Al Vent del Nord

Al Vent del Nord

30 de juny 2016

Inscripcions antigues de portals

El meu germà David i jo mateix hem anat fent un recorregut pel poble i hem fotografiat les inscripcions que figuren damunt dels portals de les cases, ja que hem cregut que es tracta d'una documentació important per a conèixer l'evolució socioeconòmica de la vila. En parèntesi, posem el renom de les cases, però no les hem esbrinat totes. Agrairíem, doncs, les vostres aportacions per mirar de completar-les, i si en coneixeu de noves, millor encara.


1553 ferradura, cognom Ferrer (Cal Saladero)
Hi ha qui la considera la casa natal d'Antoni Ferrer, 
que va acompanyar a Colom a Amèrica


1571 ... ben Sesplugues  (Cal Catapí)


1607- sota la balconada (Cal Marian)
la casa és molt més antiga


1683 (Sota la rectoria - Cal Josep de la Marina)


1710- potser la llinda d'alguna casa (Pou de la Vila)


1748 (Ca l'Apotecari - Cal Joan del Pastor)


1729- (Cal Maties)


1737 Escut dels Hospitalers (llinda del Molí del Mig de l'E.C., 
avui al monument del Parc de l'Oli de les Borges Blanques)


1759 (Cal Ballons - sortida Sta. Maria)


1759- (Cal Sila - Botiga Prionet)


1763 (Cal Fuster - sortida Pati Castell)


1763 (Cal Tresó)


1773 (Cal Joan de la Josa - Ca la Teresa Rica)


1774 (Cal Sila - Cal Manolo)


1774 (Cal Mony)


1778 (Cal Ferran)


1779 (Cal Cantó)


1781 (Cal Viu)


1781 (Cal Seuma)


1786 (Cal Viure)


1787 (Ca la Maria de la Rosalia)


1788 Joan Gaia (Ca l'Encadernat)


1788 Joan Gaia (Ca l'Encadernat - damunt balcó)


1790 (Ca l'Arico)


1790 (Cal Misango)
damunt hi ha la data 1551


1791- (Cal Ferrer - Cal Prionet - 
sortida Sta. Maria; tapiada)


1809 (Cementiri)


1829 (Cal Marquet, carrer Major)


1832 (Cal Bonifaci - Quatre Cantons - 
casa destruïda al final de la guerra)


1864- (Cal Josep del Borres)


1870 (Cal Pons - Cal Colet; sortida Sta. Maria)


Jaume Torres (sense data)


Làpida funerària
(molt difícil d'esbrinar la data)
(Magatzem del Joan del Pastor, plaça del Pou, lateral carretera)


David  i Josep Poca (Cal Borrassol)

NOTA: El David ens va deixar el 5 de juliol. Examinant els seus papers, he pogut esbrinar els renoms de les cases que desconeixia. Els guions que consten al final d'algunes dates signifiquen que no són del tot clares les xifres.
Estic a l'espera, doncs, de les vostres esmenes o noves aportacions. Podeu fer-les arribar al correu jpg@tinet.cat.





27 de juny 2016

Un capellà gens clerical, un polític poc polític. Memòries



El març de l'any passat (2015), Publicacions de l'Abadia de Montserrat va editar aquest llibre sobre les meves Memòries, atès que el seu director, Josep Massot i Muntaner -com diu en el pròleg- va creure "que es tracta d'un llibre imprescindible per a entendre de prop les transformacions que s'ha anat produint en l'Església catòlica del nostre país, sobretot a partir del Concili Vaticà II, i per a penetrar en els terrenys a vegades una mica misteriosos del món de l'edició i sobretot del món de la política de cada dia".
Un petit tast del contingut del llibre us l'ofereixo amb la publicació del primer capítol. Si us interessa conèixer "la vida i miracles del Josep del Borrassol" fins al final (198 pp.), podreu comprar-lo a Cal Prionet, al preu de 16 euros.

1. De petit a l’Espluga Calba

Vaig néixer en un poblet de les Garrigues, l’Espluga Calba, el 16 de setembre de 1940, l’any en què «encara no havien mort tots» –com canta Raimon–. El meus pares, Josep i Carme, em devien fer per celebrar el final de la guerra «incivil» –com la definia Raimon Galí–. Casats el 21 de setembre del 1939, anaren a viure a Cal Tenalla (avui, Cal Borres) davant de la font de la carretera de Fulleda. Poc temps després es traslladaren al Pati Castell, a la casa del Joaquim Pagès, que havia anat a viure a Barcelona (avui, Cal Ramon del Rei), on van néixer les meves germanes Dolors (3 de juny de 1943) i la Ramoneta (21 d’abril de 1945). La primera va morir al cap d’un mes i la segona al cap de set mesos. Només d’aquesta conservo una fotografia al coll de la mare i alguns petits records. Per exemple, quan, després de sortir de Costura (així s’anomenava el col·legi de Monges Dominiques on apreníem les primeres lliçons), li feia «taaaaat» des de les baranes de l’escala que pujava al primer pis, on ella era a la falda de la mare. La seva mort em trasbalsà. Recordo haver empaitat el metge, el doctor Carbonell, per les cantonades del poble, tirant-li pedres, ja que el culpava de la seva mort.
En un racó del Pati Castell vivien els meus padrins materns, Tonet i Dolores (també de Cal Tenalla), on anava i venia tot sovint perquè el meu padrí, sobretot, em contés vivències de la guerra de Cuba, on ell havia estat.
D’aquest període tinc molt present una nevada impressionant de més d’un metre. Recordo haver anat per damunt la neu a l’altra banda de carrer fins a Ca la Tia Malena.
El col·legi era al Castell, a 50 metres de casa. Allí, l’hermana Concepció m’ensenyà les primeres lletres i els primers números, i em tocà el crostó amb una canya quan no feia bondat. L’aula era al final del passadís, tot just a la sortida que duia al Terraplè, l’eixida que servia de pati d’esbarjo.
També tinc ben present la sala on les noies més grans aprenien a cosir i brodar. Crec que per això d’«anar a col·legi» en deien «anar a costura». Em vénen a la memòria escenes de pastorets i altres obres de teatre, i la imatge cerimoniosa de l’hermana Montserrat. També les trapelleries d’una jove, deficient mental, la Manolita, que ens feia riure amb les seves bufonades.
Complerts els set anys, vaig passar a l’Estudi; primer a Ca l’Agna amb el mestre, Fernando Villabona (el Pequeño, perquè era bastant menut). Recordo que, com que els meus cognoms són Poca Gaya, em deia Poca Gana, cosa que em molestava i que fou motiu que el pare l’emprengués anant cap a l’Arraval (així en dèiem del Raval) i l’avisés que, si continuava anomenant-me així, el fotria dins del rentador públic. Des d’aquell dia, ja va cridar-me pel meu nom.


1945. La classe de l’hermana Concepció, al Terraplè.
(Josep, a dalt de tot, el segon de la dreta.)

Llavors recordo que ens havíem traslladat al carrer de Santa Maria, 35, a Cal Prior (millor dit, a Cal Xapa, ja que així era anomenat l’amo de la casa). Allí va néixer el meu germà David (13 de setembre de 1947).
Als vuit anys, ja vaig passar a l’Estudi dels grans, a l’edifici de l’Agrària, amb el mestre reusenc Joan Teixell. Aquest, malgrat haver estat rebut a pedregades, va ser un bon mestre. Ens va ensenyar de valent (en castellà, naturalment, en hores de classe) i, malgrat fer-nos cantar el Cara al sol davant els retrats del Caudillo i José Antonio, sembla que no tenia gaire clars el criteris de la Formación del Espíritu Nacional, atès que, després de parlar-nos, un bon dia, dels valors de la bandera, «símbolo de la madre Patria», continuà anant-se a eixugar les mans, com cada dia, amb l’emblema nacional, penjat al balcó.
He de reconèixer que vaig ser dels de l’olla, dels preferits. Junt amb el Josep Maria de Cal Saladero, fill de l’alcalde (Josep M. Balcells Gené, futur diputat al Parlament de Catalunya), vaig compartir el pupitre de davant de la taula del senyor mestre, i vam ser considerats «los primeros de la primera sección». Altres no tingueren tanta sort i, de tant en tant, aplicava la medecina «del regle», picant amb aquesta vareta els dits dels alumnes mentre tenien la mà tancada mirant a l’aire.


1947. Primera Comunió.

Com tot fill de bona família (vull dir, dels de missa), vaig fer d’escolà amb mossèn Josep Manresa, amb qui vaig fer la Primera Comunió. Fou un capellà molt bondadós i estimat, i fou ell qui va proposar a la meva mare que jo podria anar al Seminari. El pare, encara que no va veure clar la possibilitat de perdre l’hereu, no s’hi va oposar, i ja em teniu, amb onze anys, cap a la capital tarragonina (atès que, encara que el meu poble és de la província de Lleida, pertany a l’arquebisbat de Tarragona). Com que a casa anaven molt justos de calerons, fou el nou capellà, mossèn Anton Solsona, qui es féu càrrec de les despeses de l’internat. L’entrada a un seminari o convent sempre ha estat una bona sortida per als nois estudiosos de famílies humils. Fou el meu cas. D’aquest mossèn he de destacar que va omplir totes les cantonades del poble de capelletes de Puríssimes i, donat com era a fer obres, va transformar la capella del Santíssim en sala parroquial i va fer pintar el temple parroquial, amb murals del reconegut pintor de Tàrrega Jaume Minguell.


1951. Amb els pares i germans.

L’any abans d’anar al Seminari va néixer la meva germana Rosita (8 de desembre de 1950).

L'índex de capítols és:


1. De petit a l’Espluga Calba (1940-1951)
2. Seminari de Tarragona (1951-1957)
3. Salamanca (1957-1962)
4. De nou, a Tarragona (1962-1964)
5. Vicari d’Alforja (1964-1966)
6. «Rector» d’Arbolí, pater de Castillejos i consiliari escolta
7. Vicari del Vendrell (1966-1969)
8. Rector de Conesa, Savallà del Comtat i Segura (1969-1970)
9. Primers anys de casats
10. Tasques editorials (1969-1979)
11. Etapa de banquer (1979-1982)
12. Retorn al món editorial (1982-1983)
13. Editorial Empúries (1984-1988)
14. Convenció per la Independència Nacional
15. Delegat del Departament de Benestar Social (1988-1992)
16. Retirat a Bonastre (1992-2000)
17. Parlament de Catalunya (2000-2003)
18. Palau de la Generalitat (2004-2006)

19. Jubilat a Bonastre (2007) 


23 de juny 2016

Records dels anys quaranta a l'Espluga Calba

Pàgines viscudes



No és que vulgui emular els escrits de l’eminent i entranyable escriptor Josep M. Folch i Torres a les pàgines del Patufet, però li he manllevat l’encapçalament atès que les planes que jo escriuré seran també records viscuts dels anys de la meva infantesa al meu poble de l’Espluga Calba.
Records sí, encara que —moltes vegades— poc fidels a l’exactitud dels fets, ja que han passat fa molts anys i panys, i, si bé em ve a la memòria el relat que conto, se’m fa difícil recordar tots els detalls i precisar amb fidelitat els personatges que hi intervingueren.
Malgrat tot, quan em sigui possible, donaré noms i malnoms —vull dir, renom de la casa— per fer-ho més viu i atractiu, i espero i desitjo que cap dels meus companys de penes i fatigues o altres protagonistes que mencioni no es molestin si, de vegades, els faig intervenir en accions en les quals ells no recorden haver participat. Evitaré, però, donar noms o m’inventaré un substitut si em sembla que aquell relat pot ser enutjós per al protagonista.
Més que una memòria fidel d’un passat, serà la descripció d’una mena de vida o del tarannà de la gent del nostre poble, a les en vistes dels anys quaranta. D’això fa —ni més ni menys— que uns seixanta anys, més de mig segle. Gairebé «batalletes de la guerra de Cuba», per al jovent d’avui dia.

Això escrivia jo a l‘inici d’aquests textos, que vaig anar redactant per a la revista Spelunca, al llarg dels anys 1992-1994.
Ara, he cregut oportú oferir-los tots plegats com a homenatge a aquells que celebrem, aquest any, el nostre seixanta-cinquè aniversari.
Un record amistós a tots aquells que vam néixer al mateix poble, vam jugar als mateixos carrers, vam anar a costura, a estudi, vam rebre junts la primera comunió, vam fer d’escolans amb els mateixos mossens i ens vam discutir i potser barallar per motius semblants. I que, d’aquells anys, en guardem, malgrat tot, un record inesborrable. Anys de penúria segurament, però també d’alegria sana.
Malgrat que la vida ens ha dispersat, mantenim encara el caliu i l’afecte d’aquells anys viscuts en comú.
Per a tots vosaltres, doncs, els meus records d’infantesa, que són també els vostres.

Josep del Borrassol

Maig del 2005

Sumari
1. Fer d’escolà                                                                                   
2. La festa de Sant Domingo                                                                
3. El Faci de l’Estrada                                                                       
4. Escolans a Montserrat
5. El Pere Nunci i la Mercè de la Rita
6. El Ramonet de l’Espardenyer
7. El meu germà David
8. El Joanet del Sardà
9. El pinxo de la bici
10. L’aigua de cisterna
11. L’esmorzar del senyor Teixell
12. Amics de tota la vida
13. La Maty Mont
14. El Juanito
15. Els partits de futbol
16. I les «mosses», què?

Dates de naixement


1
Fer d’escolà


El Xavier de la Maleneta i el Josep del Borrassol fent d'escolans

La meva mare, que era molt de missa, em va apuntar per fer d’escolà tot just feta la primera comunió. El pare, que no ho era tant, va fer l’orni.
—Al nen, li fa il·lusió. I, al cap a a la fi, no li farà cap mal —va justificar-se la mare.
—Ja us ho fareu. A mi, no m’hi emboliqueu —dictaminà el pare.
I així fou com vaig entrar a formar part de l’escolania de mossèn Josep.
A mi, m’agradava d’allò més disfressar-me d’escolà.
La sotana tenia una rècula de botons que no acabaves mai de botonar, encara que ben aviat vaig aprendre a descordar-ne només uns quants —del coll al melic— i a deixar-la caure fins als peus, i amb una puntada de peu hissar-la fins al penjador. El sobrepellís, però, amb aquell munt d’arrugues emmidonades i puntes de coixí tot d’espigues i raïms, només el suportava perquè formava part del conjunt.
Ajudar a missa era la mar de distret: anar d’ací d’allà amb aquell llibre tan gros, mirant que no et saltés per damunt del cap en haver-lo de traslladar d’una part a l’altra d’altar o tenint cura que no t’enxampés els dits si se’t tancava de sobte el faristol quan feies la genuflexió a la meitat del trajecte..., tocar la campaneta al sanctus, a l’Alçadéu i a l’agnus, o en qualsevol altre moment que no tocava per distreure les padrines..., aixecar la casulla —i, de vegades, les altres faldilles, alba i sotana, per demostrar a la concurrència que el mossèn duia pantalons— quan l’elevació de l’hòstia o del calze..., recórrer l’església amb la safata a les mans, sacsejant la calderilla als nassos dels qui es feien el distret.
Allò que més m’agradava, però, era descobrir algun paràsit —mosca o mosquit— a la canadella del vi. Llavors, mossèn Josep —amb cara de fàstic— m’enviava a la sagristia a canviar el contingut. Tot just traspassada la porta, feia un bon galet d’aquell vi tan bo i escopia els pobres insectes que s’hi havien ofegat, i tornava —tot xiroi— amb la canadella plena. (Aquest cas i altres de semblants van ser els culpables que no me’n sortís d’acabar els «set primers divendres de mes», aquells que et garantien no anar a parar, a les acaballes de la vida, a les calderes del Pere Botero.)
De fet, no hi havia res millor que els funerals. En primer lloc, perquè es feien en hores d’estudi i t’estalviaves una bona estona de lliçó. Segon, perquè podies fer-te amb la cassoleta dels asperges o, millor encara, amb els encensers —reservats, altrament, per a les diades de festa grossa i en mans només de l’escolà major (llavors, el Joan Marcó, fill gran del senyor secretari); els enterraments eren l’oportunitat per als escolans rasos—. I tercer, perquè —si els funerals eren de segona i… no diguem de primera!— venien un grapat de capellans de la rodalia: dels Omellons, de Vinaixa, dels Omells, de Fulleda i, fins i tot, d’Arbeca, que cantaven d’allò més solemne i feien, després a la rectoria, un dinar d’allò més complet. I els escolans, si ajudàvem la senyora Maria —aquella velleta tan simpàtica, que fou majordona de mossèn Josep— a parar taula i a retirar els plats de la manduca, podíem tastar les escorrialles de l’àpat tancats a la cuina.
Parlant de tiberis, el que recordo amb més fruïció és l’esmorzar de la diada de Sant Domingo, patró de les monges dominiques. Aquest relat, però, potser que el deixéssim per a una altra ocasió. No vull fer-me pesat des del primer dia.


2
La festa de Sant Domingo


A l'esquerra, la porta d'entrada a la capella del Castell

Al meu poble, en aquell temps, hi havia monges. Eres les hermanes dominiques. Residien al castell, antiga casa senyorial del segle XIII. La porta de davant l’escalinata del Pati Castell donava entrada a una capelleta. La missa, però, es deia sempre a l’església de la parròquia, excepte els dilluns de cada setmana i la diada de Sant Domingo — patró de les dominiques—, dies en què el mossèn es desplaçava al castell.
La missa de la festa de Sant Domingo era molt solemne. Però allò que recordo millor d’aquesta diada és la processó, una vegada acabada la missa, cap a l’hort del castell
tot cantant:

Sant Domingo, un dia,
les roses collia
del roser sagrat.
Les quinze més belles
semblaven estrelles
del cel estrellat.
Corona de roses,
si a la Verge fem,
corona de roses
en el cel tindrem.

que els més atrevits de nosaltres convertíem en:

Sant Domingo, un dia,
fent cal·ligrafia
va tombar el tinter.
Son pare el renyava
i ell se ne’n burlava,
això no està bé.
Corona de roses…

Arribats al brocal del pou, l’hermana Mercè en treia una galleda d’aigua, la qual era beneïda pel senyor rector. Després, n’omplien uns sillons, dels quals tots traguejàvem, mentre reteníem a la boca uns anisets que ens havien repartit les hermanes per tal de trobar l’aigua del pou més celestial.
Acabada la cerimònia, la madre superiora —que es deia Carme i era filla d’Arbeca— ens va convidar —al mossèn i acompanyants: el Lluís del Xuxa i jo mateix, i el Jaume de Cal Trencapinyes (llavors, seminarista)— a un «petit refrigeri» a un saló del castell.
Renoi, quina paramenta! Estovalles d’allò més brodades, canelobres de plata, i molts plats, copes i flors.
De primer, ens van servir sopes escaldades amb dos ous esclafats al mig. «Malament —vaig pensar—. D’això massa que me’n toca a casa.» El Lluís del Xuxa va ser més explícit:
—A mi, no m’agraden les sopes.
—Fes un esforç —li va recomanar mossèn Josep.
—Les sopes només són per obrir la gana —digué la madre, que s’havia assegut a un extrem d’aquella immensa taula, «fent-nos l’honor de la seva companyia» (en paraules del senyor rector).
A les sopes, va seguir xocolata desfeta amb xurros. El Lluís del Xuxa se’n va omplir tres tasses fins dalt, i no parava de sucar-hi xurros i més xurros. Tampoc jo no vaig fer mal paper.
Quan ja ens desfèiem els tovallons que ens havíem lligat al clatell per tal de no tacar-nos, va sortir l’hermana Assumpció amb una plàtera de llonzes amb samfaina, que va deixar damunt de la taula tot desitjant-nos «bon profit».
—Llàstima d’haver sucat tants xurros! —es va lamentar el meu company de fatics.
No obstant això, es va cruspir quatre llonzes i es va servir dos cullerots de samfaina. El Jaume del Trencapinyes i jo vam menjar un parell de talls per cap. I mossèn Josep només va provar la samfaina. Tots, però, amb penes i treballs, vam deixar els plats nets.
—Què, estan satisfets? —va preguntar la madre.
—Oi, tant! Massa i tot —digué el mossèn.
—Doncs bé, ara podríem passar al salonet per prendre un bon cafè amb llet i..., a més a més, tastarem el pa de pessic que ha preparat l’hermana Mercè, bo i remullant-lo en un vi ranci de la bóta del racó.
Al Lluís del Xuxa, li va sortir de l’ànima (o, millor dir, de l’estómac):
—Miri, madre, si no li fa res, ja tornaré demà pel pa de pessic, que avui faria un pet com un aglà.


3
El Faci de l’Estrada

L’altre dia, tot visitant les granges de vedells i de truges (no sé per què ara en diuen així si tota la vida n’havíem dit «verres») que hi ha a mig camí dels Omellons, em van venir a la memòria les trobades de capellans i escolans de prop de cinquanta anys enrere. Deixeu-me que us ho expliqui.
Es veu que els mossens també en fan de pecadots, i això ho sé de bona tinta, ja que —almenys, una vegada al mes— el llavors mossèn Josep ens reunia els escolans a la plaça de l’Església per anar a disputar un partit de futbol contra els escolans dels Omellons. L’encontre es disputava a l’era del Faci de l’Estrada, el lloc més equidistant entre els dos pobles. Avui, res no en queda d’aquella era i de la pallissa.
Això del partit de futbol, però, només era una excusa. El motiu principal de la trobada era que els dos rectors havien de confessar-se. I així ho feien quan, arribats els dos grups a un retomb de carretera, ens enviaven a preparar el terreny de joc posant pedres que delimitessin l’espai de les porteries, mentre ells —sota uns pins que hi havia al costat mateix de la carretera, al pendent de dalt— abocaven les grosses o petites faltes que recordaven haver comès des de l’última confessió. Una vegada descarregada la consciència i haver-se imposat les oportunes penitències, feien cap a l’era del Faci, disposats a exercir de reflis —una part cadascú, per evitar favoritismes— i començava la gran batussa entre les dues escolanies. Hi havia més puntades de peu als turmells que xutades a la pilota (de drap, primer, i de goma, més endavant). De raons n’hi havia tantes com vulgueu, i més. També, insults de tota mena. En recordo alguns de prou vulgars, però us puc ben assegurar que eren del tot innocents, encara que pretenguessin fer empipar els contraris: «Ets un mitja figa» o «sembles una figa pansida». Suposo que tampoc els mossens no coneixien gaire el significat de l’insult, perquè no recordo que ens recriminessin mai per aquest motiu. Ells només es dedicaven a descompartir-nos quan arribàvem a les mans o fèiem volar algun tarròs o, fins i tot, algun roc. Tot acabava, però, quan —formant rotllana al mig de l’era— ens disposàvem a desfer el paquetet que les respectives mares ens havien preparat per refer-nos del desgast de les corregudes darrere de la pilota. Cansats, tips i eufòrics o molestos —segons haguéssim guanyat o perdut—, empreníem la ruta de tornada, en direcció a Marinada els de l’Espluga, i a Serè els dels Omellons.

Un dia, però, en arribar a casa i explicar als pares com havia anat la sortida a l’era de l’Estrada, recordo que em van contar una anècdota —no sé si gaire real, però almenys prou divertida— sobre el nostre veí Faci.
Com tots sabeu, el Faci es va casar amb la Maria. Ell era del poble, però ella era de Cervera, el poble de la Passió. Els futurs sogres, quan el Faci els demanà la mà de la xicota, van voler saber abans amb què contava el futur gendre per mantenir la seva filla i van quedar de fer-li una visita a l’Espluga.
El Faci —que estimava la Maria i s’hi volia casar de totes totes— va preparar molt bé la trobada. Primer de tot, va portar-los a veure la seva propietat.
Quan tingué els pares de la noia al bell mig de l’era, diuen que els va dir: «Podeu mirar davant i darrere, podeu mirar a dreta i esquerra. Tot allò que us allarga la vista és de casa nostra». La satisfacció dels futurs sogres fou —com podeu comprendre— molt gran i es felicitaven d’haver trobat per a la seva filla un terratinent tan ric.
Sembla, però, que el nostre bon amic no en va tenir prou amb aquesta fanfarronada, i vet aquí que, en arribar a l’entrada de Ca l’Estrada, els va mostrar el munt de sacs que omplien totes les parets laterals i del fons, i els va dir: «Aquí teniu la collita d’aquest any». La veritat és que de sacs n’hi havia una bona colla, però el que no van saber els visitants és que la major part d’ells —els de sota i més amagadets— eren plens de palla.
Sobre la veritat d’aquesta anècdota jo no posaria les mans al foc, però ben segur que molts de vosaltres l’heu sentir explicar moltes vegades. No crec que el «bon jan» del Faci s’enfadés gaire per fet de què jo us la expliqui amb tota simpatia que em mereix el personatge. Al cap i a la fi, ell es reia d’ell mateix quan ens deia als menuts del carrer que no hi havia ningú que tingués un nom tan musical com el seu: Fa-si-sol-la. I, fent esment del renom d’una altra casa del poble, afegia: «Si la Sila fa midó, Faci Solà fa midó sol».


4
Escolans a Montserrat


Pelegrins davant el Monestir de Montserrat

No crec que ara tinguin aquell beneït costum. Però, en aquells temps (de quan les escolanies ho eren de debò), els escolans teníem el sant vici de pidolar centimets als pares i padrins als bateigs o als nuvis i testimonis als casaments. Tot just entraven a la sagristia per signar papers després de la cerimònia, ja nosaltres —a mig desvestir— els estiràvem les americanes noves per tal que no s’escapessin sense haver fet un gest de bona voluntat. Si aquest era escanyolit, insistíem amb més tossuderia i els pronosticàvem tota mena de desgràcies pel nadó o de renyines matrimonials si no eren esplèndids en la seva aportació al
patrimoni de l’escolania.
Parlant d’americanes noves, però, no voldria passar per alt una anècdota ocorreguda en el casament del Lluís del Pau.
Una vegada revestits amb sotana i sobrepellís, el mossèn manava a algun dels escolans que tragués el cap per la porta de la sagristia per poder avisar quan arribessin els nuvis. (Ara podria —com acostumo a fer quan no recordo el personatge— inventar-me el vigilant. Aquesta vegada, però, respectaré l’anonimat per no ferir susceptibilitats i no embolicar la troca amb disputes familiars, ja que alguns fills aprofiten l’ocasió per recriminar als pares les malifetes que el Josep del Borrassol els ha fet protagonitzar sense ells haver-hi tingut ni art ni part.)
Tornant, doncs, a l’escolà que estava de guàrdia, vet aquí que va entrar cametes ajudeu-me a la sagristia, talment com fa el Rovelló als Pastorets quan es topa amb el Banyeta: «Mossèn, mossèn... el nuvi du americana nova, però... pantalons d’anar al tros», va dir tot esverat. (Poc coneixíem, els marrecs de poble, les modes de la gent de capital, que, per solemnitzar la diada, es vesteixen d’americana de frac i pantalons a ratlles.) Quin tip de riure es féu mossèn Josep davant l’astorament de l’escolà sorprès.

Caldria, però, que agafés de bell nou el fil de la recaptació que fèiem a la sagristia.
Una vegada recollits els dinerons, els confiàvem al senyor rector perquè ens els guardés en lloc segur. A les nostres mans, aviat haurien fet cap al calaix del Prionet, on hauríem anat a comprar regalíssia i potets de sidral.
A força d’uns quants bateigs i casaments (no recordo si als funerals també fèiem col·lecta, encara que suposo que no devia ser el moment més oportú d’empipar els assistents), la bossa s’anava fent més i més grossa. (No hem d’oblidar que, llavors, a l’Espluga érem més gent i més treballadora en això de portar fills al món. Com que no hi havia televisió, els matrimonis podien anar-se’n a dormir a bona hora i aprofitar millor el temps abans de caure rendits.)
Així, doncs, de tard en tard, trencàvem la guardiola i ens gastàvem els diners en alguna excursió una mica més llarga que la d’anar a l’era del Faci de l’Estrada, a mig camí dels Omellons. Aquell any va tocar anar a Montserrat.

Per tal de posar una mica d’ordre i ajudar al mossèn a vigilar-nos, ens van acompanyar algunes mares. La meva no hi va faltar, ja que jo patia una enorme desgràcia: «descanviava la pesseta» tot just pujava a qualsevol artefacte mòbil, ja fos tren, cotxe i, fins i tot, carro.
Per no perdre el costum, durant tot el trajecte vaig anar empastifant l’exterior del cotxe de línia i l’asfalt de la carretera que duia a la muntanya santa. (Els pobres xofers es posaven negres quan em veien pujar als seus autocars. Ai, si pogués parlar el Sico de Fulleda!)
Poca cosa recordo, però, de estada al monestir. Suposo que vam assistir a un grapat de misses, vam resar una pila de rosaris i vam fer el recorregut del viacrucis, i ben segur que més d’un de nosaltres va rebre algun castanyot per part de mossèn Josep per no posar gaire atenció a les pregàries. De tot això, però, no en puc donar fe. Sé que vam pujar al cremallera de Sant Joan i que jo no vaig pujar a la «cistelleta» de Sant Jeroni. La mare va dir que li feia por i que «el nen es marejava», però a mi em va semblar que era una excusa perquè no duia prou calerons.
D’aquella sortida a Montserrat, però, hi ha un record de mitjanit que conservo ben viu a la memòria.
En arribar, mossèn Josep ens havia distribuït per diferents cel·les. A la nostra, hi havia quatre llits, separats per envans, on hi podien dormir vuit persones (dues per llit). Entre els escolans destinats a la nostra cel·la recordo el Ramon del Cabeça, el Josep Maria del Saladero, el Lluís del Xuxa i jo mateix (naturalment). Ens vigilaven la meva mare i la tieta Pilar dels Omellons, que dormien juntes.
Cansats de córrer tot el sant dia per la santa muntanya, crec que no vam tardar gaire a caure rendits, facilitant així la tasca de les «vigilants». A mitjanit, però, em va desvetllar una veu insistent que cridava: «Josep, Josep, desperta’t,… que no trobo el Saladero». Una i altra vegada insistia la veu reclamant el seu company de llit. La cridòria va despertar les veïnes. Es va encendre, doncs, el llum de l’habitació i aparegueren la mare i la tieta Pilar. «Es pot saber què dimoni hi fas, tu, sota el llit?», i van esclafir a riure. El Josep Maria del Saladero prou estava ben estirat damunt del llit, però el Lluís del Xuxa havia anat a parar sota, estès damunt de les rajoles. I aquesta vegada, amic Lluís, no em negaràs que vas ser tu qui va dormir sota el llit a Montserrat.


5
Lo Pere Nunci
i la Mercè de la Rita

El Pere és un dels personatges de la meva infantesa que recordo amb més afecte. Tinc molt present lo Pere Nunci, en la seva doble funció de «pregoner» i «sagristà-campaner».
Abans, allà pels anys quaranta i cinquanta, un pregó era un «pregó». Consistia en un llarg recorregut pels carrers del poble, aturant-se a cada cantonada i fent sonar la trompeta per tal de congregar el veïnat a la portalada de les cases.
Nosaltres, els infants d’aquella època, que, tot esperant que ens cridessin a sopar, jugàvem al carrer intentant caçar esmuriecs a cops de canya, cridàvem des de l’entrada:
—Pare, que fan un pregóóóó...
A vegades, el pare, per molta pressa que es donés, arribava només a atendre les últimes paraules. El Pere havia recitat ja la seva cantarella davant de ca l’Estrada i continuava carrer amunt fins a Ca l’Agna.
—Què ha dit, nen? —em preguntava el pare.
Jo, enfeinat a caçar esmuriecs, sort en tenia del vell Xolip que, com que feia vida al carrer, no arribava mai tard i sabia tot el que havia dit.
—Que, demà, caldrà anar a pagar les contribucions i que qui hagi trobat unes estisores de podar, camí del Pla de la Bassa, que les denunciï que fan falta —repetia malhumorat com casi sempre, el vell Xolip.
El Pere ben segur que era ja a la plaça de l’Església, davant de Cal Cinto del Feliuet, per continuar després davant de Cal Manolo, més endavant al Perxe del Sabater i així anar seguint Carrer Major amunt, fent parades cada cinquanta o seixanta passes, com si es tractés d’estacions del viacrucis.
Sovint, els vailets el seguíem tot escarnint-lo a mesura que anava recitant: «Es fa saber..», «es va saber...», «qui vulgui comprar faves…», «qui vulgui comprar faves…», etc., etc.
—Calleu, canalla, que no deixeu entendre res —ens escridassava el Jaumet del Fuster.
El Pere, però, es mostrava immutable i continuava recitant sense alterar gens ni mica la monotonia del seu missatge.
Allò que millor se li entenia eren les primeres i darreres paraules: «es va saber…» i «que els denunciï que fa falta». L’entremig —que era allò que en realitat importava— calia anar-ho desxifrant per allò que cadascú dels veïns havia cregut endevinar. Si, ni així, hom se’n podia fer cabal, calia anar-li al darrere per tal d’esclarir el contingut del pregó a la propera cantonada.

Quant a la seva funció de sagristà-campaner, allò que de patac em ve a la memòria són les entremaliadures que li fèiem els escolans.
La més sonada fou un recorregut per l’església, tot passant la safata, duent penjada a l’esquena una enorme llufa que feia ganyotes.
Tothom reia per sota el nas, però ell ni es va immutar quan li explicàrem la trapelleria en finalitzar la missa i entrar a la sagristia.
El Pere era un home impassible, malgrat la tremolor de les mans que li feia encertar amb dificultat els ciris quan intentava apagar-los amb aquell barretet de llautó clavat al capdamunt d’una canya, i que en dèiem «apagallums». La figura del Pere Nunci era austera, demacrada, aparentment hostil, però, en el fons, plena de bonhomia. El va succeir el seu fill Tomàs, tan prim com ell, però una mica més esquerp.


 El Tomàs, que va substituir el seu pare en la funció de pregoner


* * *

I sense sortir de l’església, recordo també una altra figura prima, seca, riallera i cridanera, agenollada en un reclinatori al capdavall de l’església, tocant a la pila de l’aigua beneita. Era la Mercè de la Rita.


El Josep M. del Saladero dalt de la trona

Sort el teníem d’ella els escolans quan pujàvem a la trona a resar el Rosari, els dies de cada dia.
Totes les velletes a penes se sentien, però ella, amb la seva veu estrident, salvava la situació.
Gràcies a ella, sabíem quan calia recomençar de nou el «Déu vos salve, Maria» o el «Santa Maria, Mare de Déu», ja que les altres veus eren misterioses i imperceptibles. La seva, però, omplia la nau central, i ens feia avinent quan calia prendre el relleu.
A més, tenia la virtut de comptar molt bé les desenes de cada misteri, i ens cridava l’atenció si ens descuidàvem d’algun «Déu vos salve» o n’afegíem de més per algun descuit. Senties un «xissssst» allargassat des del final de l’església, que et feia recitar a l’instant un «Glòria al Pare…», per finalitzar el misteri i passar-ne a un altre.
La Mercè de la Rita, la recordo com una vella simpàtica i alegroia.


6
El Ramonet de l’Espardenyer


 Al centre, el Ramonet de l'Espardenyer

Prop de la pica de l’aigua beneita on tenia el reclinatori la Mercè de la Rita, hi ha la porta que condueix al cor. Quantes vegades no la va travessar el Ramonet de l’Espardenyer!
El cor era pel Ramonet allò que el presbiteri era pel capellà: el centre d’operacions. Allí exercia els seus dots naturals, sota la batuta del «mestre», el Jaumet del Fuster.
Allí refilava com un arcàngel apocalíptic. La seva veu de contralt s’enfilava més amunt de l’estivineta del campanar. Sobresortia per damunt de qualsevulla de les altres veus dels companys de cor. Era diferent i estrident, era la veu del Ramonet de l’Espardenyer.
Les seves epístoles eren solemnes. Aquella lectio epistolae beati Pauli Apostoli ad Corinthios la recordo, encara avui, amb nostàlgia. Dels disbarats que deia, amb el seu llatí macarrònic, només vaig adonar-me’n, uns anys més tard, quan de seminarista tornava al poble de vacances. Aquell llatí era tan d’anar per casa que es convertia en familiar. Fins i tot diria que s’entenia o, millor, endevinava. Havia arribat a ser tan connatural per a ell que li era tan propi com la pròpia llengua.
Quan, per culpa del Concili, es deixaren de racó les llatinades i mossèn Concordi digué que, d’ara endavant, tot es faria en català, el Ramonet respongué, tot sorprès:
—Però, si sempre ho hem fet tot en català.
Ni tan sols se n’havia adonat que allò que llegia tot recitant o cantant, fos a la missa o a les vespres, era d’un idioma diferent al de la llengua materna.
Del cor només baixava pels enterraments. N’estic segur que el cant de les Absoltes era escoltat amb respecte i tremolor fins i tot pels mateixos morts. Allò eren «funerals» i no aquests, a corre-cuita, d’avui dia! Res de «negres espirituals», sinó uns dies irae profunds i sentits, que feien posar la pell de gallina.
El Ramonet de l’Espardenyer es lluïa d’allò més fent la competència a la capellanada del veïnat que feia cap als funerals «de segona» i no diguem als «de primera». No crec que ell tingués la sort de rebre una sepultura tan solemne com la que ell fa proporcionar a tants i tants dels avantpassats. Llàstima, ben segur que ho va trobar a faltar, i bé prou que s’ho mereixia!


7
El meu germà David


El David davant de la mare i el Josep

Perquè no digueu que em poso sempre amb els altres, aquesta vegada ho faré pagar a la família, ja que el meu germà David —de marrec— ens va oferir una pila d’anècdotes que poden ser causa —si més no— d’un petit somriure. I, al cap i a la fi, no és altra la finalitat d’aquests escrits.
Els qui més disfrutaven amb els acudits del David eren mossèn Anton i la seva majordona, la senyora Encarnació. Aprofitaven les vegades que la mare l’enviava a l’abadia a dur-los uns enciams, mitja dotzena d’ous o una botifarra (quan havíem mort el tocino) per fer-lo garlar o, fins i tot, provar d’empipar-lo d’una manera o altra.
Un dia, la senyora Encarnació el va acusar d’haver-li robat les sabatetes del gat. Malgrat les protestes del meu germà, la majordona va mantenir l’acusació. El David va marxar donant un cop de porta i va arribar a casa desconsolat, jurant i perjurant a la mare que ell no en sabia res de les sabates del gat del senyor rector.
La mare —que s’adonà de les intencions de l’Encarnació— se’n va anar al rebost i arrancà els unglots de les potes del tocino que tot just havíem mort feia pocs dies.
—Té —digué al meu germà—. Porta-les a la senyora Encarnació.
Cofoi, el David va córrer cap a l’abadia i encara no havia obert l’Encarnació la porta, que li llançà al terra els unglots del nostre porc, tot dient-li:
—Aquí tens les sabates del teu maleït gat,… per avui, per demà i perquè no me les tornis a demanar —i fugí escales avall, cametes ajudeu-me.

En una altra d’aquestes anades, el David tenia ganes de fer un riu i així li ho va fer saber a la majordona. Aquesta li mostrà la porta del lavabo. Una vegada dintre, amb prou feines va saber on l’havia de fer (el pipí, naturalment). Ell només coneixia la comuna de casa. Sembla, però, que va encertar l’estri i el forat adient. De totes formes, va sortir amoïnat, ja que, en arribar a casa, va explicar a la mare que havia fet un riu en una sopera molt gran que tenia el senyor rector.
La mare li va dir, llavors, que allò no era una sopera, sinó un water.
—Ah! —va replicar el David—. Ara ja sé perquè a la missa el mossèn diu: Water noster. Deu voler que tothom sàpiga que en té un a casa seva —va afegir, satisfet.
Mossèn Anton i la senyora Encarnació es van fer un panxó de riure quan la mare els ho explicà i —encara avui— li ho recorden, al David, cada vegada que el veuen.

Acabaré amb un fet del qual jo en vaig ser testimoni.
Era una festa grossa dels voltants de Nadal. Jo, juntament amb un altre escolà (posem pel cas, el Ramon del Quisserris, que no recordo si l’he fet sortir cap vegada), ajudava a missa quan encara es feia d’esquena al poble.
Quan, després de l’Alçadéu retornàvem al capdavall de les escales, vaig veure el David que pujava com un coet pel mig de l’església. «On va aquest marrec?», vaig pensar. Ell, però, ja pujava al replà del presbiteri i s’enfilava fins al capdamunt de les escales.
Ni tan sols vaig poder-lo aturar. Arribat al peu de l’altar, va començar a estirar l’alba i la casulla del mossèn per cridar-li l’atenció.
Quan el mossèn, tot sobtat, es girà, li va dir amb prou veu perquè se n’assabentés tota la feligresia:
—Mossèn, aquí té la carta als Reis. Miri que no arribi tard. —I, tot satisfet, va anar cap al primer banc, on acostumaven a asseure’s els més menuts.
Com podeu comprendre, la gent que assistia a la missa es tronxava de riure i jo em volia amagar sota la catifa de l’altar.


8
El Joanet del Sardà

De la senyora que vivia a l'abadia tenint cura del mossèn sempre n'havíem dit «la majordona». Per això, els escolans ens vam fer un tip de riure quan la Tresineta de Ca l'Agna va entrar a la sagristia i va dir a mossèn Anton: «M'ha dit la seva dona que em doni un ciri per a la processó», tot referint-se a la senyora Encarnació.
A l'abadia, però —en aquell temps—, hi feia estada, de tant en tant, una neboda del senyor rector que feia anar de corcoll els més grans de l'escolania i també —per què no?— la colleta de seminaristes. Es deia (suposo que encara s'ho diu) Amor —un nom, per cert, molt evocador—. Era jove i molt maca (almenys, així ens ho semblava). Es veu, però, que no vam ser nosaltres els únics que ens vam adonar de les qualitats físiques de la neboda de mossèn Anton. Altres, de més granadets, també hi pararen atenció.
Davant mateix de casa, tenia un veí, el qual recordo petit i esquifit, nerviós i una mica rondinaire. Segur que tots el recordareu camí de la carretera dels Omellons, portant un sac a l'esquena, tot anant i tornant d'algun hortet que devia tenir prop del tomb del Sardà. I Sardà es deia, precisament, el personatge al qual faig referència: el Joanet del Sardà.
Els seus pares, també menuts com ell, li repetien una vegada i altra que s'havia de buscar una dona, que l'hereu de Cal Sardà no havia de quedar-se conco. Ganes no n'hi faltaven pas. Més d'una vegada, alguns veïns bromistes —com el Ramonet del Pateca, el Joan del Dalmau o el Tòfol del Llord— li feien broma, repetint-li: «Doncs, què penses, Joanet? Què no has de donar un cop de cap?». I ell, empipat, s'amagava a l'entrada, remugant alguna lletania.
Amb l'arribada de l'Amor va veure el cel obert. Era la seva. O ara o mai. I, mudat, clenxat i abrillantat, se n'anà un bon dia cap a la rectoria.
L'Encarnació, que li obrí la porta, quedà sobtada d'aquella visita inesperada, i li digué: «I, doncs, Joan, què passa? Que no es troba bé la mare?». «La mare, rai!... És per a mi que he vingut», i sense esperar més, va dir que volia veure el senyor rector. «Ho sento, però el mossèn acaba d'anar-se'n a un funeral a Arbeca.» «Doncs, que surti l'Amor», va replicar el Joanet. L'Encarnació, sorpresa, li digué: «I, què li vols a l'Amor?». El Joanet, tot nerviós, replicà: «Coses meves», i davant l'astorament de la majordona, afegí: «Coi, que m'hi voldria casar. He vingut a fer-la demanar». «Reina Santíssima», pensà l'Encarnació, i mirà de fer-li una sèrie de consideracions sobre la diferència d'edat i que calia que s'ho pensés molt bé. Veient, però, que el Joan no estava per orgues i que ja ho tenia tot comptat i debatut, li insinuà que estava compromesa, vaja, que ja tenia nòvio. Al Joanet, se li va venir el món a sobre, i s'encaminà cap a la sortida amb la cua entre cames. L'Encarnació l'acomiadà des de la porta del pis, veient com se n'anava tot moix. A mitges escales, però, es tombà de sobte i li digué decidit: «Escolti, escolti..., potser vostè i jo podríem fer bona parella!». Aquesta volta, fou l'Encarnació la que es posà de tots colors. «Què dius, ara, Joanet? Com se t'ha acudit fer-me, a mi, aquesta proposta?». El Joanet, però, que anava per totes, li replicà: «Miri, Encarnació, el pare sempre m'ha dit que “qui no pot segar, espigola”». (Fins a Vall-clara va haver d'espigolar el Joanet del Sardà per aconseguir... la Maria!)


 La Maria del Sardà, davant de tot.


9
El pinxo de la bici

Feia dies que havia d’haver començat l’estudi, però el nou mestre no acabava d’arribar i nosaltres ens passàvem tot el sant dia vagant pels carrers, fent empipar els veïns, sobretot a l’hora de la migdiada.
Aquell dia, però, cansats de jugar a boles davant de Cal Prionet, vam anar a fer colla al Pati Castell, on n’hi havia uns quants que jugaven a patacons.
—Ei! Anem a jugar a pilota al tomb del Sardà?
Tots ens hi avingueren.
Quan érem, però, a la Plaça del Pou, el Lluís del Carrill va suggerir:
—I si anéssim a buscar el berenar?
Tenia tota la raó del món, perquè després ens faria mandra pujar a buscar-lo i, a l’hora del sopar, les mares runarien de valent.
Cametes ajudeu-me, vam córrer cadascú a casa seva a buscar un badall.
—Agafa la teva pilota que és de reglament —va dir el Jaume del Palet al Ramon del «Bone».
Un quart d’hora més tard estàvem de tornada, cadascú amb les seves llesques farcides de pernil, botifarra, formatge, ganyils o qualsevol altre «acompanyament» que havíem pispat del rebost de casa. El Lluís del Carrill, però, duia mitja barra de pa amarrada de vi i sucre.
Arribats al camp de futbol, ens férem a parells i escarsers la tria dels dos equips. Com que anàvem desaparellats, el Ramon del «Bone» —que duia, a més de la pilota, un xiulet d’os de préssec— li va tocar fer de refli.
Ja que el camp era massa gran per la colla que érem, vam escurçar-lo per la part del tros del Bessó. Als rocs que assenyalaven els dos pals de la porteria, hi amuntegàrem els jerseis i jaquetes que les mares ens havien fet prendre per allò de la marinada del capvespre.
La primera part fou molt discutida. El Ramon del Pastor va donar un cop de puny al Cisco del Quisserris, perquè li havia donat una puntada de peu sense voler. I el refli va haver d’esquivar un roc que li va llançar el Josep del Grinyó per haver-li pitat un orsai que ell va considerar que no ho era.
A la mitja part, amb 2-1 a favor nostre, vam anar a refrescar-nos a la bassa del Bessó, i a endrapar el berenar que ens havíem apariat.
A la segona part, tot just començada, l’Enric del Salvadoret va xutar ras i fort de molt a prop, i el Josep Maria del Saladero, encara que va poder desviar la pilota, va anar a parar de morros contra els rocs que feien de pal esquerre de la nostra porteria. (Sort que les jaquetes van amorosir la patacada!)
Cona! Cona! —cridaren els contraris, i així ho sentencià el Ramon del «Bone».
—Que la saqui el Jaume de l’Orteuet —va manar el Jaume del Palet, que feia de capità de l’equip contrari.
El Jaume de l’Orteuet s’endugué la pilota al racó del corner i, després d’apartar amb el peu unes pedres que li feien nosa, es disposà a xutar. De sobte, però, es va quedar badant cap a la carretera.
—Què esperes, carallot? —li digué el Jordi del Xaparro.
—Mireu, mireu... qui ve! —cridà tot indicant la carretera dels Omellons—, un xulo en bicicleta!
Com que, en aquells anys, no se’n veien gaires de bicis, ens vam afanyar a posar-nos en renglera a la vora de la carretera.
Quan vam tenir prop el pedalaire, ens va sobtar com anava de mudat i el ridícul bigotet que duia. Semblava un merdós de capital!
Tot d’un plegat, com si algú hagués donat una ordre, vam agafar rocs i vam provar de fer punteria al cul del coratjós ciclista, el qual va haver de pedalar més de pressa per tal d’esquivar la pluja de rocs que li queia damunt.
El partit —com quasi bé sempre— va acabar amb raons a causa del penal que el Ramon del «Bone» va pitar a favor dels altres.
Xops de suor, murris i empipats, vam reprendre el camí de tornada al poble. El sol s’acabava de pondre a la Serra del Guardiola.
En arribar a l’Arraval de Jesús, la Carmeta del Pau ens va fer saber que l’endemà hi hauria estudi.
—Carall, ja ha arribar el mestre? —diguérem a cor.
—Oi, tant! —fou la resposta.

L’endemà, doncs, la mare em va treure del llit a les vuit del matí. Em va fer rentar bé les mans, cames, cara i, fins i tot, orelles, al safareig de l’entrada de casa i, després de fer-me ben recta la clenxa i de penjar-me la cartera de cuiro a l’esquena, em va enviar a l’escola amb dues llesques de pa i una presa de xocolata. Abans m’havia fet engolir un got ben ple de llet de cabra.
L’estudi era a l’Agrària (fins fa pocs anys, encara es podia llegir «Hogar del Productor»). Des de la baixada de Cal Moreno, vaig veure com els companys discutien la jugada al costat de la roda de molí palplantada a la paret de darrere de Cal Felip, davant mateix de l’estudi. Vaig acostar-m’hi per dir-hi també la meva.
—Ves a saber com serà el nou senyor mestre —deia el Ramon del Quisserris.
—Segur que ens posarà més deberes que el d’abans — temia el Ramon del Pastor.
—No sé si aquest es deixarà prendre tant el pèl! —afegia el Joan del Feliu.
—Per més pinxo que sigui, li farem abaixar els fums —sentenciava el Josep del Moix.
En aquestes, va fer cap el Ramon del Ros del Miró amb la clau de l’escola. Va obrir la porta i vam entrar tots cuita-corrents. A mesura que anàvem passant, anava dient:
—Ja us passaran ben aviat les ganes de fer gresca!
«Què carall deu voler dir?», vaig pensar.
Tot seguit, però, vaig córrer escales amunt donant empentes a tort i a dret. La lluita per aconseguir el millor pupitre i tenir al costat el millor amic fou una batalla campal.
Enmig d’aquell enrenou, es va obrir la porta del fons de la sala i el Ramon del Ros del Miró va cridar amb veu alta i decidida:
—Lo senyor mestre!
Ens volíem amagar tots sota les rajoles. El senyor mestre era, ni més ni menys, que el pinxo de la bici, a qui havíem apedregat el dia abans.
Era de Reus i es deia Joan Teixell.


 Alumnes en temps del mestre Fernando Villabona.
El senyor Joan Teixell va venir anys després.


10
L’aigua de cisterna

L’aigua que rajava per l’aixeta del safareig de l’entrada de casa, la mare deia que era «molla». «I tant si n’és de mullada!», pensava jo. (Llavors, desconeixia el significat de «fluixa, mancada de força» que té aquest adjectiu, i me’n feia creus que es pogués parlar d’aigua molla.)
Qui, des de començaments d’arribar al poble, va fer escarni de l’aigua molla va ser el senyor Teixell, el mestre ganxet que tan bona acollida havia tingut per part nostra, els seus alumnes.
Ja, el primer dia de classe, assedegat de tant de cridar exigint ordre i concert, va demanar al Jesús de Ca la Quimeta que li anés a omplir el «cantiret» a la font.
El Jesús replicà:
—Senyor mestre, no en tenim cap de canteret.
Empipat, el senyor Teixell se n’anà al quartet del fons de l’estudi i, tot aixecant-lo ben alt, li digué:
—I, què és, doncs, això, capsigrany?
—Ah, vol dir... el silló? —s’excusà tot compungit el Jesús.
—El què? —digué el senyor mestre.
—A casa, en diem silló, senyor mestre.
—Doncs, mal dit —va cridar, furiós, el senyor Teixell—. Un botijo en castellà és un cantiret en català. A veure si n’apreneu!
—Com vostè digui, senyor mestre —afegí, tot temorós, el Jesús. I sortí d’estudi cuita-corrents i amb la cua entre cames.
Quan el Jesús tornà, el senyor mestre va aixecar amb empenta el cantiret-silló, disposat a fer un bon trago. Però, tot just li havia mullat l’aigua la gorja, l’escopí a un racó de l’estudi.
—Es pot saber d’on l’has treta, aquesta aigua? —preguntà, enfadat.
—Del pou de la Plaça del Pou —digué, tot escorregut, el Jesús.
—Aquesta aigua no val res. Vull aigua de més qualitat —exigí en to autoritari, el senyor Teixell.
Llavors, el Ramon de l’Animer, des del racó de pàrvuls, va aixecar el dit, demanant la paraula. El senyor mestre no en va fer ni cas. (Ben segur que pensava que era una nova sortida del Ramonet. Precisament feia pocs dies que també havia cridat l’atenció del senyor mestre, quan, en veure que ningú de la classe no sabia el nom de cap cabo, ell digué que en sabia un: «El cabo de l’Arraval», va dir tot cofoi, fent pixar de riure tota la classe.)
El Ramon, però, insistia —ara ja amb les dues mans aixecades i remenant el cul al seient del pupitre— per mirar de cridar l’atenció del senyor mestre.
—Què vols, tu, marrec? —li preguntà, per fi, el senyor mestre—. Que potser saps un altre cabo?
—No, senyor mestre, però sé d’una cisterna que fa l’aigua molt bona.
—Molt rebé, xicot. Quedes nomenat «encarregat del cantiret d’aigua del senyor mestre» —va decretar el senyor Teixell.
—Gràcies, senyor mestre.
—Pots anar-hi, ara mateix. I quan arribis al carrer, ja pots buidar-lo del tot —afegí.
El Ramon de l’Animer va sortir content com unes pasqües per la responsabilitat que li havia ofert el senyor mestre. No va tornar fins al cap de mitja hora, quan ja havíem acabat de donar la lliçó.
—Es pot saber d’on, carall, has anat a buscar l’aigua? — li cridà, molest, el senyor mestre. I, sense esperar resposta, li arrencà el silló de les mans i féu una llarga xerricada, amb molt de desfici. I havent begut, li digué, satisfet:
—Ramonet et mereixes una bona nota... Això sí que és aigua de debò: gustosa com una poma i fresca com una rosa! Cada tarda, en sortir de l’estudi, t’emportes el cantiret i, l’endemà, al matí, el tornes ple. Entesos?…
—Sí, senyor mestre, el que vostè mani —contestà el Ramonet.
Aquell silló va complir, de llavors ençà, una doble finalitat: sufocar la set del senyor Teixell i esbandir-li les mans després de l’esmorzar. Cap de nosaltres no podia ni somiar tastar l’aigua d’aquell silló. Era el «cantiret del senyor mestre». Nosaltres, si teníem set, havíem d’esperar el recreo i fer una correguda a la placeta de davant de Cal Prionet, a la font de davant de Cal Moix o a la de la Plaça del Pou.
Al llarg del curs, va anar fent elogis d’aquella aigua tan bona que li duia cada matí el Ramonet de l’Animer.
Cap a les acaballes del curs, un bon dia no en va tenir prou amb les lloances de sempre i, després d’un rot solemne en abaixar el silló, li va preguntar, intrigat:
—I, es pot saber d’on la treus aquesta aigua tan rebona? —i, sense esperar resposta, traguejà de bell nou.
—D’allà,… prop del cementiri —respongué, innocent i satisfet, el Ramonet.
—Buffffff !!! —Un sortidor d’aigua ruixà els qui ocupàvem les primeres files de pupitres.
Mai més va voler-ne saber res d’aquella aigua de cisterna tan bona, per més que li diguéssim que els sucs dels morts no podien arribar de cap de les maneres a la cisterna de Cal Conillera, que no era pas a la casa —aquesta, sí, massa propera al cementiri—, sinó a l’era que tenien camí de la carretera de Maldà.
El poble Ramon de l’Animer va ser, des d’aquell dia, destituït d’aquell càrrec tan important i, a partir de llavors, el tornà a tenir de cap d’esquella.
.


11
L’esmorzar del senyor Teixell

—A continuació, deberes —deia aixecant la veu—. I tu, Ramon, vés a buscar-me el bocadillo.
Mentre el Ramon del Ros del Miró anava a l’Arraval a reclamar el badall del senyor mestre, aquest escrivia a la pissarra una colla de cuentas i de problemes, perquè ens entretinguéssim mentre ell esmorzava.
Aquell dia, però, va afegir-hi un seguit de frases de caire patriòtic, per tal de preparar la lliçó d’Espíritu Nacional que ens donaria més tard. Encara avui veig la pissarra on hi havia escrites aquestes consignes:

España es nuestra patria.
Ser español es una de las pocas cosas importantes que se puede ser en la vida.
Franco es nuestro Caudillo.
La bandera es el símbolo de la Madre-Patria.

Mentrestant, havia arribat el Ramon amb l’entrepà que la senyora Tresina —viuda i mare del Ramon— havia apariat per al senyor mestre. Venia embolicat, per fora, amb paper de diari i, per dins, amb paper d’estrassa, que absorbia millor els olis, greixos i suquets.
El senyor mestre desembolicava el paquetet amb parsimònia, llençava a l’estufa el tros de diari i, com qui pelés un plàtan, feia aparèixer una punta del llonguet i, obrint-li la boca, espiava el requisit que la mare del Ramon li havia preparat. Dins del crostó de pa tou — tot just acabat de sortir del forn de Ca l’Orteu— s’hi amagava una truita francesa de dos ous, o una de patata i ceba, o tomàquet i pernil, botifarra o tonyina, o rostes amb tupina, o… altres menges suculentes.
Llavors donava tombs per la classe tot assaborint amb fruïció la vianda, mentre a nosaltres ens corria la rata per l’estómac, i algunes boques s’obrien fent badalls davant l’immens entrepà del senyor mestre.
Tot d’una, s’aturava i donava un cop d’ull al cartipàs d’algú de nosaltres.
Si l’espiat anava per bon camí, repetia una vegada i altra: «Bé, xicot, bé…, això va bé», empastifant de capellans la llibreta de l’aplicat, al qual després renyaria per la «mala presentació» del treball. Si, pel contrari, el noi no rascava pilota, li donava un mastegot o li esclafava el nas damunt del quadern, i cridava ben fort perquè ho sentís tota la classe: «Burro, més que burro».
Quan arribava al final del passadís entre la filera de pupitres, feia una escapada al quarto del fons i xerricava una bona estona del porró de vi negre que tenia amagat a l’armari. A cada visita, el Lluís del Xuxa anava comptant amb veu baixa: «Tercera… quarta…cinquena estació».
Quan ja quasi bé tothom havia acabat los deberes —excepte el David del Samanyo i algun despistat més—, el senyor mestre engolia l’últim tros de l’esmorzar.
Era, llavors, que cridava un de nosaltres. L’interpel·lat, sense necessitat de més aclariments, anava de pet al balcó a agafar el silló, tot esperant amatent el senyor mestre.
Aquest s’hi atansava torcant-se el bigoti amb la mànega del guardapols i era allí al balcó on el senyor mestre parava les mans com ho fa el senyor rector a la missa, mentre l’aigua vessava pel broc gros. Ell es refregava ben fort les mans sota el raigs del silló i, després de sacudir-se-les amb nervi, anava al centre del balcó, on hi havia hissada la bandera i, amb el símbolo de la Madre-Patria, es torcava les mans i els morrets, davant l’astorament dels alumnes més aplicats que s’havien empassat amb tota la bona fe del món les consignes encara escrites a la pissarra de l’estudi.


 Al fons, a l’esquerra, la balconada de l’Estudi on s’hissava la bandera



12
Amics de tota la vida

No fou per l’actual càrrec [director de RNE a Catalunya] que li vaig demanar, al Josep Maria del Saladero, que fes la presentació del meu llibre, No gos mesell, el proppassat 24 d’abril [1994]. La nostra relació ve de lluny. De més de mig segle. Nascuts el mateix any, només amb un mes de diferència. Del setembre, jo; de l’octubre, ell. Per tant, jo sóc més gran, però ell més alt. Però hauria pogut ser al revés, i us explicaré per què.


La Carmeta amb la maleta

Per casa rodava una foto —que encara conservo— on es veu la meva mare, la Carmeta del Tenalla (com li diuen alguns per fer-la enfadar, encara que saben prou bé que ella és la Carme del Borrassol), que duu a la mà una petita maleta. Mirant fotos a casa un dia tot berenant, el Josep Maria li va preguntar on anava amb aquella maleta. Ella tingué una resposta molt original. «No anava, que venia —li digué—. Tornava de comprar un nen, el Josep. I, per cert, que vaig estar a punt de comprar-te a tu.» El Josep Maria, en arribar a casa seva, els digué que ja sabia que hauria pogut ser de Cal Borrassol, i, davant l’estranyesa del Cisco i la Mercè, els explicà la gallofa de la meva mare. (Per això, us deia abans que hauria pogut ser ell més baix i jo més alt, si la tria hagués estat diferent, perquè —segons diuen els entesos i l’experiència ho confirma— això de l’estatura ve de família.)

Quan encara anàvem a costura, sent per tant uns taps de barral, recordo que, quan la hermana Concepció havia de sortir de classe per algun o altre motiu, ens deixava, a ell i a mi, encarregats del puntero i de l’ordre mentre ella era fora. Nosaltres aprofitàvem l’ocasió per imposar autoritat, i una manera de demostrar-ho era no deixar beure ningú del silló que hi havia amagat darrere de la porta que donava sota l’escenari, si no pagaven penyora (cinc cèntims, una barra de regalíssia, un caramel, un cromo...). De vegades, però, ens ho feien pagar quan sortíem a jugar al terrat.

A doctrina, amb mossèn Josep, ocupàrem els primers llocs fins que —precisament el dia abans— una errada en el Parenostre va fer que el Lluís del Xuxa s’interposés entre els dos el dia de la Primera Comunió. I que consti que no li retrec, al Lluís, la seva intromissió, però recordo molt bé que ens vam passar la missa mirant de reüll i rient-nos —i no sé pas per què— de l’Angelines (filla d’una mestra) i de la Teresina del Vilaverd.
També a estudi el mestre, senyor Joan Teixell, ens acostumava a col·locar de costat, en un mateix pupitre. Tal vegada per estimular-nos a veure qui podia més. Segons sembla no ho devíem fer gaire malament, perquè —i perdoneu la immodèstia— recordo que ens honorava, anomenant-nos com «los primeros de la primera sección». Així, en castellà, que era com llavors es feien les classes seguint les directrius que imperaven en aquells anys, encara que —gràcies a Déu— tot tornava a la normalitat quan sortíem al carrer, a jugar a futbol, a patacons, a boles, malgrat que, quan saltàvem a Mismo (per què li dèiem aquest nom?) cridàvem: «Mismo, con carrera un y dos, de l’Aleix del Carreter, universal i mig». (Em sabríeu dir què carall significava aquesta frase, per a mi tan inintel·ligible?)
Per a l’aprenentatge de la llengua —la castellana, naturalment— el senyor mestre ens va aconsellar comprar un diccionari. Crec que era del Josep Maria. No podria pas jurar-ho, però sí que el tenia ell a les mans quan, un bon dia, a la cantonada de Cal Sastre, davant de Ca la Sió del Ninyo, vam estrenar-lo buscant el significat de la paraula —no us escandalitzeu!— Puta. Recordo molt bé que aquell llibrot no ens va traure de dubtes. Ens va remetre a Ramera. I aquesta paraula ens va fer saber que es tractava d’una Mujer pública. Total que vam quedar com abans, encara que —sense diccionaris— nosaltres endevinàvem
prou bé què volia dir aquella paraulota. Si no hagués estat així, no hauríem fetes tantes juguesques per veure qui deia més de pressa Punta, punta, punta...


13
La Maty Mont

Els anys de la postguerra foren anys de desfermat nacional-catolicisme. Les forces vives dels pobles, això és, els amos dels ajuntaments i els rectors de les parròquies, anaven de bracet per tal que no reviscolessin las hordas rojas (segons l’expressió gravada al monument que va restar, anys i panys, palplantat al mig de la Plaça de l’Església).
Segons he sentit contar, però, l’estada de mossèn Joan París fou més bel·licosa que la de mossèn Josep Manresa —home d’un tarannà molt més pacífic—. Com a mostra d’aquesta bona harmonia entre els homes del Govern i els de l’Església, resta viva la imatge tan present a les parets de despatxos, sales i escoles, on, a banda i banda del Sant-Crist, hi havia penjats els quadros del Caudillo i de José Antonio. Molts més eren, però, els exemples de la relació amistosa entre les dues institucions. Sens dubte que els qui teniu més de 40 anys recordareu tota la faramalla que s’organitzava un quart d’hora abans de les misses solemnes, els dies de la Festa Major.


L'Ajuntament en una processó

L’orquestra que havien llogat per a la balleruca feia cap davant de l’antic Ajuntament (l’actual casa del Prionet). Al so d’alguna melodia de les que ajuden a marcar el pas, els membres del Consistori municipal i el tinent de la Guàrdia Civil, presidits per l’Alcalde —amb vara de comandament a la mà dreta—, anaven en processó cap a l’Abadia.
El mossèn, quan sentia prop la xaranga, sortia cuita-corrents del confessionari i, per la porta de la dreta del presbiteri, feia cap a l’entrada de la Rectoria. Vestit amb sotana, sobrepellís, estola i bonet, rebia la salutació del batllede la vila i, altra volta, sonava la música per tal d’acompanyar de nou la comitiva fins al cancell de l’església.
Tots els reunits al temple es posaven drets per rebre les autoritats, que travessaven la nau central fins a arribar a l’altar major, on tenien destinats dos bancs de preferència. (Aquells bancs sembla que eren molt propicis per fer una becaineta, doncs era bastant freqüent veure pesar figues algun que altre regidor, alcalde inclòs, quan el predicador de torn s’allargava més del compte o feia monòton el seu sermó des de dalt de la trona.)
Els músics, però, es quedaven a la plaça o fumant per les escales del campanar a l’espera de tocar l’Himno Nacional durant l’Alçadéu i de retornar, al final de la missa, el mossèn a l’Abadia i l’Ajuntament a la Casa de la Vila.
Aquesta bona avinença entre el rector i l’alcalde, es veia, però, enterbolida pels desigs de la massa popular, que, encara que molt alliçonada per les prèdiques dels mossens sobre el foc de l’infern a causa dels pecats de la carn (no de la de l’olla, sinó de la de l’altra), tenia ganes de disbauxa, almenys durant els dies de la Festa Major.
A desgrat, doncs, dels sentiments puritans dels responsables de la moral pública, va haver-hi un any que la gent jove van exigir «pit i cuixa» per amenitzar el fi de festa a l’envelat. Quan el senyor alcalde va veure el programes de varietés del Molino, on la Maty Mont i les seves vedettes ensenyaven més atributs dels que eren raonables en aquella època, van exigir que enfilessin l’agulla per tal que es reduís al màxim l’exposició de la carn fresca.
A les pobres artistes, no els va tocar altre remei que acatar el mandat municipal si de debò volien sortir a l’escena. La feina va ser seva, però, per poder executar els passos i cabrioles damunt de l’escenari, donat que el tall de les faldilles s’havia reduït tant que feia impossible la capacitat de moviments. I, per altra banda, el joves del poble més atrevits i descarats, situats davant mateix de l’escenari, se les veien negres per tal d’endevinar les esplèndides cuixes de les mosses del Molino.
Al final, però, el senyor alcalde, que era el Cisco del Saladero, va tenir la delicadesa —segons m’ha informat un bon amic— de regalar a les artistes una caixeta de «purets». (Devia ser per compensar-les dels apuros que havien passat, les pobretes, durant la seva actuació.)



14
El Juanito

En les meves últimes estades a l’Espluga he trobat més d’una persona que m’ha recriminat que no hagués escrit res en els darrers números de la revista Spelunca. La Justina de Cal Petronill em va sobtar en preguntar-me: «Que ja no escrius ara?». Jo li vaig contestar que ja no ho feia al Diari de Tarragona, sinó al Nou Diari i —algun cop— a La Mañana. Ella, però, no preguntava per la meva activitat periodística, sinó pels meus escrits en aquesta revista. «Els trobo a faltar —em digué—. M’ho passava tan bé!!». Sembla que no és ella sola. D’altres m’ho han comentat també. El que passa, però, és que jo, de petit, vaig fer poca vida al poble. Als onze anys vaig anar al Seminari, i les vacances d’estiu no eren suficients per viure de debò la vida del poble. A més, cal tenir present que, en aquella època, la colla de seminaristes fèiem una vida molt de rectoria i de poc contacte amb els companys de carrer. Això féu que no visquéssim de prop moltes de les vivències dels nois de la nostra edat. És per aquest motiu que el meu bagatge de «pàgines viscudes» sigui una mica minso davant de la pila d’anècdotes que podrien oferir els amics d’infantesa. Per això, quan algú m’ha comentat per què no expliques «tal cosa» o «tal altra», la meva resposta ha estat: «I per què no l’expliques tu que la coneixes millor?». «Tu hi tens més traça, hi tens la mà trencada», se’m respon. Potser sí que tinc una certa gràcia en el farciment de les historietes. Anys d’activitat en el camp editorial m’hi han ajudat, com a vosaltres anys d’anar al tros dia rere altre us han fet millors pagesos. Cadascú coneix millor allò que més ha fet. Deixem-nos, però, de més comentaris, i anem al gra, que cal que sigui «el Juanito», del qual encara no n’he dit ni un mot.
Com que a mi se m’acabaven les anècdotes, vaig suggerir als qui me n’explicaven que me les donessin per escrit —sense que es posessin cap pedra al fetge pel redactat o per les faltes d’ortografia—, que jo miraria d’adobar-ho de la millor manera possible perquè fos entenedor i amè. Vet aquí, doncs, la primera col·laboració conjunta de dos amics «de penes i fatigues»: el Lluís del Xuxa i el Josep del Borrassol. Ell hi posa el tall i jo miraré de posar-hi la salsa. Desitjaria que tots aquells que creguin tenir alguna cosa simpàtica per contar que me la fessin arribar sense angoixar-se gaire pel redactat, que jo ja miraré de polir-ho. Perquè —com em va recordar el Josep del Samanyo al ball de Festa Major— «de bes i de uves i de haches intercalades en saps més tu, però de ballar et guanyo de bon tros». I, naturalment, tenia tota la raó. I del Juanito, què?

Era un personatge polifacètic, el Juanito, i sempre tenia una sortida o altra digna d’esmentar. El Lluís del Xuxa recorda que, de petit, tot travessant el fondo, anant del poble a l’Arraval, va veure el Juanito que treballava un l’hort que hi havia als actuals jardinets de la Mare de Déu de Montserrat. Ell li donà el crit: «Què fem, Juanito». Aquest va trobar ràpid una resposta ocurrent: «Tintura de iodo per a la ronya d’alguns». Sortides com aquestes eren el nostra pa de cada dia en boca del Juanito. D’aquella boca, però, acostumaven a sortir els renegots més grossos i rebuscats que us pugueu imaginar. Això dels renecs sempre ha estat una cosa mal vista, naturalment, però hi havia persones (encara n’hi ha) que els deien (i els diuen) com qui diu jaculatòries. En el renegar hi ha més rutina que mala bava. És una mena de falca que alguns afegeixen a la conversa com per agafar respir, per donar més importància a allò que expliquen o simplement per desfogar-se.

Tots recordareu l’anècdota d’aquell pagès que no se’n sortia de fer caminar la somera. Per més que feia brandar la xurriaca, la bèstia no es movia. Ell prou sabia com aconseguir-ho, però tenia massa prop el rector del poble. Finalment, s’acostà al mossèn i li digué: «Mossèn, si us plau, tapeu-vos les orelles». I, quan aquest ho hagué fet,va engegar un «Mecagun breu» que va fer apretar a córrer la somera baturra. I és que els renegots, sobre tot els rebuscats, pensen més a impressionar els d’aquí baix que a ofendre el de dalt. I els del Juanito eren d’aquests. Es vantava de ser considerat el més renegaire del poble, fent la competència al Ramonet del Pateca, que déu n’hi do la traça que hi tenia. Em penso, però, que el Juanito el guanyava, sobre tot perquè fins i tot se n’inventava, en rumiava de nous, com aquell de «Mecagun els quatre pilanets que aguanten la ca..... de maria sant...». Com podeu veure, eren una mica rebuscats. Ell, però, quan els engegava, pensava menys en els del cel que en els vailets que l’emprenyàvem quan esbarriaven la brisa d’aquella premsa que feia el recorregut pel poble per trepitjar la verema de les cases que tenien cup propi. La canalla, aprofitant qualsevol descuit de la colla que comanava el Juanito, ens enfilàvem a la premsa i fèiem les mil i una entremaliadures. Era, llavors, que deia els més recargolats.
Els més gruixut, però, el devia dir el dia que una colleta de galifardeus li van pispar de casa (vivia a l’Arraval, prop de Cal Topiner) un bitllet de dos-cents duros. Potser amb ganes de revenja per algun mastegot que els havia repartit el Juanito, li van fer aquella trapelleria. La innocència, però, d’aquells entremaliats era tan gran que, quan va arribar el moment de repartir-se el botí, no se’ls va ocórrer res millor que fer-ne quatre trossos, un per a cadascú, fent del tot impossible poder gastar aquella fortuna amb caramels, regalíssia o potets de sidral a Cal Prionet o a Cal Dominguet.
He explicat la trapelleria, però em guardaré prou de donar pistes sobre els candorosos pispes. Després surten els fills que els tiren en cara: «Si que n’eres trapella, pare, quan eres petit». I és que els infants d’ahir, d’avui i de demà sempre en tindran una d’amagada per poder explicar als seus fills i als seus néts el dia de demà.


15
Els partits de futbol


Darrere: Digne (Tet), Joan (Roc), Josep Maria (Salvadoret),
Jaume(Viu), Ramon (Ermità), Josep (Rogelio).
Davant: Jaume(Catapí), Salvador (Rosendo), Josep (Carboner), 
Jordi (Marquet), Enric(Salvadoret).


Això de la televisió és un invent molt recent. Les discoteques són de fa dos dies. I el cine és una distracció d’abans d’ahir. De bicicletes n’hi havia unes quantes, les motos es podien comptar amb els dits d’una mà, i de cotxes, només el del metge, el doctor Carbonell, i —naturalment— el cotxe de línia del «Bone». Anar-se a distreure fora, els caps de setmana, no era gens fàcil. Per tant, calia organitzar-se dins del poble. I una de les distraccions importants dels diumenges a la tarda eren els «partits de futbol».
El camp, allà pels anys cinquanta, era a l’última parada que hi ha a l’esquerra abans d’arribar al tom del Sardà. Calia, doncs, travessar l’Arraval de Jesús i enfilar la recta que duu a la perillosa corba. Allí tenia lloc, diumenge sí diumenge no (ja que calia anar també als camps contraris), l’«interessant i disputat» partit de futbol contra l’equip visitant, que acostumava a ser de la rodalia (Els Omellons, Fulleda, Vinaixa, Omells, Tarrés, etc.), o d’una mica més lluny quan es tractava dels partits de la Festa Major.
El partit del diumenge era esperat amb delit per tota la mainada. Els qui pitjor ho tenien eren els escolans i els fills de famílies més de Missa, perquè no se’ls perdonava l’assistència a la funció de la tarda de l’església. Quan només passaven el Rosari, rai; però quan començaven amb vespres i novenes i trisagis i viacrucis, era tot un calvari. Prou s’afanyaven els qui dirigien el Rosari des de la trona a saltar-se alguna avemaria a cada desena o a recitar de pressa les lletanies; malgrat tot, se’ls feia massa llarga la cerimònia i temien perdre’s algun dribling del Pep del Rogelio, algun gol del Jaume del Catapí o alguna bona parada del Digne.
Per sort, també a mossèn Anton li agradava el futbol i mirava de compaginar els horaris.
Recordo que tota la carretera dels Omellons era una riada de gent, que caminava de pressa cap al camp. Els cobradors (sense taquilles) es col·locaven al mig de la carretera i repartien les entrades. Una vegada començat el partit, feien un recorregut pel costat del camp per «atracar» els que havien fet l’espavilat i havien arribat al camp per la banda de la sèquia, sense passar per taquilla (sempre hi havia raons en aquest sentit).
Bé és veritat que n’hi havia de privilegiats: descomptant els senyors del «tricorni» que passaven de gorra a tot arreu, tampoc no recordo que haguéssim pagat mai el mossèn i els seus acompanyants (els seminaristes —jo, llavors ho era— anàvem sempre darrere de la seva sotana). No obstant, teníem palco de preferència: a dalt de l’era del Sardà, al costat de la pallissa i a l’ombra d’un ametller corpulent. Aquell era un mirador fantàstic per poder veure bé les jugades, encara que una mica de lluny. Em sembla, però, que el mossèn havia escollit aquell indret més apartat per evitar sentir els «mecaguns» que s’escapaven als més exaltats.
A la mitja part, els jugadors no es retiraven als vestuaris, sinó que anaven de pet a un racó on hi havia una caixa de gasoses, dites «gracioses», posades en fresc a la sèquia, o a «canviar l’aigua de les olives» darrere les canyes xisques. La canalla hi acudia també per mirar de xumar el saborós líquid que havien deixat els jugadors al cul de les ampolles. Llavors, les «gracioses» eren el refresc més modern.
Un dels fans més apassionats de l’equip era el Salvadoret, el qual recorria de punta a punta el costat del camp, encoratjant els seus fills (el Narcís, el Josep Maria i l’Enric), fins al punt d’amenaçar-los a quedar-se sense sopar si no feien algun gol.
Hi havia molta passió a dintre i a fora del camp. I aquest passió augmentava de grau com més veïns fossin els visitants. Més d’una vegada els jugadors dels Omellons van haver de córrer sorts avall i arribar al seu poble travessant els bancals, sota la pluja de rocs dels fanàtics espluguencs que no els perdonaven haver-nos fet més gols del compte. I no diguem del munt de reflis que havien de sortir protegits per la guàrdia civil, per evitar ser linxats pels més exaltats, excepte aquella vegada que fins hi tot la mateixa benemèrita va empaitar l’actual batlle de la vila, Salvador Amat, perquè, en un partit de Festa Major —mal aconsellat pel Josep del Samanyo—, va pitar un inexistent gol a favor de l’equip local, per tal d’evitar que s’emportessin la «copa» els forasters.
Acabat el futbol, tothom emprenia el retorn al poble, omplint l’ample de la carretera, sense témer que cap auto s’emportés algú pel davant. Només el timbre d’alguna bicicleta s’obria pas entre la gent que caminava, xino-xano, tot discutint la jugada.



16
I les «mosses», què?

Després de recopilar tots els articlets que havia escrit per a la revista Spelunca, m’he adonat que parlo molt poques vegades de les noies. Com si no n’hi haguessin hagut a l’Espluga de llavors. I tant que sí, i molt maques.
Així, doncs, vull reparar aquest descuit, rememorant vells records de la infantesa i joventut.
La primera mossa que em ve al cap és la Tresineta de Cal Cuina. I no és d’estranyar, ja que, encara que jo havia nascut a Cal Borres (davant de la font de la carretera de Fulleda), ben aviat vam anar a viure al Pati Castell, tocant a Cal Ventura, ben a prop, doncs, de casa seva.
Recordo haver jugat amb ella a la sortida de costura. I no sé per quin motiu —encara que no fos veïna—, s’hi afegia la Maria Teresa del Parrado. Podríem dir que la Tresineta va ser la meva primera «nuvieta» (amb perdó del seu actual marit).
Passats a viure a Cal Borrassol (fins aleshores a Cal Xapa), al Carrer Santa Maria, tinc ben presents les escapades a l’hort del Redemur per veure si, a l’hort del costat —del Sarauet—, hi feia cap la Ramoneta de Cal Pau del Mestre. Ja podeu comptar com em devia posar de vermell només dir-li quatre paraules. Ella ben segur que se n’adonava que em queia molt bé.
Després van venir els anys de Seminari. Els seminaristes, però, no deixen de ser xavals com tots els altres (encara que molt reprimits, com és natural).
Durant les vacances, però, recordo haver donat, els capvespres, torms i més torms pel poble, per mirar d’ensopegar-me amb aquella colla de mosses que em treien de corcoll: la Teresina del Vilaverd, la Mari Carme del Saladero, la Mercè del Salvador Cabeça, la Roser del Maleu, la Teresina del Ballons, la Maria de l’Animer, la Ramona (abans esmentada), etc. No us diré les preferències per no desmerèixer cap d’elles.
Recordo, també, que aquest mateix grupet, quan les sessions de cine de les tardes dels diumenges, s’asseien en un racó de mà dreta, tot just entrar a la sala. Els seminaristes també hi fèiem cap (sense pagar, naturalment, ja que aleshores, era ja cine «del rector»), i ens posàvem darrere d’elles. Ens miraven de reüll i xiuxiuejaven entre elles, i es feien un tip de riure. Nosaltres, pobrets, no sabíem què dir-los-hi ni quina cara posar (sort que era fosc). Tot això passava molts anys després de les pel·lícules del «Bone», que eren avaluades al cancell de l’església amb «aptes» i «no aptes» o amb un 3-R aquelles que podien enviar-te de pet a l’infern si et mories sense haver-te confessat.
Com podeu veure, ja de petit sembla que anava per mals camins. Enamoraments d’adolescent que és bonic recordar avui que ja tots plegats som una mica granadets i hem trobat, la major part, la nostra parella.
Espero, però, que aquestes confidències no portin cap daltabaix matrimonial.

La major part d’aquestes «mosses» les podeu veure (de petites) a la foto que segueix:


1945 Costura
De dalt a baix i d’esquerra a dreta (en negreta els nascuts l’any 1940):
1ª. fila: Roser (Maleu), Ramona (Pau del Mestre), Teresina (Cuina), Lluís (Carrill), Josep (Marian), Teresina (Vilaverd), Maria (Animer), Mercè (Salvador Cabeça), Josep (Borrassol), M. Teresa (Parrado).
2ª. fila: Maria (Negret), Montserrat (Ermità), Paquita (Maria Rosalia), Pilar (Cabeça), Teresina (Ballons), Josep (Grinyó), Rosita (Cabrer).
3ª. fila: Xavier (Maleneta), Joan (Feliu), Jaume (Petronill), Glòria (Emília Ermità), Francisco (Quisserris), Carme (Tomàs), Ramon (Pastor), ------, Ignasi (Teresó), -----, germana Concepció.
4ª. fila: Ramon (Animer), Pilar (Maleu), Joan (Ballons), Montserrat (Pau del Mestre), Filomena (Andal), Enric (Magí), Dolors (Marquet), Mercè (Espasa), Consol (Manolo).
5ª. fila: Ramon (Marian), Josep Maria (Saladero), Xavier (Agna).

 Dates de naixement

PAU ROIG DALMAU (Ton del Rei) +
21 gener RAMON ROIG BALCELLS (Quisserris)
31 gener IGNASI BALCELLS POCA (Providència)
FRANCESC CODINES VALLS (Vaquer) +
23 març ROSER BALCELLS SAYRACH (Maleu)
24 març JOAN BALCELLS SESPLUGUES (Pepa)
16 abril MARIA ANSELMO ROIG (Animer)
1 maig MONTSERRAT MATEU FABREGAT (Ermità)
6 maig MARIA ALARI BERNET (Negret)
ANTONI ROIG TORREDEFLOT (Guadalupe) +
24 juny RAMON AIXALÀ MUR (Justina dels Omellons)
20 juliol TERESINA RIBERA SESPLUGUES (Vilaverd)
RAMONA SESPLUGUES BERNET (Xaparro) +
19 agost PAQUITA BALCELLS POCA (Maria Rosalia)
16 setembre JOSEP POCA GAYA (Borrassol)
30 setembre JOSEP GRIÑÓ ROIG (Grinyó)
18 octubre TERESINA PONS CODINES (Ballons)
8 novembre JOSEP MARCÓ REMUS (Secretari)
10 novembre LLUÍS TORRES BALCELLS (Carrill)
27 novembre JOSEP MARÍA BALCELLS GENÉ (Saladero)
30 novembre M. TERESA FARREGUT BATISTA (Parrado)
31 desembre JOSEP MARIA AIXALÀ GABARRA (Xolip)


Edició especial amb motiu de la celebració dels seixanta-cinc anys
dels espluguencs nascuts l’any 1940.

L’Espluga Calba, 29 de maig del 2005