Pàgines viscudes
No és que vulgui emular els escrits de l’eminent i entranyable
escriptor Josep M. Folch i Torres a les pàgines del Patufet, però li he manllevat l’encapçalament
atès que les planes que jo escriuré seran també records viscuts dels anys de la
meva infantesa al meu poble de l’Espluga Calba.
Records sí, encara que —moltes vegades— poc fidels a
l’exactitud dels fets, ja que han passat fa molts anys i panys, i, si bé em ve a
la memòria el relat que conto, se’m fa difícil recordar tots els detalls i
precisar amb fidelitat els personatges que hi intervingueren.
Malgrat tot, quan em sigui possible, donaré noms i malnoms
—vull dir, renom de la casa— per fer-ho més viu i atractiu, i espero i desitjo
que cap dels meus companys de penes i fatigues o altres protagonistes que
mencioni no es molestin si, de vegades, els faig intervenir en accions en les
quals ells no recorden haver participat. Evitaré, però, donar noms o
m’inventaré un substitut si em sembla que aquell relat pot ser enutjós per al
protagonista.
Més que una memòria fidel d’un passat, serà la descripció
d’una mena de vida o del tarannà de la gent del nostre poble, a les en vistes dels
anys quaranta. D’això fa —ni més ni menys— que uns seixanta anys, més de mig
segle. Gairebé «batalletes de la guerra de Cuba», per al jovent d’avui dia.
Això escrivia jo a l‘inici d’aquests textos, que vaig anar
redactant per a la revista Spelunca, al llarg dels anys 1992-1994.
Ara, he cregut oportú oferir-los tots plegats com a homenatge
a aquells que celebrem, aquest any, el nostre seixanta-cinquè aniversari.
Un record amistós a tots aquells que vam néixer al mateix poble,
vam jugar als mateixos carrers, vam anar a costura, a estudi, vam rebre junts
la primera comunió, vam fer d’escolans amb els mateixos mossens i ens vam
discutir i potser barallar per motius semblants. I que, d’aquells anys, en
guardem, malgrat tot, un record inesborrable. Anys de penúria segurament, però
també d’alegria sana.
Malgrat que la vida ens ha dispersat, mantenim encara el caliu
i l’afecte d’aquells anys viscuts en comú.
Per a tots vosaltres, doncs, els meus records d’infantesa, que
són també els vostres.
Josep del Borrassol
Maig del
2005
Sumari
1. Fer
d’escolà
2. La
festa de Sant Domingo
3. El Faci
de l’Estrada
4.
Escolans a Montserrat
5. El Pere
Nunci i la Mercè de la Rita
6. El
Ramonet de l’Espardenyer
7. El meu
germà David
8. El
Joanet del Sardà
9. El pinxo de la bici
10.
L’aigua de cisterna
11.
L’esmorzar del senyor Teixell
12. Amics
de tota la vida
13. La
Maty Mont
14. El
Juanito
15. Els
partits de futbol
16. I les
«mosses», què?
Dates de
naixement
1
Fer d’escolà
El Xavier de la Maleneta i el Josep del Borrassol fent d'escolans
La meva mare,
que era molt de missa, em va apuntar per fer d’escolà tot just feta la primera
comunió. El pare, que no ho era tant, va fer l’orni.
—Al nen,
li fa il·lusió. I, al cap a a la fi, no li farà cap mal —va justificar-se la
mare.
—Ja us ho
fareu. A mi, no m’hi emboliqueu —dictaminà el pare.
I així fou
com vaig entrar a formar part de l’escolania de mossèn Josep.
A mi,
m’agradava d’allò més disfressar-me d’escolà.
La sotana
tenia una rècula de botons que no acabaves mai de botonar, encara que ben aviat
vaig aprendre a descordar-ne només uns quants —del coll al melic— i a deixar-la
caure fins als peus, i amb una puntada de peu hissar-la fins al penjador. El
sobrepellís, però, amb aquell munt d’arrugues emmidonades i puntes de coixí tot
d’espigues i raïms, només el suportava perquè formava part del conjunt.
Ajudar a
missa era la mar de distret: anar d’ací d’allà amb aquell llibre tan gros,
mirant que no et saltés per damunt del cap en haver-lo de traslladar d’una part
a l’altra d’altar o tenint cura que no t’enxampés els dits si se’t tancava de
sobte el faristol quan feies la genuflexió a la meitat
del trajecte..., tocar la campaneta al sanctus, a l’Alçadéu i a l’agnus, o en qualsevol altre moment que no tocava per distreure les
padrines..., aixecar la casulla —i, de vegades, les altres faldilles, alba i
sotana, per demostrar a la concurrència que el mossèn duia pantalons— quan l’elevació
de l’hòstia o del calze..., recórrer l’església amb la safata a les mans,
sacsejant la calderilla als nassos
dels qui es feien el distret.
Allò que
més m’agradava, però, era descobrir algun paràsit —mosca o mosquit— a la
canadella del vi. Llavors, mossèn Josep —amb cara de fàstic— m’enviava a la
sagristia a canviar el contingut. Tot just traspassada la porta, feia un bon
galet d’aquell vi tan bo i escopia els pobres insectes que s’hi havien ofegat,
i tornava —tot xiroi— amb la canadella plena. (Aquest cas i altres de semblants
van ser els culpables que no me’n sortís d’acabar els «set primers divendres de
mes», aquells que et garantien no anar a parar, a les acaballes de la vida, a
les calderes del Pere Botero.)
De fet, no
hi havia res millor que els funerals. En primer lloc, perquè es feien en hores
d’estudi i t’estalviaves una bona estona de lliçó. Segon, perquè podies fer-te
amb la cassoleta dels asperges o, millor encara, amb els encensers —reservats,
altrament, per a les diades de festa grossa i en mans només de l’escolà major
(llavors, el Joan Marcó, fill gran del senyor secretari); els enterraments eren
l’oportunitat per als escolans rasos—. I tercer, perquè —si els funerals eren
de segona i… no diguem de primera!— venien un grapat de capellans de la rodalia:
dels Omellons, de Vinaixa, dels Omells, de Fulleda i, fins i tot, d’Arbeca, que
cantaven d’allò més solemne i feien, després a la rectoria, un dinar d’allò més
complet. I els escolans, si ajudàvem la senyora Maria —aquella velleta tan
simpàtica, que fou majordona de mossèn Josep— a parar taula i a retirar els
plats de la manduca, podíem tastar les escorrialles de l’àpat tancats a la cuina.
Parlant de
tiberis, el que recordo amb més fruïció és l’esmorzar de la diada de Sant Domingo, patró de les monges dominiques.
Aquest relat, però, potser que el deixéssim per a una altra ocasió. No vull
fer-me pesat des del primer dia.
2
La festa de Sant Domingo
A l'esquerra, la porta d'entrada a la capella del Castell
Al meu
poble, en aquell temps, hi havia monges. Eres les hermanes dominiques. Residien al
castell, antiga casa senyorial del segle XIII. La porta de davant l’escalinata del
Pati Castell donava entrada a una capelleta. La missa, però, es deia sempre a
l’església de la parròquia, excepte els dilluns de cada setmana i la diada de
Sant Domingo — patró de les
dominiques—, dies en què el mossèn es desplaçava al castell.
La missa
de la festa de Sant Domingo era molt solemne. Però allò que recordo millor d’aquesta diada és la
processó, una vegada acabada la missa, cap a l’hort del castell
tot
cantant:
Sant Domingo, un dia,
les roses collia
del roser sagrat.
Les quinze més belles
semblaven estrelles
del cel estrellat.
Corona de roses,
si a la Verge fem,
corona de roses
en el cel tindrem.
que els
més atrevits de nosaltres convertíem en:
Sant Domingo, un dia,
fent cal·ligrafia
va tombar el tinter.
Son pare el renyava
i ell se ne’n burlava,
això no està bé.
Corona de roses…
Arribats
al brocal del pou, l’hermana Mercè en treia una galleda d’aigua, la qual era beneïda pel senyor
rector. Després, n’omplien uns sillons, dels quals tots traguejàvem, mentre
reteníem a la boca uns anisets que ens havien repartit les hermanes per tal de trobar l’aigua del
pou més celestial.
Acabada la
cerimònia, la madre superiora —que es
deia Carme i era filla d’Arbeca— ens va convidar —al mossèn i acompanyants: el
Lluís del Xuxa i jo mateix, i el Jaume de Cal Trencapinyes (llavors,
seminarista)— a un «petit refrigeri» a un saló del castell.
Renoi,
quina paramenta! Estovalles d’allò més brodades, canelobres de plata, i molts
plats, copes i flors.
De primer,
ens van servir sopes escaldades amb dos ous esclafats al mig. «Malament —vaig
pensar—. D’això massa que me’n toca a casa.» El Lluís del Xuxa va ser més explícit:
—A mi, no
m’agraden les sopes.
—Fes un
esforç —li va recomanar mossèn Josep.
—Les sopes
només són per obrir la gana —digué la madre, que s’havia assegut a un extrem d’aquella immensa taula, «fent-nos
l’honor de la seva companyia» (en paraules del senyor rector).
A les
sopes, va seguir xocolata desfeta amb xurros. El Lluís del Xuxa se’n va omplir
tres tasses fins dalt, i no parava de sucar-hi xurros i més xurros. Tampoc jo
no vaig fer mal paper.
Quan ja
ens desfèiem els tovallons que ens havíem lligat al clatell per tal de no
tacar-nos, va sortir l’hermana Assumpció amb una plàtera de llonzes amb samfaina, que va deixar
damunt de la taula tot desitjant-nos «bon profit».
—Llàstima
d’haver sucat tants xurros! —es va lamentar el meu company de fatics.
No obstant
això, es va cruspir quatre llonzes i es va servir dos cullerots de samfaina. El
Jaume del Trencapinyes i jo vam menjar un parell de talls per cap. I mossèn Josep
només va provar la samfaina. Tots, però, amb penes i treballs, vam deixar els
plats nets.
—Què,
estan satisfets? —va preguntar la madre.
—Oi, tant!
Massa i tot —digué el mossèn.
—Doncs bé,
ara podríem passar al salonet per prendre un bon cafè amb llet i..., a més a
més, tastarem el pa de pessic que ha preparat l’hermana Mercè, bo i remullant-lo en
un vi ranci de la bóta del racó.
Al Lluís
del Xuxa, li va sortir de l’ànima (o, millor dir, de l’estómac):
—Miri, madre, si no li fa res, ja tornaré
demà pel pa de pessic, que avui faria un pet com un aglà.
3
El Faci de l’Estrada
L’altre dia,
tot visitant les granges de vedells i de truges (no sé per què ara en diuen
així si tota la vida n’havíem dit «verres») que hi ha a mig camí dels Omellons,
em van venir a la memòria les trobades de capellans i escolans de prop de
cinquanta anys enrere. Deixeu-me que us ho expliqui.
Es veu que
els mossens també en fan de pecadots, i això ho sé de bona tinta, ja que
—almenys, una vegada al mes— el llavors mossèn Josep ens reunia els escolans a
la plaça de l’Església
per anar a disputar un partit de futbol contra els escolans dels Omellons.
L’encontre es disputava a l’era del Faci de l’Estrada, el lloc més equidistant
entre els dos pobles. Avui, res no en queda d’aquella era i de la pallissa.
Això del
partit de futbol, però, només era una excusa. El motiu principal de la trobada
era que els dos rectors havien de confessar-se. I així ho feien quan, arribats
els dos grups a un retomb de carretera, ens enviaven a preparar el terreny de
joc posant pedres que delimitessin l’espai de les porteries, mentre ells —sota
uns pins que hi havia al costat mateix de la carretera, al pendent de dalt—
abocaven les grosses o petites faltes que recordaven haver comès des de
l’última confessió. Una vegada descarregada la consciència i haver-se imposat
les oportunes penitències, feien cap a l’era del Faci, disposats a exercir de reflis —una part cadascú, per evitar
favoritismes— i començava la gran batussa entre les dues escolanies. Hi havia
més puntades de peu als turmells que xutades a la pilota (de drap, primer, i de
goma, més endavant). De raons n’hi havia tantes com vulgueu, i més. També,
insults de tota mena. En recordo alguns de prou vulgars, però us puc ben
assegurar que eren del tot innocents, encara que pretenguessin fer empipar els
contraris: «Ets un mitja figa» o «sembles una figa pansida». Suposo que tampoc
els mossens no coneixien gaire el significat de l’insult, perquè no recordo que
ens recriminessin mai per aquest motiu. Ells només es dedicaven a
descompartir-nos quan arribàvem a les mans o fèiem volar algun tarròs o, fins i
tot, algun roc. Tot acabava, però, quan —formant rotllana al mig de l’era— ens
disposàvem a desfer el paquetet que les respectives mares ens havien preparat
per refer-nos del desgast de les corregudes darrere de la pilota. Cansats, tips
i eufòrics o molestos —segons haguéssim guanyat o perdut—, empreníem la ruta de
tornada, en direcció a Marinada els de l’Espluga, i a Serè els dels Omellons.
Un dia,
però, en arribar a casa i explicar als pares com havia anat la sortida a l’era
de l’Estrada, recordo que em van contar una anècdota —no sé si gaire real, però
almenys prou divertida— sobre el nostre veí Faci.
Com tots
sabeu, el Faci es va casar amb la Maria. Ell era del poble, però ella era de
Cervera, el poble de la Passió. Els futurs sogres, quan el Faci els demanà la
mà de la xicota, van voler saber abans amb què contava el futur gendre per
mantenir la seva filla i van quedar de fer-li una visita a l’Espluga.
El Faci
—que estimava la Maria i s’hi volia casar de totes totes— va preparar molt bé
la trobada. Primer de tot, va portar-los a veure la seva propietat.
Quan
tingué els pares de la noia al bell mig de l’era, diuen que els va dir: «Podeu mirar
davant i darrere, podeu mirar a dreta i esquerra. Tot allò que us allarga la
vista és de casa nostra». La satisfacció dels futurs sogres fou —com podeu comprendre—
molt gran i es felicitaven d’haver trobat per a la seva filla un terratinent
tan ric.
Sembla,
però, que el nostre bon amic no en va tenir prou amb aquesta fanfarronada, i
vet aquí que, en arribar a l’entrada de Ca l’Estrada, els va mostrar el munt de
sacs que omplien totes les parets laterals i del fons, i els va dir: «Aquí
teniu la collita d’aquest any». La veritat és que de sacs n’hi havia una bona
colla, però el que no van saber els visitants és que la major part d’ells —els
de sota i més amagadets— eren plens de palla.
Sobre la
veritat d’aquesta anècdota jo no posaria les mans al foc, però ben segur que
molts de vosaltres l’heu sentir explicar moltes vegades. No crec que el «bon
jan» del Faci s’enfadés gaire per fet de què jo us la expliqui amb tota
simpatia que em mereix el personatge. Al cap i a la fi, ell es reia d’ell
mateix quan ens deia als menuts del carrer que no hi havia ningú que tingués un
nom tan musical com el seu: Fa-si-sol-la. I, fent esment del renom d’una altra casa del poble, afegia: «Si la Sila fa midó, Faci Solà fa midó sol».
4
Escolans a Montserrat
Pelegrins davant el Monestir de Montserrat
No crec
que ara tinguin aquell beneït costum. Però, en aquells temps (de quan les
escolanies ho eren de debò), els escolans teníem el sant vici de pidolar
centimets als pares i padrins als bateigs o als nuvis i testimonis als
casaments. Tot just entraven a la sagristia per signar papers després de la
cerimònia, ja nosaltres —a mig desvestir— els estiràvem les americanes noves
per tal que no s’escapessin sense haver fet un gest de bona voluntat. Si aquest
era escanyolit, insistíem amb més tossuderia i els pronosticàvem tota mena de
desgràcies pel nadó o de renyines matrimonials si no eren esplèndids en la seva
aportació al
patrimoni
de l’escolania.
Parlant
d’americanes noves, però, no voldria passar per alt una anècdota ocorreguda en
el casament del Lluís del Pau.
Una vegada
revestits amb sotana i sobrepellís, el mossèn manava a algun dels escolans que
tragués el cap per la porta de la sagristia per poder avisar quan arribessin els
nuvis. (Ara podria —com acostumo a fer quan no recordo el personatge—
inventar-me el vigilant. Aquesta vegada, però, respectaré l’anonimat per no
ferir susceptibilitats i no embolicar la troca amb disputes familiars, ja que
alguns fills aprofiten l’ocasió per recriminar als pares les malifetes que el
Josep del Borrassol els ha fet protagonitzar sense ells haver-hi tingut ni art
ni part.)
Tornant,
doncs, a l’escolà que estava de guàrdia, vet aquí que va entrar cametes
ajudeu-me a la sagristia, talment com fa el Rovelló als Pastorets quan es topa amb el Banyeta: «Mossèn, mossèn... el nuvi
du americana nova, però... pantalons d’anar al tros», va dir tot esverat. (Poc coneixíem,
els marrecs de poble, les modes de la gent de capital, que, per solemnitzar la
diada, es vesteixen d’americana de frac i pantalons a ratlles.) Quin tip de
riure es féu mossèn Josep davant l’astorament de l’escolà sorprès.
Caldria,
però, que agafés de bell nou el fil de la recaptació que fèiem a la sagristia.
Una vegada
recollits els dinerons, els confiàvem al senyor rector perquè ens els guardés
en lloc segur. A les nostres mans, aviat haurien fet cap al calaix del Prionet,
on hauríem anat a comprar regalíssia i potets de sidral.
A força
d’uns quants bateigs i casaments (no recordo si als funerals també fèiem
col·lecta, encara que suposo que no devia ser el moment més oportú d’empipar
els assistents), la bossa s’anava fent més i més grossa. (No hem d’oblidar que,
llavors, a l’Espluga érem més gent i més treballadora en això de portar fills
al món. Com que no hi havia televisió, els matrimonis podien anar-se’n a dormir
a bona hora i aprofitar millor el temps abans de caure rendits.)
Així,
doncs, de tard en tard, trencàvem la guardiola i ens gastàvem els diners en
alguna excursió una mica més llarga que la d’anar a l’era del Faci de
l’Estrada, a mig camí dels Omellons. Aquell any va tocar anar a Montserrat.
Per tal de
posar una mica d’ordre i ajudar al mossèn a vigilar-nos, ens van acompanyar
algunes mares. La meva no hi va faltar, ja que jo patia una enorme desgràcia:
«descanviava la
pesseta» tot just pujava a qualsevol artefacte mòbil, ja fos tren, cotxe i,
fins i tot, carro.
Per no
perdre el costum, durant tot el trajecte vaig anar empastifant l’exterior del
cotxe de línia i l’asfalt de la carretera que duia a la muntanya santa. (Els
pobres xofers es posaven negres quan em veien pujar als seus autocars. Ai, si
pogués parlar el Sico de Fulleda!)
Poca cosa
recordo, però, de estada al monestir. Suposo que vam assistir a un grapat de
misses, vam resar una pila de rosaris i vam fer el recorregut del viacrucis, i
ben segur que més d’un de nosaltres va rebre algun castanyot per part de mossèn
Josep per no posar gaire atenció a les pregàries. De tot això, però, no en puc
donar fe. Sé que vam pujar al cremallera de Sant Joan i que jo no vaig pujar a
la «cistelleta» de Sant Jeroni. La mare va dir que li feia por i que «el nen es
marejava», però a mi em va semblar que era una excusa perquè no duia prou
calerons.
D’aquella
sortida a Montserrat, però, hi ha un record de mitjanit que conservo ben viu a
la memòria.
En
arribar, mossèn Josep ens havia distribuït per diferents cel·les. A la nostra,
hi havia quatre llits, separats per envans, on hi podien dormir vuit persones
(dues per llit). Entre els escolans destinats a la nostra cel·la recordo el Ramon
del Cabeça, el Josep Maria del Saladero, el Lluís del Xuxa i jo mateix
(naturalment). Ens vigilaven la meva mare i la tieta Pilar dels Omellons, que
dormien juntes.
Cansats de
córrer tot el sant dia per la santa muntanya, crec que no vam tardar gaire a
caure rendits, facilitant així la tasca de les «vigilants». A mitjanit, però,
em va desvetllar una veu insistent que cridava: «Josep, Josep, desperta’t,… que
no trobo el Saladero». Una i altra vegada insistia la veu reclamant el seu
company de llit. La cridòria va despertar les veïnes. Es va encendre, doncs, el
llum de l’habitació i aparegueren la mare i la tieta Pilar. «Es pot saber què
dimoni hi fas, tu, sota el llit?», i van esclafir a riure. El Josep Maria del
Saladero prou estava ben estirat damunt del llit, però el Lluís del Xuxa havia anat
a parar sota, estès damunt de les rajoles. I aquesta vegada, amic Lluís, no em
negaràs que vas ser tu qui va dormir sota el llit a Montserrat.
5
Lo Pere Nunci
i la Mercè de la Rita
El Pere és
un dels personatges de la meva infantesa que recordo amb més afecte. Tinc molt
present lo Pere Nunci, en la seva doble funció de
«pregoner» i «sagristà-campaner».
Abans,
allà pels anys quaranta i cinquanta, un pregó era un «pregó». Consistia en un
llarg recorregut pels carrers del poble, aturant-se a cada cantonada i fent sonar
la trompeta per tal de congregar el veïnat a la portalada de les cases.
Nosaltres,
els infants d’aquella època, que, tot esperant que ens cridessin a sopar,
jugàvem al carrer intentant caçar esmuriecs a cops de canya, cridàvem des de
l’entrada:
—Pare, que
fan un pregóóóó...
A vegades,
el pare, per molta pressa que es donés, arribava només a atendre les últimes
paraules. El Pere havia recitat ja la seva cantarella davant de ca l’Estrada i
continuava carrer amunt fins a Ca l’Agna.
—Què ha
dit, nen? —em preguntava el pare.
Jo,
enfeinat a caçar esmuriecs, sort en tenia del vell Xolip que, com que feia vida
al carrer, no arribava mai tard i sabia tot el que havia dit.
—Que,
demà, caldrà anar a pagar les contribucions i que qui hagi trobat unes
estisores de podar, camí del Pla de la Bassa, que les denunciï que fan falta
—repetia malhumorat com casi sempre, el vell Xolip.
El Pere
ben segur que era ja a la plaça de l’Església, davant de Cal Cinto del Feliuet,
per continuar després davant de Cal Manolo, més endavant al Perxe del Sabater i
així anar seguint Carrer Major amunt, fent parades cada cinquanta o seixanta
passes, com si es tractés d’estacions del viacrucis.
Sovint,
els vailets el seguíem tot escarnint-lo a mesura que anava recitant: «Es fa
saber..», «es va saber...», «qui vulgui comprar faves…», «qui vulgui comprar
faves…», etc., etc.
—Calleu,
canalla, que no deixeu entendre res —ens escridassava el Jaumet del Fuster.
El Pere,
però, es mostrava immutable i continuava recitant sense alterar gens ni mica la
monotonia del seu missatge.
Allò que
millor se li entenia eren les primeres i darreres paraules: «es va saber…» i
«que els denunciï que fa falta». L’entremig —que era allò que en realitat
importava— calia anar-ho desxifrant per allò que cadascú dels veïns havia
cregut endevinar. Si, ni així, hom se’n podia fer cabal,
calia anar-li al darrere per tal d’esclarir el contingut del pregó a la propera
cantonada.
Quant a la
seva funció de sagristà-campaner, allò que de patac em ve a la memòria són les
entremaliadures que li fèiem els escolans.
La més
sonada fou un recorregut per l’església, tot passant la safata, duent penjada a
l’esquena una enorme llufa que feia ganyotes.
Tothom
reia per sota el nas, però ell ni es va immutar quan li explicàrem la
trapelleria en finalitzar la missa i entrar a la sagristia.
El Pere
era un home impassible, malgrat la tremolor de les mans que li feia encertar
amb dificultat els ciris quan intentava apagar-los amb aquell barretet de
llautó clavat al capdamunt d’una canya, i que en dèiem «apagallums». La figura
del Pere Nunci era austera, demacrada, aparentment hostil, però, en el fons,
plena de bonhomia. El va succeir el seu fill Tomàs, tan prim com ell, però una mica
més esquerp.
El Tomàs, que va substituir el seu pare en la funció de pregoner
* * *
I sense
sortir de l’església, recordo també una altra figura prima, seca, riallera i
cridanera, agenollada en un reclinatori al capdavall de l’església, tocant a la
pila de l’aigua beneita. Era la Mercè de la Rita.
El Josep M. del Saladero dalt de la trona
Sort el
teníem d’ella els escolans quan pujàvem a la trona a resar el Rosari, els dies
de cada dia.
Totes les
velletes a penes se sentien, però ella, amb la seva veu estrident, salvava la
situació.
Gràcies a
ella, sabíem quan calia recomençar de nou el «Déu vos salve, Maria» o el «Santa
Maria, Mare de Déu», ja que les altres veus eren misterioses i imperceptibles.
La seva, però, omplia la nau central, i ens feia avinent quan calia prendre el
relleu.
A més,
tenia la virtut de comptar molt bé les desenes de cada misteri, i ens cridava
l’atenció si ens descuidàvem d’algun «Déu vos salve» o n’afegíem de més per
algun descuit. Senties un «xissssst» allargassat des del final de l’església,
que et feia recitar a l’instant un «Glòria al Pare…»,
per finalitzar el misteri i passar-ne a un altre.
La Mercè
de la Rita, la recordo com una vella simpàtica i alegroia.
6
El Ramonet de l’Espardenyer
Al centre, el Ramonet de l'Espardenyer
Prop de la
pica de l’aigua beneita on tenia el reclinatori la Mercè de la Rita, hi ha la
porta que condueix al cor. Quantes vegades no la va travessar el Ramonet de
l’Espardenyer!
El cor era
pel Ramonet allò que el presbiteri era pel capellà: el centre d’operacions.
Allí exercia els seus dots naturals, sota la batuta del «mestre», el Jaumet del
Fuster.
Allí
refilava com un arcàngel apocalíptic. La seva veu de contralt s’enfilava més
amunt de l’estivineta del campanar. Sobresortia per damunt de qualsevulla de
les altres veus dels companys de cor. Era diferent i estrident, era la veu del
Ramonet de l’Espardenyer.
Les seves
epístoles eren solemnes. Aquella lectio
epistolae beati Pauli Apostoli ad Corinthios la
recordo, encara avui, amb nostàlgia.
Dels disbarats que deia, amb el seu llatí macarrònic, només vaig adonar-me’n, uns anys més tard, quan de seminarista tornava al poble de
vacances. Aquell llatí era tan
d’anar per casa que es convertia en familiar. Fins i tot diria que s’entenia o, millor, endevinava. Havia arribat a ser tan connatural per a ell que li
era tan propi com la pròpia
llengua.
Quan, per
culpa del Concili, es deixaren de racó les llatinades i mossèn Concordi digué
que, d’ara endavant, tot es faria en català, el Ramonet respongué, tot sorprès:
—Però, si
sempre ho hem fet tot en català.
Ni tan
sols se n’havia adonat que allò que llegia tot recitant o cantant, fos a la
missa o a les vespres, era d’un idioma diferent al de la llengua materna.
Del cor
només baixava pels enterraments. N’estic segur que el cant de les Absoltes era escoltat amb respecte i tremolor
fins i tot pels mateixos morts. Allò eren «funerals» i no aquests, a
corre-cuita, d’avui dia! Res de «negres espirituals», sinó uns dies irae profunds i sentits, que feien
posar la pell de gallina.
El Ramonet
de l’Espardenyer es lluïa d’allò més fent la competència a la capellanada del
veïnat que feia cap als funerals «de segona» i no diguem als «de primera». No crec
que ell tingués la sort de rebre una sepultura tan solemne com la que ell fa
proporcionar a tants i tants dels avantpassats. Llàstima, ben segur que ho va
trobar a faltar, i bé prou que s’ho mereixia!
7
El meu germà David
El David davant de la mare i el Josep
Perquè no
digueu que em poso sempre amb els altres, aquesta vegada ho faré pagar a la
família, ja que el meu germà David —de marrec— ens va oferir una pila d’anècdotes
que poden ser causa —si més no— d’un petit somriure. I, al cap i a la fi, no és
altra la finalitat d’aquests escrits.
Els qui
més disfrutaven amb els acudits del David eren mossèn Anton i la seva
majordona, la senyora Encarnació. Aprofitaven les vegades que la mare l’enviava
a l’abadia a dur-los uns enciams, mitja dotzena d’ous o una botifarra (quan
havíem mort el tocino) per fer-lo garlar o, fins i tot, provar d’empipar-lo
d’una manera o altra.
Un dia, la
senyora Encarnació el va acusar d’haver-li robat les sabatetes del gat. Malgrat
les protestes del meu germà, la majordona va mantenir l’acusació. El David va marxar
donant un cop de porta i va arribar a casa desconsolat, jurant i perjurant a la
mare que ell no en sabia res de les sabates del gat del senyor rector.
La mare
—que s’adonà de les intencions de l’Encarnació— se’n va anar al rebost i
arrancà els unglots de les potes del tocino que tot just havíem mort feia pocs
dies.
—Té —digué
al meu germà—. Porta-les a la senyora Encarnació.
Cofoi, el
David va córrer cap a l’abadia i encara no havia obert l’Encarnació la porta,
que li llançà al terra els unglots del nostre porc, tot dient-li:
—Aquí tens
les sabates del teu maleït gat,… per avui, per demà i perquè no me les tornis a
demanar —i fugí escales avall, cametes ajudeu-me.
En una
altra d’aquestes anades, el David tenia ganes de fer un riu i així li ho va fer
saber a la majordona. Aquesta li mostrà la porta del lavabo. Una vegada dintre,
amb prou feines va saber on l’havia de fer (el pipí, naturalment). Ell només
coneixia la comuna de casa. Sembla, però, que
va encertar l’estri i el forat adient. De totes formes, va sortir amoïnat, ja
que, en arribar a casa, va explicar a la mare que havia fet un riu en una
sopera molt gran que tenia el senyor rector.
La mare li
va dir, llavors, que allò no era una sopera, sinó un water.
—Ah! —va
replicar el David—. Ara ja sé perquè a la missa el mossèn diu: Water noster. Deu voler que
tothom sàpiga que en té un a casa seva —va afegir, satisfet.
Mossèn
Anton i la senyora Encarnació es van fer un panxó de riure quan la mare els ho
explicà i —encara avui— li ho recorden, al David, cada vegada que el veuen.
Acabaré
amb un fet del qual jo en vaig ser testimoni.
Era una
festa grossa dels voltants de Nadal. Jo, juntament amb un altre escolà (posem
pel cas, el Ramon del Quisserris, que no recordo si l’he fet sortir cap
vegada), ajudava a missa quan encara es feia d’esquena al poble.
Quan,
després de l’Alçadéu retornàvem al capdavall de les escales, vaig veure el
David que pujava com un coet pel mig de l’església. «On va aquest marrec?»,
vaig pensar. Ell, però, ja pujava al replà del presbiteri i s’enfilava fins al capdamunt
de les escales.
Ni tan
sols vaig poder-lo aturar. Arribat al peu de l’altar, va començar a estirar
l’alba i la casulla del mossèn per cridar-li l’atenció.
Quan el
mossèn, tot sobtat, es girà, li va dir amb prou veu perquè se n’assabentés tota
la feligresia:
—Mossèn,
aquí té la carta als Reis. Miri que no arribi tard. —I, tot satisfet, va anar
cap al primer banc, on acostumaven a asseure’s els més menuts.
Com podeu
comprendre, la gent que assistia a la missa es tronxava de riure i jo em volia
amagar sota la catifa de l’altar.
8
El Joanet del Sardà
De la
senyora que vivia a l'abadia tenint cura del mossèn sempre n'havíem dit «la
majordona». Per això, els escolans ens vam fer un tip de riure quan la
Tresineta de Ca l'Agna va entrar a la sagristia i va dir a mossèn Anton: «M'ha
dit la seva dona que em doni un ciri per a la processó», tot referint-se a la
senyora Encarnació.
A l'abadia,
però —en aquell temps—, hi feia estada, de tant en tant, una neboda del senyor
rector que feia anar de corcoll els més grans de l'escolania i també —per què no?—
la colleta de seminaristes. Es deia (suposo que encara s'ho diu) Amor —un nom,
per cert, molt evocador—. Era jove i molt maca (almenys, així ens ho semblava).
Es veu, però, que no vam ser nosaltres els únics que ens vam adonar de les
qualitats físiques de la neboda de mossèn Anton. Altres, de més granadets,
també hi pararen atenció.
Davant
mateix de casa, tenia un veí, el qual recordo petit i esquifit, nerviós i una
mica rondinaire. Segur que tots el recordareu camí de la carretera dels
Omellons, portant un sac a l'esquena, tot anant i tornant d'algun hortet que
devia tenir prop del tomb del Sardà. I Sardà es deia, precisament, el
personatge al qual faig referència: el Joanet del Sardà.
Els seus
pares, també menuts com ell, li repetien una vegada i altra que s'havia de
buscar una dona, que l'hereu de Cal Sardà no havia de quedar-se conco. Ganes no
n'hi faltaven pas. Més d'una vegada, alguns veïns bromistes —com el Ramonet del
Pateca, el Joan del Dalmau o el Tòfol del Llord— li feien broma, repetint-li:
«Doncs, què penses, Joanet? Què no has de donar un cop de cap?». I ell, empipat,
s'amagava a l'entrada, remugant alguna lletania.
Amb
l'arribada de l'Amor va veure el cel obert. Era la seva. O ara o mai. I, mudat,
clenxat i abrillantat, se n'anà un bon dia cap a la rectoria.
L'Encarnació,
que li obrí la porta, quedà sobtada d'aquella visita inesperada, i li digué:
«I, doncs, Joan, què passa? Que no es troba bé la mare?». «La mare, rai!... És per
a mi que he vingut», i sense esperar més, va dir que volia veure el senyor
rector. «Ho sento, però el mossèn acaba d'anar-se'n a un funeral a Arbeca.»
«Doncs, que surti l'Amor», va replicar el Joanet. L'Encarnació, sorpresa, li
digué: «I, què li vols a l'Amor?». El Joanet, tot nerviós, replicà: «Coses
meves», i davant l'astorament de la majordona, afegí: «Coi, que m'hi voldria
casar. He vingut a fer-la demanar». «Reina Santíssima», pensà l'Encarnació, i
mirà de fer-li una sèrie de consideracions sobre la diferència d'edat i que
calia que s'ho pensés molt bé. Veient, però, que el Joan no estava per orgues i
que ja ho tenia tot comptat i debatut, li insinuà que estava compromesa, vaja,
que ja tenia nòvio. Al Joanet, se li
va venir el món a sobre, i s'encaminà cap a la sortida amb la cua entre cames.
L'Encarnació l'acomiadà des de la porta del pis, veient com se n'anava tot
moix. A mitges escales, però, es tombà de sobte i li digué decidit: «Escolti,
escolti..., potser vostè i jo podríem fer bona parella!». Aquesta volta, fou
l'Encarnació la que es posà de tots colors. «Què dius, ara, Joanet? Com se t'ha
acudit fer-me, a mi, aquesta proposta?». El Joanet, però, que anava per totes,
li replicà: «Miri, Encarnació, el pare sempre m'ha dit que “qui no pot segar,
espigola”». (Fins a Vall-clara va haver d'espigolar el Joanet del Sardà per
aconseguir... la Maria!)
La Maria
del Sardà, davant de tot.
9
El pinxo
de la bici
Feia dies
que havia d’haver començat l’estudi, però el nou mestre no acabava d’arribar i
nosaltres ens passàvem tot el sant dia vagant pels carrers, fent empipar els
veïns, sobretot a l’hora de la migdiada.
Aquell
dia, però, cansats de jugar a boles davant de Cal Prionet, vam anar a fer colla
al Pati Castell, on n’hi havia uns quants que jugaven a patacons.
—Ei! Anem
a jugar a pilota al tomb del Sardà?
Tots ens hi
avingueren.
Quan érem,
però, a la Plaça del Pou, el Lluís del Carrill va suggerir:
—I si
anéssim a buscar el berenar?
Tenia tota
la raó del món, perquè després ens faria mandra pujar a buscar-lo i, a l’hora
del sopar, les mares runarien de valent.
Cametes
ajudeu-me, vam córrer cadascú a casa seva a buscar un badall.
—Agafa la
teva pilota que és de reglament —va dir el Jaume del Palet al Ramon del «Bone».
Un quart
d’hora més tard estàvem de tornada, cadascú amb les seves llesques farcides de
pernil, botifarra, formatge, ganyils o qualsevol altre «acompanyament» que
havíem pispat del rebost de casa. El Lluís del Carrill, però, duia mitja barra
de pa amarrada de vi i sucre.
Arribats
al camp de futbol, ens férem a parells i escarsers la tria dels dos equips. Com
que anàvem desaparellats, el Ramon del «Bone» —que duia, a més de la pilota, un
xiulet d’os de préssec— li va tocar fer de refli.
Ja que el
camp era massa gran per la colla que érem, vam escurçar-lo per la part del tros
del Bessó. Als rocs que assenyalaven els dos pals de la porteria, hi
amuntegàrem els jerseis i jaquetes que les mares ens havien fet prendre per
allò de la marinada del capvespre.
La primera
part fou molt discutida. El Ramon del Pastor va donar un cop de puny al Cisco
del Quisserris, perquè li havia donat una puntada de peu sense voler. I el refli va haver d’esquivar un roc
que li va llançar el Josep del Grinyó per haver-li pitat un orsai que ell va considerar que no
ho era.
A la mitja
part, amb 2-1 a favor nostre, vam anar a refrescar-nos a la bassa del Bessó, i
a endrapar el berenar que ens havíem apariat.
A la
segona part, tot just començada, l’Enric del Salvadoret va xutar ras i fort de
molt a prop, i el Josep Maria del Saladero, encara que va poder desviar la
pilota, va anar a parar de morros contra els rocs que feien de pal esquerre de
la nostra porteria. (Sort que les jaquetes van amorosir la patacada!)
—Cona! Cona! —cridaren els
contraris, i així ho sentencià el Ramon del «Bone».
—Que la
saqui el Jaume de l’Orteuet —va manar el Jaume del Palet, que feia de capità de
l’equip contrari.
El Jaume
de l’Orteuet s’endugué la pilota al racó del corner i, després d’apartar amb el
peu unes pedres que li feien nosa, es disposà a xutar. De sobte, però, es va
quedar badant cap a la carretera.
—Què
esperes, carallot? —li digué el Jordi del Xaparro.
—Mireu,
mireu... qui ve! —cridà tot indicant la carretera dels Omellons—, un xulo en bicicleta!
Com que,
en aquells anys, no se’n veien gaires de bicis, ens vam afanyar a posar-nos en
renglera a la vora de la carretera.
Quan vam
tenir prop el pedalaire, ens va sobtar com anava de mudat i el ridícul bigotet
que duia. Semblava un merdós de capital!
Tot d’un
plegat, com si algú hagués donat una ordre, vam agafar rocs i vam provar de fer
punteria al cul del coratjós ciclista, el qual va haver de pedalar més de
pressa per tal d’esquivar la pluja de rocs que li queia damunt.
El partit
—com quasi bé sempre— va acabar amb raons a causa del penal que el Ramon del
«Bone» va pitar a favor dels altres.
Xops de
suor, murris i empipats, vam reprendre el camí de tornada al poble. El sol
s’acabava de pondre a la Serra del Guardiola.
En arribar
a l’Arraval de Jesús, la Carmeta del Pau ens va fer saber que l’endemà hi
hauria estudi.
—Carall,
ja ha arribar el mestre? —diguérem a cor.
—Oi, tant!
—fou la resposta.
L’endemà,
doncs, la mare em va treure del llit a les vuit del matí. Em va fer rentar bé
les mans, cames, cara i, fins i tot, orelles, al safareig de l’entrada de casa
i, després de fer-me ben recta la clenxa i de penjar-me la cartera de cuiro a
l’esquena, em va enviar a l’escola amb dues llesques de pa i una presa de
xocolata. Abans m’havia fet engolir un got ben ple de llet de cabra.
L’estudi
era a l’Agrària (fins fa pocs anys, encara es podia llegir «Hogar del Productor»). Des de la
baixada de Cal Moreno, vaig veure com els companys discutien la jugada al
costat de la roda de molí palplantada a la paret de darrere de Cal Felip,
davant mateix de l’estudi. Vaig acostar-m’hi per dir-hi també la meva.
—Ves a
saber com serà el nou senyor mestre —deia el Ramon del Quisserris.
—Segur que
ens posarà més deberes que el d’abans — temia el Ramon del Pastor.
—No sé si
aquest es deixarà prendre tant el pèl! —afegia el Joan del Feliu.
—Per més
pinxo que sigui, li farem abaixar els fums —sentenciava el Josep del Moix.
En
aquestes, va fer cap el Ramon del Ros del Miró amb la clau de l’escola. Va
obrir la porta i vam entrar tots cuita-corrents. A mesura que anàvem passant,
anava dient:
—Ja us
passaran ben aviat les ganes de fer gresca!
«Què
carall deu voler dir?», vaig pensar.
Tot
seguit, però, vaig córrer escales amunt donant empentes a tort i a dret. La
lluita per aconseguir el millor pupitre i tenir al costat el millor amic fou una batalla
campal.
Enmig
d’aquell enrenou, es va obrir la porta del fons de la sala i el Ramon del Ros
del Miró va cridar amb veu alta i decidida:
—Lo senyor
mestre!
Ens volíem
amagar tots sota les rajoles. El senyor mestre era, ni més ni menys, que el pinxo de la bici, a qui havíem apedregat
el dia abans.
Era de
Reus i es deia Joan Teixell.
Alumnes en
temps del mestre Fernando Villabona.
El senyor
Joan Teixell va venir anys després.
10
L’aigua de cisterna
L’aigua
que rajava per l’aixeta del safareig de l’entrada de casa, la mare deia que era
«molla». «I tant si n’és de mullada!», pensava jo. (Llavors, desconeixia el significat
de «fluixa, mancada de força» que té aquest adjectiu, i me’n feia creus que es
pogués parlar d’aigua molla.)
Qui, des
de començaments d’arribar al poble, va fer escarni de l’aigua molla va ser el
senyor Teixell, el mestre ganxet que tan bona acollida havia tingut per part
nostra, els seus alumnes.
Ja, el
primer dia de classe, assedegat de tant de cridar exigint ordre i concert, va
demanar al Jesús de Ca la Quimeta que li anés a omplir el «cantiret» a la font.
El Jesús
replicà:
—Senyor
mestre, no en tenim cap de canteret.
Empipat,
el senyor Teixell se n’anà al quartet del fons de l’estudi i, tot aixecant-lo
ben alt, li digué:
—I, què
és, doncs, això, capsigrany?
—Ah, vol
dir... el silló? —s’excusà tot compungit el Jesús.
—El què?
—digué el senyor mestre.
—A casa,
en diem silló, senyor mestre.
—Doncs,
mal dit —va cridar, furiós, el senyor Teixell—. Un botijo en castellà és un cantiret en català. A veure si
n’apreneu!
—Com vostè
digui, senyor mestre —afegí, tot temorós, el Jesús. I sortí d’estudi cuita-corrents
i amb la cua entre cames.
Quan el
Jesús tornà, el senyor mestre va aixecar amb empenta el cantiret-silló,
disposat a fer un bon trago. Però, tot just li havia mullat l’aigua la gorja,
l’escopí a un racó de l’estudi.
—Es pot
saber d’on l’has treta, aquesta aigua? —preguntà, enfadat.
—Del pou
de la Plaça del Pou —digué, tot escorregut, el Jesús.
—Aquesta
aigua no val res. Vull aigua de més qualitat —exigí en to autoritari, el senyor
Teixell.
Llavors,
el Ramon de l’Animer, des del racó de pàrvuls, va aixecar el dit, demanant la
paraula. El senyor mestre no en va fer ni cas. (Ben segur que pensava que era
una nova sortida del Ramonet. Precisament feia pocs dies que també havia cridat
l’atenció del senyor mestre, quan, en veure que ningú de la classe no sabia el
nom de cap cabo, ell
digué que en sabia un: «El cabo de l’Arraval», va dir tot cofoi, fent pixar de riure tota la classe.)
El Ramon,
però, insistia —ara ja amb les dues mans aixecades i remenant el cul al seient
del pupitre— per mirar de cridar l’atenció del senyor mestre.
—Què vols,
tu, marrec? —li preguntà, per fi, el senyor mestre—. Que potser saps un altre cabo?
—No,
senyor mestre, però sé d’una cisterna que fa l’aigua molt bona.
—Molt
rebé, xicot. Quedes nomenat «encarregat del cantiret d’aigua del senyor mestre»
—va decretar el senyor Teixell.
—Gràcies,
senyor mestre.
—Pots
anar-hi, ara mateix. I quan arribis al carrer, ja pots buidar-lo del tot
—afegí.
El Ramon
de l’Animer va sortir content com unes pasqües per la responsabilitat que li
havia ofert el senyor mestre. No va tornar fins al cap de mitja hora, quan ja havíem
acabat de donar la lliçó.
—Es pot
saber d’on, carall, has anat a buscar l’aigua? — li cridà, molest, el senyor
mestre. I, sense esperar resposta, li arrencà el silló de les mans i féu una
llarga xerricada, amb molt de desfici. I havent begut, li digué, satisfet:
—Ramonet
et mereixes una bona nota... Això sí que és aigua de debò: gustosa com una poma
i fresca com una rosa! Cada tarda, en sortir de l’estudi, t’emportes el cantiret
i, l’endemà, al matí, el tornes ple. Entesos?…
—Sí,
senyor mestre, el que vostè mani —contestà el Ramonet.
Aquell
silló va complir, de llavors ençà, una doble finalitat: sufocar la set del
senyor Teixell i esbandir-li les mans després de l’esmorzar. Cap de nosaltres
no podia ni somiar tastar l’aigua d’aquell silló. Era el «cantiret del senyor mestre».
Nosaltres, si teníem set, havíem d’esperar el recreo
i fer una correguda a la placeta de davant de
Cal Prionet, a la font de davant de Cal Moix o a la de la Plaça del Pou.
Al llarg
del curs, va anar fent elogis d’aquella aigua tan bona que li duia cada matí el
Ramonet de l’Animer.
Cap a les
acaballes del curs, un bon dia no en va tenir prou amb les lloances de sempre
i, després d’un rot solemne en abaixar el silló, li va preguntar, intrigat:
—I, es pot
saber d’on la treus aquesta aigua tan rebona? —i, sense esperar resposta,
traguejà de bell nou.
—D’allà,…
prop del cementiri —respongué, innocent i satisfet, el Ramonet.
—Buffffff
!!! —Un sortidor d’aigua ruixà els qui ocupàvem les primeres files de pupitres.
Mai més va
voler-ne saber res d’aquella aigua de cisterna tan bona, per més que li
diguéssim que els sucs dels morts no podien arribar de cap de les maneres a la
cisterna de Cal Conillera, que no era pas a la casa —aquesta, sí, massa propera
al cementiri—, sinó a l’era que tenien camí de la carretera de Maldà.
El poble
Ramon de l’Animer va ser, des d’aquell dia, destituït d’aquell càrrec tan
important i, a partir de llavors, el tornà a tenir de cap d’esquella.
.
11
L’esmorzar del senyor Teixell
—A
continuació, deberes —deia aixecant la veu—. I tu, Ramon, vés a buscar-me el bocadillo.
Mentre el
Ramon del Ros del Miró anava a l’Arraval a reclamar el badall del senyor
mestre, aquest escrivia a la pissarra una colla de cuentas i de problemes, perquè ens entretinguéssim
mentre ell esmorzava.
Aquell
dia, però, va afegir-hi un seguit de frases de caire patriòtic, per tal de
preparar la lliçó d’Espíritu Nacional que ens donaria més tard. Encara avui veig la pissarra on hi havia
escrites aquestes consignes:
España es nuestra patria.
Ser español es una de las pocas cosas importantes que se puede
ser en la vida.
Franco es nuestro Caudillo.
La bandera es el símbolo de la Madre-Patria.
Mentrestant,
havia arribat el Ramon amb l’entrepà que la senyora Tresina —viuda i mare del
Ramon— havia apariat per al senyor mestre. Venia embolicat, per fora, amb paper
de diari i, per dins, amb paper d’estrassa, que absorbia millor els olis,
greixos i suquets.
El senyor
mestre desembolicava el paquetet amb parsimònia, llençava a l’estufa el tros de
diari i, com qui pelés un plàtan, feia aparèixer una punta del llonguet i,
obrint-li la boca, espiava el requisit que la mare del Ramon li havia preparat.
Dins del crostó de pa tou — tot just acabat de sortir del forn de Ca l’Orteu—
s’hi amagava una truita francesa de dos ous, o una de patata i ceba, o tomàquet
i pernil, botifarra o tonyina, o rostes amb tupina, o… altres menges
suculentes.
Llavors
donava tombs per la classe tot assaborint amb fruïció la vianda, mentre a
nosaltres ens corria la rata per l’estómac, i algunes boques s’obrien fent
badalls davant l’immens entrepà del senyor mestre.
Tot d’una,
s’aturava i donava un cop d’ull al cartipàs d’algú de nosaltres.
Si
l’espiat anava per bon camí, repetia una vegada i altra: «Bé, xicot, bé…, això
va bé», empastifant de capellans la llibreta de l’aplicat, al qual després
renyaria per la «mala presentació» del treball. Si, pel contrari, el noi no rascava
pilota, li donava un mastegot o li esclafava el nas damunt del quadern, i
cridava ben fort perquè ho sentís tota la classe: «Burro, més que burro».
Quan
arribava al final del passadís entre la filera de pupitres, feia una escapada
al quarto del fons i xerricava una bona estona del porró de vi negre que tenia
amagat a l’armari. A cada visita, el Lluís del Xuxa anava comptant amb veu
baixa: «Tercera… quarta…cinquena estació».
Quan ja
quasi bé tothom havia acabat los
deberes —excepte el David del Samanyo i algun despistat
més—, el senyor mestre engolia l’últim tros de l’esmorzar.
Era,
llavors, que cridava un de nosaltres. L’interpel·lat, sense necessitat de més
aclariments, anava de pet al balcó a agafar el silló, tot esperant amatent el
senyor mestre.
Aquest
s’hi atansava torcant-se el bigoti amb la mànega del guardapols i era allí al
balcó on el senyor mestre parava les mans com ho fa el senyor rector a la
missa, mentre l’aigua vessava pel broc gros. Ell es refregava ben fort les mans
sota el raigs del silló i, després de sacudir-se-les amb nervi, anava al centre
del balcó, on hi havia hissada la bandera i, amb el símbolo de la Madre-Patria, es torcava les mans i els morrets, davant l’astorament dels alumnes
més aplicats que s’havien empassat amb tota la bona fe del món les consignes
encara escrites a la pissarra de l’estudi.
Al fons, a
l’esquerra, la balconada de l’Estudi on s’hissava la bandera
12
Amics de tota la vida
No fou per
l’actual càrrec [director de RNE a Catalunya] que li vaig demanar, al Josep Maria
del Saladero, que fes la presentació del meu llibre, No gos mesell, el proppassat
24 d’abril [1994]. La nostra relació ve de lluny. De més de mig segle. Nascuts
el mateix any, només amb un mes de diferència. Del setembre, jo; de l’octubre,
ell. Per tant, jo sóc més gran, però ell més alt. Però hauria pogut ser al
revés, i us explicaré per què.
La Carmeta amb la maleta
Per casa
rodava una foto —que encara conservo— on es veu la meva mare, la Carmeta del
Tenalla (com li diuen alguns per fer-la enfadar, encara que saben prou bé que
ella és la Carme del Borrassol), que duu a la mà una petita maleta. Mirant
fotos a casa un dia tot berenant, el Josep Maria li va preguntar on anava amb
aquella maleta. Ella tingué una resposta molt original. «No anava, que venia
—li digué—. Tornava de comprar un nen, el Josep. I, per cert, que vaig estar a
punt de comprar-te a tu.» El Josep Maria, en arribar a casa seva, els digué que
ja sabia que hauria pogut ser de Cal Borrassol, i, davant l’estranyesa del Cisco
i la Mercè, els explicà la gallofa de la meva mare. (Per això, us deia abans
que hauria pogut ser ell més baix i jo més alt, si la tria hagués estat
diferent, perquè —segons diuen els entesos i l’experiència ho confirma— això de
l’estatura ve de família.)
Quan
encara anàvem a costura, sent per tant uns taps de barral, recordo que, quan la
hermana Concepció havia de sortir de classe per algun o altre motiu, ens
deixava, a ell i a mi, encarregats del puntero i de l’ordre mentre ella era fora. Nosaltres aprofitàvem l’ocasió per
imposar autoritat, i una manera de demostrar-ho era no deixar beure ningú del
silló que hi havia amagat darrere de la porta que donava sota l’escenari, si no
pagaven penyora (cinc cèntims, una barra de regalíssia, un caramel, un
cromo...). De vegades, però, ens ho feien pagar quan sortíem a jugar al terrat.
A
doctrina, amb mossèn Josep, ocupàrem els primers llocs fins que —precisament el
dia abans— una errada en el Parenostre va
fer que el Lluís del Xuxa s’interposés entre els dos el dia de la Primera
Comunió. I que consti que no li retrec, al Lluís, la seva intromissió, però
recordo molt bé que ens vam passar la missa mirant de reüll i rient-nos —i no
sé pas per què— de l’Angelines (filla d’una mestra) i de la Teresina del Vilaverd.
També a
estudi el mestre, senyor Joan Teixell, ens acostumava a col·locar de costat, en
un mateix pupitre. Tal vegada per estimular-nos a veure qui podia més. Segons
sembla no ho devíem fer gaire malament, perquè —i perdoneu la immodèstia—
recordo que ens honorava, anomenant-nos com «los
primeros de la primera sección». Així, en
castellà, que era com llavors es feien les classes seguint les directrius que
imperaven en aquells anys, encara que —gràcies a Déu— tot tornava a la
normalitat quan sortíem al carrer, a jugar a futbol, a patacons, a boles, malgrat
que, quan saltàvem a Mismo (per què
li dèiem aquest nom?) cridàvem: «Mismo, con
carrera un y dos, de l’Aleix del Carreter, universal i mig». (Em
sabríeu dir què carall significava aquesta frase, per a mi tan inintel·ligible?)
Per a
l’aprenentatge de la llengua —la castellana, naturalment— el senyor mestre ens
va aconsellar comprar un diccionari. Crec que era del Josep Maria. No podria
pas jurar-ho, però sí que el tenia ell a les mans quan, un bon dia, a la
cantonada de Cal Sastre, davant de Ca la Sió del Ninyo, vam estrenar-lo buscant
el significat de la paraula —no us escandalitzeu!— Puta. Recordo molt bé que aquell llibrot no ens va
traure de dubtes. Ens va remetre a Ramera. I aquesta paraula ens va fer saber que es tractava d’una Mujer pública. Total que vam
quedar com abans, encara que —sense diccionaris— nosaltres endevinàvem
prou bé
què volia dir aquella paraulota. Si no hagués estat així, no hauríem fetes
tantes juguesques per veure qui deia més de pressa Punta, punta, punta...
13
La Maty Mont
Els anys
de la postguerra foren anys de desfermat nacional-catolicisme. Les forces vives
dels pobles, això és, els amos dels ajuntaments i els rectors de les
parròquies, anaven de bracet per tal que no reviscolessin las hordas rojas (segons l’expressió gravada
al monument que va restar, anys i panys, palplantat al mig de la Plaça de l’Església).
Segons he
sentit contar, però, l’estada de mossèn Joan París fou més bel·licosa que la de
mossèn Josep Manresa —home d’un tarannà molt més pacífic—. Com a mostra d’aquesta
bona harmonia entre els homes del Govern i els de l’Església, resta viva la
imatge tan present a les parets de despatxos, sales i escoles, on, a banda i
banda del Sant-Crist, hi havia penjats els quadros del Caudillo i de José Antonio.
Molts més eren, però, els exemples de la relació amistosa entre les dues
institucions. Sens dubte que els qui teniu més de 40 anys recordareu tota la
faramalla que s’organitzava un quart d’hora abans de les misses solemnes, els dies
de la Festa Major.
L'Ajuntament en una processó
L’orquestra
que havien llogat per a la balleruca feia cap davant de l’antic Ajuntament
(l’actual casa del Prionet). Al so d’alguna melodia de les que ajuden a marcar
el pas, els membres del Consistori municipal i el tinent de la Guàrdia Civil,
presidits per l’Alcalde —amb vara de comandament a la mà dreta—, anaven en
processó cap a l’Abadia.
El mossèn,
quan sentia prop la xaranga, sortia cuita-corrents del confessionari i, per la
porta de la dreta del presbiteri, feia cap a l’entrada de la Rectoria. Vestit
amb sotana, sobrepellís, estola i bonet, rebia la salutació del batllede la
vila i, altra volta, sonava la música per tal d’acompanyar de nou la comitiva
fins al cancell de l’església.
Tots els
reunits al temple es posaven drets per rebre les autoritats, que travessaven la
nau central fins a arribar a l’altar major, on tenien destinats dos bancs de
preferència. (Aquells bancs sembla que eren molt propicis per fer una becaineta,
doncs era bastant freqüent veure pesar figues algun que altre regidor, alcalde
inclòs, quan el predicador de torn s’allargava més del compte o feia monòton el
seu sermó des de dalt de la trona.)
Els
músics, però, es quedaven a la plaça o fumant per les escales del campanar a
l’espera de tocar l’Himno Nacional durant l’Alçadéu i de
retornar, al final de la missa, el mossèn a l’Abadia i l’Ajuntament a la Casa
de la Vila.
Aquesta
bona avinença entre el rector i l’alcalde, es veia, però, enterbolida pels
desigs de la massa popular, que, encara que molt alliçonada per les prèdiques
dels mossens sobre el foc de l’infern a causa dels pecats de la carn (no de la
de l’olla, sinó de la de l’altra), tenia ganes de disbauxa, almenys durant els
dies de la Festa Major.
A desgrat,
doncs, dels sentiments puritans dels responsables de la moral pública, va
haver-hi un any que la gent jove van exigir «pit i cuixa» per amenitzar el fi
de festa a l’envelat. Quan el senyor alcalde va veure el programes de varietés del Molino, on la Maty Mont i
les seves vedettes ensenyaven més atributs dels que eren raonables en aquella època,
van exigir que enfilessin l’agulla per tal que es reduís al màxim l’exposició
de la carn fresca.
A les
pobres artistes, no els va tocar altre remei que acatar el mandat municipal si
de debò volien sortir a l’escena. La feina va ser seva, però, per poder
executar els passos i cabrioles damunt de l’escenari, donat que el tall de les
faldilles s’havia reduït tant que feia impossible la capacitat de moviments. I,
per altra banda, el joves del poble més atrevits i descarats, situats davant
mateix de l’escenari, se les veien negres per tal d’endevinar les esplèndides
cuixes de les mosses del Molino.
Al final,
però, el senyor alcalde, que era el Cisco del Saladero, va tenir la delicadesa
—segons m’ha informat un bon amic— de regalar a les artistes una caixeta de
«purets». (Devia ser per compensar-les dels apuros
que havien passat, les pobretes, durant la seva
actuació.)
14
El Juanito
En les
meves últimes estades a l’Espluga he trobat més d’una persona que m’ha
recriminat que no hagués escrit res en els darrers números de la revista Spelunca. La Justina de Cal Petronill
em va sobtar en preguntar-me: «Que ja no escrius ara?». Jo li vaig contestar
que ja no ho feia al Diari de Tarragona, sinó al Nou Diari i —algun cop— a La Mañana. Ella, però, no preguntava per la meva activitat periodística, sinó
pels meus escrits en aquesta revista. «Els trobo a faltar —em digué—. M’ho
passava tan bé!!». Sembla que no és ella sola. D’altres m’ho han comentat
també. El que passa, però, és que jo, de petit, vaig fer poca vida al poble.
Als onze anys vaig anar al Seminari, i les vacances d’estiu no eren suficients
per viure de debò la vida del poble. A més, cal tenir present que, en aquella
època, la colla de seminaristes fèiem una vida molt de rectoria i de poc
contacte amb els companys de carrer. Això féu que no visquéssim de prop moltes
de les vivències dels nois de la nostra edat. És per aquest motiu que el meu
bagatge de «pàgines viscudes» sigui una mica minso davant de la pila
d’anècdotes que podrien oferir els amics d’infantesa. Per això, quan algú m’ha comentat
per què no expliques «tal cosa» o «tal altra», la meva resposta ha estat: «I
per què no l’expliques tu que la coneixes millor?». «Tu hi tens més traça, hi
tens la mà trencada», se’m respon. Potser sí que tinc una certa gràcia en el
farciment de les historietes. Anys d’activitat en el camp editorial m’hi han
ajudat, com a vosaltres anys d’anar al tros dia rere altre us han fet millors
pagesos. Cadascú coneix millor allò que més ha fet. Deixem-nos, però, de més
comentaris, i anem al gra, que cal que sigui «el Juanito», del qual encara no
n’he dit ni un mot.
Com que a
mi se m’acabaven les anècdotes, vaig suggerir als qui me n’explicaven que me
les donessin per escrit —sense que es posessin cap pedra al fetge pel redactat
o per les faltes d’ortografia—, que jo miraria d’adobar-ho de la millor manera
possible perquè fos entenedor i amè. Vet aquí, doncs, la primera col·laboració conjunta
de dos amics «de penes i fatigues»: el Lluís del Xuxa i el Josep del Borrassol.
Ell hi posa el tall i jo miraré de posar-hi la salsa. Desitjaria que tots
aquells que creguin tenir alguna cosa simpàtica per contar que me la fessin arribar
sense angoixar-se gaire pel redactat, que jo ja miraré de polir-ho. Perquè —com
em va recordar el Josep del Samanyo al ball de Festa Major— «de bes i de uves i
de haches intercalades
en saps més tu, però de ballar et guanyo de bon tros». I, naturalment, tenia
tota la raó. I del Juanito, què?
Era un
personatge polifacètic, el Juanito, i sempre tenia una sortida o altra digna
d’esmentar. El Lluís del Xuxa recorda que, de petit, tot travessant el fondo,
anant del poble a l’Arraval, va veure el Juanito que treballava un l’hort que
hi havia als actuals jardinets de la Mare de Déu de Montserrat. Ell li donà el
crit: «Què fem, Juanito». Aquest va trobar ràpid una resposta ocurrent:
«Tintura de iodo per a la ronya d’alguns». Sortides com aquestes eren el nostra
pa de cada dia en boca del Juanito. D’aquella boca, però, acostumaven a sortir
els renegots més grossos i rebuscats que us pugueu imaginar. Això dels renecs
sempre ha estat una cosa mal vista, naturalment, però hi havia persones (encara
n’hi ha) que els deien (i els diuen) com qui diu jaculatòries. En el renegar hi
ha més rutina que mala bava. És una mena de falca que alguns afegeixen a la conversa
com per agafar respir, per donar més importància a allò que expliquen o
simplement per desfogar-se.
Tots recordareu
l’anècdota d’aquell pagès que no se’n sortia de fer caminar la somera. Per més
que feia brandar la xurriaca, la bèstia no es movia. Ell prou sabia com
aconseguir-ho, però tenia massa prop el rector del poble. Finalment, s’acostà
al mossèn i li digué: «Mossèn, si us plau, tapeu-vos les orelles». I, quan
aquest ho hagué fet,va engegar un «Mecagun breu» que va fer apretar a córrer la
somera baturra. I és que els renegots, sobre tot els rebuscats, pensen més a
impressionar els d’aquí baix que a ofendre el de dalt. I els del Juanito eren
d’aquests. Es vantava de ser considerat el més renegaire del poble, fent la
competència al Ramonet del Pateca, que déu n’hi do la traça que hi tenia. Em
penso, però, que el Juanito el guanyava, sobre tot perquè fins i tot se
n’inventava, en rumiava de nous, com aquell de «Mecagun els quatre pilanets que
aguanten la ca..... de maria sant...». Com podeu veure, eren una mica
rebuscats. Ell, però, quan els engegava, pensava menys en els del cel que en
els vailets que l’emprenyàvem quan esbarriaven la brisa d’aquella premsa que
feia el recorregut pel poble per trepitjar la verema de les cases que tenien
cup propi. La canalla, aprofitant qualsevol descuit de la colla que comanava el
Juanito, ens enfilàvem a la premsa i fèiem les mil i una entremaliadures. Era,
llavors, que deia els més recargolats.
Els més
gruixut, però, el devia dir el dia que una colleta de galifardeus li van pispar
de casa (vivia a l’Arraval, prop de Cal Topiner) un bitllet de dos-cents duros.
Potser amb ganes de revenja per algun mastegot que els havia repartit el
Juanito, li van fer aquella trapelleria. La innocència,
però, d’aquells entremaliats era tan gran que, quan va arribar el moment de
repartir-se el botí, no se’ls va ocórrer res millor que fer-ne quatre trossos,
un per a cadascú, fent del tot impossible poder gastar aquella fortuna amb
caramels, regalíssia o potets de sidral a Cal Prionet o a Cal Dominguet.
He
explicat la trapelleria, però em guardaré prou de donar pistes sobre els
candorosos pispes. Després surten els fills que els tiren en cara: «Si que
n’eres trapella, pare, quan eres petit». I és que els infants d’ahir, d’avui i
de demà sempre en tindran una d’amagada per poder explicar als seus fills i als
seus néts el dia de demà.
15
Els partits de futbol
Darrere: Digne (Tet), Joan (Roc), Josep Maria (Salvadoret),
Jaume(Viu), Ramon (Ermità), Josep (Rogelio).
Davant: Jaume(Catapí), Salvador (Rosendo), Josep (Carboner),
Jordi (Marquet), Enric(Salvadoret).
Això de la
televisió és un invent molt recent. Les discoteques són de fa dos dies. I el
cine és una distracció d’abans d’ahir. De bicicletes n’hi havia unes quantes,
les motos es podien comptar amb els dits d’una mà, i de cotxes, només el del
metge, el doctor Carbonell, i —naturalment— el cotxe de línia del «Bone».
Anar-se a distreure fora, els caps de setmana, no era gens fàcil. Per tant,
calia organitzar-se dins del poble. I una de les distraccions importants dels
diumenges a la tarda eren els «partits de futbol».
El camp,
allà pels anys cinquanta, era a l’última parada que hi ha a l’esquerra abans
d’arribar al tom del Sardà. Calia, doncs, travessar l’Arraval de Jesús i
enfilar la recta que duu a la perillosa corba. Allí tenia lloc, diumenge sí diumenge
no (ja que calia anar també als camps contraris), l’«interessant i disputat»
partit de futbol contra l’equip visitant, que acostumava a ser de la rodalia (Els
Omellons, Fulleda, Vinaixa, Omells, Tarrés, etc.), o d’una mica més lluny quan es
tractava dels partits de la Festa Major.
El partit
del diumenge era esperat amb delit per tota la mainada. Els qui pitjor ho
tenien eren els escolans i els fills de famílies més de Missa, perquè no se’ls
perdonava l’assistència a la funció de la tarda de l’església. Quan només
passaven el Rosari, rai; però quan començaven amb vespres i novenes i trisagis
i viacrucis, era tot un calvari. Prou s’afanyaven els qui dirigien el Rosari
des de la trona a saltar-se alguna avemaria a cada desena o a recitar de pressa
les lletanies; malgrat tot, se’ls feia massa llarga la cerimònia i temien
perdre’s algun dribling del Pep del Rogelio,
algun gol del Jaume del Catapí o alguna bona parada del Digne.
Per sort,
també a mossèn Anton li agradava el futbol i mirava de compaginar els horaris.
Recordo
que tota la carretera dels Omellons era una riada de gent, que caminava de
pressa cap al camp. Els cobradors (sense taquilles) es col·locaven al mig de la
carretera i repartien les entrades. Una vegada començat el partit, feien un
recorregut pel costat del camp per «atracar» els que havien fet l’espavilat i
havien arribat al camp per la banda de la sèquia, sense passar per taquilla
(sempre hi havia raons en aquest sentit).
Bé és
veritat que n’hi havia de privilegiats: descomptant els senyors del «tricorni»
que passaven de gorra a tot arreu, tampoc no recordo que haguéssim pagat mai el
mossèn i els seus acompanyants (els seminaristes —jo, llavors ho era— anàvem
sempre darrere de la seva sotana). No obstant, teníem palco de preferència: a dalt de l’era del Sardà, al costat de la
pallissa i a l’ombra d’un ametller corpulent. Aquell era un mirador fantàstic
per poder veure bé les jugades, encara que una mica de lluny. Em sembla, però,
que el mossèn havia escollit aquell indret més apartat per evitar sentir els
«mecaguns» que s’escapaven als més exaltats.
A la mitja
part, els jugadors no es retiraven als vestuaris, sinó que anaven de pet a un
racó on hi havia una caixa de gasoses, dites «gracioses», posades en fresc a la
sèquia, o a «canviar l’aigua de les olives» darrere les canyes xisques. La
canalla hi acudia també per mirar de xumar el saborós líquid que havien deixat
els jugadors al cul de les ampolles. Llavors, les «gracioses» eren el refresc
més modern.
Un dels
fans més apassionats de l’equip era el Salvadoret, el qual recorria de punta a
punta el costat del camp, encoratjant els seus fills (el Narcís, el Josep Maria
i l’Enric), fins al punt d’amenaçar-los a quedar-se sense sopar si no feien
algun gol.
Hi havia
molta passió a dintre i a fora del camp. I aquest passió augmentava de grau com
més veïns fossin els visitants. Més d’una vegada els jugadors dels Omellons van
haver de córrer sorts avall i arribar al seu poble travessant els bancals, sota
la pluja de rocs dels fanàtics espluguencs que no els perdonaven haver-nos fet
més gols del compte. I no diguem del munt de reflis que havien de sortir protegits per la guàrdia civil, per
evitar ser linxats pels més exaltats, excepte aquella vegada que fins hi tot la
mateixa benemèrita va empaitar l’actual batlle de la vila, Salvador Amat,
perquè, en un partit de Festa Major —mal aconsellat
pel Josep del Samanyo—, va pitar un inexistent gol a favor de l’equip local,
per tal d’evitar que s’emportessin la «copa» els forasters.
Acabat el
futbol, tothom emprenia el retorn al poble, omplint l’ample de la carretera,
sense témer que cap auto s’emportés algú pel davant. Només el timbre d’alguna bicicleta
s’obria pas entre la gent que caminava, xino-xano, tot discutint la jugada.
16
I les «mosses», què?
Després de
recopilar tots els articlets que havia escrit per a la revista Spelunca, m’he adonat que parlo molt poques
vegades de les noies. Com si no n’hi haguessin hagut a l’Espluga de llavors. I
tant que sí, i molt maques.
Així,
doncs, vull reparar aquest descuit, rememorant vells records de la infantesa i
joventut.
La primera
mossa que em ve al cap és la Tresineta de Cal Cuina. I no és d’estranyar, ja
que, encara que jo havia nascut a Cal Borres (davant de la font de la carretera
de Fulleda), ben aviat vam anar a viure al Pati Castell, tocant a Cal Ventura,
ben a prop, doncs, de casa seva.
Recordo
haver jugat amb ella a la sortida de costura. I no sé per quin motiu —encara
que no fos veïna—, s’hi afegia la Maria Teresa del Parrado. Podríem dir que la Tresineta
va ser la meva primera «nuvieta» (amb perdó del seu actual marit).
Passats a
viure a Cal Borrassol (fins aleshores a Cal Xapa), al Carrer Santa Maria, tinc
ben presents les escapades a l’hort del Redemur per veure si, a l’hort del
costat —del Sarauet—, hi feia cap la Ramoneta de Cal Pau del Mestre. Ja podeu
comptar com em devia posar de vermell només dir-li quatre paraules. Ella ben
segur que se n’adonava que em queia molt bé.
Després
van venir els anys de Seminari. Els seminaristes, però, no deixen de ser xavals
com tots els altres (encara que molt reprimits, com és natural).
Durant les
vacances, però, recordo haver donat, els capvespres, torms i més torms pel
poble, per mirar d’ensopegar-me amb aquella colla de mosses que em treien de
corcoll: la Teresina del Vilaverd, la Mari Carme del Saladero, la Mercè del
Salvador Cabeça, la Roser del Maleu, la Teresina del Ballons, la Maria de
l’Animer, la Ramona (abans esmentada), etc. No us diré les preferències per no
desmerèixer cap d’elles.
Recordo,
també, que aquest mateix grupet, quan les sessions de cine de les tardes dels
diumenges, s’asseien en un racó de mà dreta, tot just entrar a la sala. Els
seminaristes també hi fèiem cap (sense pagar, naturalment, ja que aleshores,
era ja cine «del rector»), i ens posàvem darrere d’elles. Ens miraven de reüll
i xiuxiuejaven entre elles, i es feien un tip de riure. Nosaltres, pobrets, no sabíem
què dir-los-hi ni quina cara posar (sort que era fosc). Tot això passava molts
anys després de les pel·lícules del «Bone», que eren avaluades al cancell de l’església
amb «aptes» i «no aptes» o amb un 3-R aquelles que podien enviar-te de pet a
l’infern si et mories sense haver-te confessat.
Com podeu
veure, ja de petit sembla que anava per mals camins. Enamoraments d’adolescent
que és bonic recordar avui que ja tots plegats som una mica granadets i hem
trobat, la major part, la nostra parella.
Espero,
però, que aquestes confidències no portin cap daltabaix matrimonial.
La major
part d’aquestes «mosses» les podeu veure (de petites) a la foto que segueix:
1945 Costura
De dalt a baix i d’esquerra a dreta (en negreta els nascuts
l’any 1940):
1ª. fila: Roser (Maleu), Ramona (Pau del
Mestre), Teresina (Cuina), Lluís (Carrill),
Josep (Marian), Teresina (Vilaverd),
Maria (Animer),
Mercè (Salvador
Cabeça), Josep (Borrassol),
M. Teresa (Parrado).
2ª. fila: Maria (Negret), Montserrat (Ermità), Paquita (Maria
Rosalia), Pilar (Cabeça), Teresina (Ballons), Josep (Grinyó), Rosita (Cabrer).
3ª. fila: Xavier (Maleneta), Joan
(Feliu), Jaume (Petronill), Glòria (Emília Ermità), Francisco
(Quisserris), Carme (Tomàs), Ramon (Pastor), ------, Ignasi (Teresó),
-----, germana Concepció.
4ª. fila: Ramon (Animer), Pilar
(Maleu), Joan (Ballons), Montserrat (Pau del Mestre),
Filomena (Andal), Enric (Magí), Dolors (Marquet), Mercè (Espasa), Consol
(Manolo).
5ª. fila: Ramon (Marian), Josep Maria (Saladero), Xavier
(Agna).
Dates de naixement
PAU ROIG DALMAU (Ton del
Rei) +
21 gener RAMON ROIG BALCELLS (Quisserris)
31 gener IGNASI BALCELLS POCA (Providència)
FRANCESC CODINES VALLS (Vaquer)
+
23 març ROSER BALCELLS SAYRACH (Maleu)
24 març JOAN BALCELLS SESPLUGUES (Pepa)
16 abril MARIA ANSELMO ROIG (Animer)
1 maig MONTSERRAT MATEU FABREGAT (Ermità)
6 maig MARIA ALARI BERNET (Negret)
ANTONI ROIG TORREDEFLOT (Guadalupe)
+
24 juny RAMON AIXALÀ MUR (Justina dels Omellons)
20 juliol TERESINA RIBERA SESPLUGUES (Vilaverd)
RAMONA SESPLUGUES BERNET (Xaparro)
+
19 agost PAQUITA BALCELLS POCA (Maria Rosalia)
16 setembre JOSEP POCA GAYA (Borrassol)
30 setembre JOSEP GRIÑÓ ROIG (Grinyó)
18 octubre TERESINA PONS CODINES (Ballons)
8 novembre JOSEP MARCÓ REMUS (Secretari)
10 novembre LLUÍS TORRES BALCELLS (Carrill)
27 novembre JOSEP MARÍA BALCELLS GENÉ (Saladero)
30 novembre M. TERESA FARREGUT BATISTA (Parrado)
31 desembre JOSEP MARIA AIXALÀ GABARRA (Xolip)
Edició especial amb motiu de la celebració dels seixanta-cinc anys
dels espluguencs nascuts l’any 1940.
L’Espluga Calba, 29 de maig del 2005
