joiosament pels carrers i places i conreus del nostre poble de l'Espluga Calba.

Bona Festa Major per a tothom!

1 comentari:

  1. Harrah's Hotel & Casino Reno - MapYRO
    Casino - 울산광역 출장안마 Harrah's Hotel & Casino Reno, NV. 1xbet korean MapYRO real-time 천안 출장마사지 driving 의왕 출장안마 directions to Harrah's Hotel & Casino 의왕 출장샵 Reno, 777 Casino Center Dr, Reno, NV.

    ResponElimina