L'Espluga Calba, 17 d'agost de
1990
Qui, avui, us parla no és pas –com
diu el programa– el delegat territorial del Departament de Benestar Social de
la Generalitat de Catalunya a Tarragona, de cap de les maneres. Aquest poc en
sabria de la vida i tarannà de la gent del nostre poble.
Qui, ara, alça la veu per enaltir
amb vosaltres allò que hem estat, som i serem els espluguencs és el Josep del
Borrassol, fill del Borrassol i de la Carmeta del Tenalla. Per a tots
vosaltres, seré sempre conegut amb aquest renom i a mi no hi ha títol que m'honori
més que el renom de casa meva.
En rebre, doncs, la invitació per
part de l'Ajuntament d'obrir els actes de la Festa Major del meu poble vaig
sentir-me, en primer lloc, satisfet i, en segon lloc, preocupat per allò que
caldria dir en veu alta als meus convilatans. És el meu primer pregó de Festa
Major i, per tant, em manca experiència en aquesta mena d'actes. Vet ací,
doncs, que vaig estar-hi donant voltes i més voltes sobre allò que caldria dir
en aquesta circumstància. Per molt xovinista que volgués ser, he de reconèixer
—millor dit, hem de reconèixer tots plegats— que la història del nostre poble
no està farcida de grans esdeveniments ni de grans epopeies, ni comptem amb
importants personatges, d'aquells que hagin fet famosa arreu la població on van
veure la llum per primer cop.
Repassant els llibres d'història,
pocs són els noms de personatges de la nostra vila que hagin merescut sortir en
lletra impresa. Només dos em vénen a la memòria: Deogràcies Civit —nascut a cal
Seller, avui a ca la Mercè del Pastor— el qual —com bé sabeu els grans i ben
poc, segurament, els joves— va formar part d'aquell grup de joves patriotes
utòpics i arriscats que, al costat de l'avi Macià, volgueren, en els Fets de
Prats de Motlló, alliberar la nostra pàtria catalana. Abans de l'escomesa,
havia deixat escrit el futur president de la Generalitat: «Espero que rebreu la
nova de l'alçament. Visca Catalunya lliure!». El ressò internacional d'aquella
aparent follia ens obrí, uns anys després, les portes de la Generalitat
recobrada. Un d'aquells joves enardits era fill de l'Espluga Calba. Dic «era»
ja que, aquest mateix any, ha mort a Mèxic, després de tants anys d'exili.
Un altre espluguenc que surt
mencionat en els llibres d'història, es deia Joan Pons i Garlandí —fill de cal
Tet—. Ell fou membre, per part d’Esquerra Republicana de Catalunya, del Comitè
Central de les Milícies Antifeixistes de Catalunya i fou qui, per exprés
encàrrec del qui seria futur president de la Generalitat, Josep Tarradellas,
desmantellà les nefastes Patrulles de Control, les quals, amb la seva actuació
descontrolada, van produir un gran daltabaix a moltes llars catalanes i
comprometeren seriosament el bon nom del legítim govern república de la Generalitat de
Catalunya. També ell morí a l'exili, fa uns quants anys, a Montpeller.
Malgrat tot, els
personatges descrits no són de gran ressò. Fins i tot, són del tot desconeguts
per la major part dels fills del nostre poble. Per altra banda, tampoc no crec
gens que la vida dels pobles la facin els individus que han deixat el poble,
per molt il·lustres que hagin esdevingut més enllà dels límits de la pròpia
població, sinó que més aviat penso que la vida dels pobles la fan els qui, a
més de néixer-hi, hi creixen, hi treballen dia a dia al llarg dels anys i, al final,
deixen les seves despulles en un indret qualsevol del cementiri.
Vet ací, doncs,
perquè jo he volgut, en aquest pregó, fer memòria d'homes i dones normals,
simples, senzills — si voleu, potser un xic anecdòtics— dels quals conservo un
record simpàtic dels meus anys d'infantesa.
Per què he
recollit aquests i no molts altres? No sabria donar-vos cap raó de pes.
Simplement, perquè se m'han imposat d'una manera més intensa en el record de
l'època en què jo corria, amb pantalons curts, pels carrers del poble o jugava
a boles i patacons a la plaça de l'Església o m'emparrava als arbres per fullar
nius o feia d'escolà a la missa que deia mossèn Josep o anava a estudi amb la
cartera a l'esquena i el badall a la mà. D'aquell temps tinc presents flashos
sobre homes i dones espluguencs que vull donar-vos a conèixer a
continuació, com homenatge a tots els veïns que, al llarg dels segles, han
habitat les contrades del nostre poble. Des dels seus primers moradors, Porcel
de Cervera, Vives de «Crizilada», Guillem Bertran, Arnau Bosquet i Mir de
Fluvià i llurs famílies que hi vingueren a fer estada una vegada el comte de
Barcelona, Ramon Berenguer IV, els donà la carta de població amb data 22 de
desembre de 1148, fins a tots els qui avui hi feu estada, donant vida i puixança
al poble de l'Espluga Calba. Som-hi, doncs, sense preàmbuls.
I, com que es
tracta de fer un pregó, començaré fent esment d'un pregoner.
Ell és un dels
personatges de la meva infantesa que recordo amb més afecte. Tinc molt present
lo Pere Nunci, en la seva doble funció de «pregoner» i «sagristà-campaner».
Abans, als anys
quaranta i cinquanta, un pregó era un «pregó». Tot un llarg recorregut pel
poble, aturant-se a cada cantonada i fent sonar la trompeta per tal de
congregar el veïnat a la portalada de casa.
Nosaltres, els
infants d'aquella època, que —tot esperant que ens cridessin a sopar— jugàvem
al carrer intentant caçar esmuriecs a cops de canya, cridàvem des de l'entrada:
«Pare, que fan un pregó». A vegades, el pare —per molta pressa que es donés—
arribava només a entendre les últimes paraules. Lo Pere havia recitat ja la
seva cantarella davant de ca l'Estrada i seguia carrer amunt fins a ca l'Agna. «Què ha
dit, nen», em preguntava. Jo —enfeinat en atrapar esmuriecs—, sort en tenia del
vell Xolip que, com que feia vida al carrer, no arribava mai tard i podia
captar tots el mots. «Que, demà, caldrà anar a pagar la contribució i que qui
hagi trobat unes tisores de podar, camí del Pla de la Bassa, que les denunciï
que fan falta».
Lo Pere ben segur
que era ja a la plaça davant de cal Cinto del Feliuet, per continuar després
davant de cal Manolo, més endavant al porxo del Sabater i així anar seguint,
fent una parada cada cinquanta o seixanta passes, com si es tractés d'estacions
del viacrucis. Sovint, els vailets el seguíem tot escarnint-lo a mesura que
anava recitant: «Es fa saber...» «Es fa saber...» «qui vulgui comprar faves...»
«qui vulgui comprar faves...», etc., etc. «Calleu, canalla, que no deixeu
entendre res», ens escridassava lo Jaumet del Fuster. Lo Pere, però, es
mostrava immutable i seguia recitant sense alterar gens ni mica la monotonia
del seu missatge. Allò que millor se li entenia eren les primeres i darreres
paraules: «Es fa saber» i «que el denunciïn que fa falta». I entremig —que era
en realitat allò important— calia anar-ho desxifrant per allò que cadascú dels
veïns havia cregut endevinar. Si ni així hom se'n podia fer cabal, calia anar
darrera d'ell per tal d'aclarir el missatge a la propera cantonada.
Quant a la seva
funció de «sagristà-campaner», allò que de patac em ve a la memòria són les
entremaliadures que li fèiem els escolans. La més sonada fou un recorregut per
l'església, passant la safata, tot duent penjada a l'esquena una enorme llufa
que feia ganyotes. Tothom reia per sota el nas, però ell ni es va immutar quan
li explicàrem la trapelleria en finalitzar la missa. Era un home impassible,
malgrat el tremolor de les mans que li feia encertar amb dificultat els ciris
quan intentava apagar-los amb aquell barretet de llautó muntat al capdamunt
d'una canya, que se'n deia «apagallums». La figura del Pere Nunci era austera,
demacrada, aparentment hostil, però —en el fons— plena de bonhomia.
I, sense sortir
de l'església, recordo una altra figura prima, seca, riallera i cridanera,
agenollada en un reclinatori al capdavall de l'església, tocant la pica de
l'aigua beneita. Era la Mercè la Rita. Sort en teníem d'ella els escolans quan
pujàvem a la trona a recitar el rosari els dies de cada dia. Totes les velletes
a penes se sentien, però ella —amb la seva veu estrident— salvava la situació.
Gràcies a ella, sabies quan calia recomençar de nou el «Déu vós salve, Maria» o
el «Santa Maria, Mare de Déu». Les altres veus eren misterioses,
imperceptibles, la seva, però, omplia la nau central i es feia del tot avinent
quan calia prendre el relleu. A més, tenia la virtut de comptar molt bé les
desenes de cada misteri, i et cridava l'atenció si et descuidaves d'algun «Déu
vós salve» i n'afegies de més a causa d'algun descuit. Senties un «xissst» allargassat des del final de
l’església que et feia pronunciar a l'instant un «Glòria al Pare...», per
concloure el misteri i passar-ne a un altre. La Mercè la Rita la recordo com
una vella simpàtica i alegroia.
Prop de la pica
de l'aigua beneita on tenia el reclinatori la Mercà la Rita, hi ha la porta que
condueix al cor de l'església. Quantes vegades no la va travessar lo Ramonet de
l'Espardenyer!
El cor era pel
Ramonet allò que el presbiteri pel capellà: el centre d'operacions. Allí
exercia els seus dots naturals. Allí refilava com un arcàngel apocalíptic.
Tenia una veu de contralt que s'enfilava més amunt de l'«estivineta» del
campanar. Sobresortia per damunt de qualsevulla de les altres veus dels
companys del cor. Era diferent i estrident, era la veu del Ramonet de
l'Espardenyer.
Les seves
«epístoles» eren solemnes. Aquelles «lectio epistolae beati Pauli Apostoli
at Corinthios» les recordo, encara avui, amb nostàlgia. Dels disbarats que
deia, amb el seu llatí macarrònic, només vaig adonar-me'n uns anys més tard,
quan de seminarista tornava al poble de vacances. Aquell llatí era tan d'anar
per casa que es convertia en familiar. Fins i tot diria que s'entenia o
s'endevinava. Havia arribat a ser tan connatural per a ell que li era tan propi
com la llengua pròpia. Quan, per culpa del Concili, es deixaren de racó les
llatinades i digué mossèn Concordi que, d'ara endavant, tot es faria en català,
respongué sorprès lo Ramonet de l'Espardenyer:
—Però, si sempre
ho hem fet tot en català. A la Passió bé diem: «crucifixe, crucifixe». Ni
tan sols se n'havia adonat que allò que llegia tot recitant o cantant, sigui a
la missa sigui a les vespres, era un idioma diferent al de la llengua materna.
Del cor només
baixava pels enterraments. N'estic segur que el cant de les absoltes era
escoltat amb respecte i tremolor fins i tot pels mateixos morts. Allò eren
«funerals» i no aquests a corre-cuita, d'avui dia! Res de «negres espirituals»,
sinó «dies irae» profunds i sentits, que feien tornar la pell de
gallina. Lo Ramonet de l'Espardenyer es lluïa d allò més fent la competència a
la capellada del veïnat que feia cap pels funerals «de segona» i no diguem pels
de «primera». No crec que ell tingués la sort de rebre una sepultura tan
solemne com la que ell va proporcionar a tants i tants dels avantpassats.
Llàstima, ben segur que ho va trobar a faltar, i bé prou que s'ho mereixia.
Molts altres noms
em vénen a la memòria dels quals recordo trets i facècies divertides: del
Cisquet del Ranxero o Cisquet de l'«Alabat-siga-Déu», del Miquel de la
Maleneta, del Tòfol del Llort, de la Carmot, del Maties, del Josep de l'Hermosa,
del «Kubala», del Ramon de l'Escuté, del Faci l'Estrada, de la Quitèria, de
tants i tants personatges, nascuts o nouvinguts al nostre poble, que han estat
l'ànima de temps passats. No ens podem, però, passar la nit aquí avorrint
sobretot la gent jove, per a qui aquests records poden semblar «batalletes de
la guerra de Cuba».
Deixeu-me, però,
finalitzar relatant, amb la meva visió d'infant, una anècdota que succeïa,
temps enrere, en aquesta mateixa sala, llavors l'estudi dels xicots de la
nostra vila.
Faig memòria de
l'hora de l'esmorzar del senyor mestre, el ganxet Joan Teixell.
—A continuació: deberes
—deia aixecant la veu—. I tu, Ramon, vés a buscar-me el bocadillo.
Mentre el Ramon
del Ros del Miró anava al Raval a reclamar el badall del senyor mestre, aquest
escrivia a la pissarra una colla de cuentas i de problemes, perquè ens
entretinguéssim mentre ell esmorzava. Aquell dia, però, va afegir-hi un seguit
de frases de caire patriòtic, per tal de preparar la lliçó d' Espíritu
Nacional que ens donaria més tard. Encara, avui, veig la pissarra on hi
havia escrites aquestes consignes: «España es nuestra patria». «Ser español
es una de las pocas cosas grandes que se puede ser en la vida». «Franco
es nuestro Caudillo». «La bandera es el símbolo de la Madre patria», etc.
Mentrestant,
havia arribat el Ramon amb l'entrepà que la senyora Tresina —vídua i mare del
Ramon— havia preparat pel senyor mestre. Venia embolicat, per fora, amb paper
de diari i, per dins, amb paper d'estrassa, que absorbia millor els olis,
greixos i suquets. El senyor mestre desembolicava el paquetet amb parsimònia,
llençava a l'estufa el tros de diari i, com qui pelés un plàtan, feia aparèixer
una punta del llonguet i, obrint-li la boca, espiava l'exquisidesa que la mare
del Ramon li havia apariat. Dins el crostó de pa tou —tot just acabat de sortir
del forn de ca l'Orteu— s'hi amagava una truita a la francesa de dos ous, o una
de patata i ceba, o tomàquet i pernil, botifarra blanca o tonyina, o rostes amb
tupina, o... altres menges suculentes.
Llavors, donava
tombs per la classe tot assaborint amb fruïció la vianda, mentre a nosaltres
ens corria la rata per l'estómac i algunes boques s'obrien fent badalls davant
l'immens entrepà del senyor mestre.
Tot d'una,
s'aturava i donava un cop d'ull al cartipàs d'algú de nosaltres. Si l'espiat
anava per bon camí, repetia una vegada i altra: «Bé, xicot, bé... això va bé»
empastifant de capellans la llibreta de l'aplicat, a qui després renyaria per
la «mala presentació del treball». Si, al contrari, el noi no tocava pilota, li
donava un mastegot o li esclafava el nas damunt del quadern, cridant ben fort
perquè ho sentís tota la classe: «Burro, més que burro». Quan arribava al final del passadís entre la filera de
pupitres, feia una escapada al quarto del fons i xerricava una bona estona del
porro de vi negre que tenia amagat a l’armari. A cada visita, el Lluís del Xuxa
anava comptant amb veu baixa: «Tercera... quarta... cinquena estació».
Quan ja gairebé
tothom havia acabat els deberes —excepte el David del Samanyo i alguns
despistats més—, el senyor mestre s'engolia l'últim mos de l'esmorzar.
Era, llavors, que
cridava un nom qualsevol d'algú de nosaltres i l'interpel·lat, sense necessitat
de més aclariments, anava de pet al balcó a agafar el silló, tot esperant-lo
amatent. El senyor mestre s'hi atansava torcant-se el bigoti amb la mànega del
guardapols i era allí al balcó on el senyor mestre parava les mans com ho fa el
senyor rector a la missa, mentre l'aigua vessava pel broc gros. El senyor
mestre es refregava ben fort les mans sota el raig del silló i després de
sacsar-se-les amb nervi, anava al centre del balcó, on hi havia hissada la
bandera, i amb el símbolo de la Madre-Patria s'eixugava les mans i els
morrets, davant l'estorament dels alumnes més aplicats que s'havien empassat
amb tota la bona fe del món les consignes encara ben visibles a la pissarra de
l'estudi. Temps era temps...
Aquí acabo.
Perdoneu la llargada d'aquest hipotètic pregó. Ha estat un record nostàlgic de
qui recorda amb fruició els seus anys d'infantesa.
Que us divertiu
tant, durant aquesta Festa Major, com ho vaig fer jo, de jovenet, tot saltant i
triscant alegrement i joiosament pels carrers i places i conreus del nostre
poble de l'Espluga Calba.
Bona Festa Major per a tothom!
Bona Festa Major per a tothom!
Harrah's Hotel & Casino Reno - MapYRO
ResponEliminaCasino - 울산광역 출장안마 Harrah's Hotel & Casino Reno, NV. 1xbet korean MapYRO real-time 천안 출장마사지 driving 의왕 출장안마 directions to Harrah's Hotel & Casino 의왕 출장샵 Reno, 777 Casino Center Dr, Reno, NV.